Prosseguint amb relats eròtics i amb temes religiosos en l’obra de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, hi ha molt de simbolisme matriarcalista en “Es sermó”, amb una versió pareguda a una que ens n’envià Rosa Rovira, de Monistrol de Calders estant: “Una volta era Dijous Sant i, com tots es anys, el costum: fan sermó i hi varen anar molt de personal. Per cert, una dona hi havia posat una lloca i, és clar, tenia un poll gelat i que no era fort. Llavors, què fa? Se’l posa dins des pits i se’n va a sentir el sermó” (p. 189). Així, copsem que els personatges femenins són més grossos i robusts, com també més vius, bé la dona, bé la lloca, a diferència del poll (que representa l’home).
“Quan ja era dins, amb l’església plena d’hòmens i de dones, el rector es posa a predicar i es poll, no cal dir que es va calfar i va retornar i es posa ‘Piu!’.
Però una volta no va dir res el rector. Ara bé, quan ja feia una estona, doncs,.. es poll ja s’espavilava més i ja va fer ‘Piu!, piu!’.
I el rector diu:
-Mireu: no vull agreujar-vos. Tots es qui tinguen pardalet, que facen la favor d’eixir; perquè això és mal.
Aleshores, uns junt amb els altres, a poc a poc, se n’eixien i, al remat, ja en restaven pocs: només hi havia ses dones” (p. 189).
Per tant, com en la narració “Es forats per entrar al cel”, també recollida pel mateix folklorista, l’home és el més perjudicat i, en canvi, la dona roman en companyia del capellà.
En eixe moment, “ix un avi de darrere un pilar, qui tenia des huitanta as noranta anys, ja vell i, en veure que tots es hòmens ja havien eixit, va dir al mossén:
-Senyor rector: jo també tinc pardalet! Però es meu ja no piula” (p. 190).
Finalment, direm que ni el capellà, ni les dones el fan fora i, de pas, el Poble també té present la vellesa, no sols l’autoritat religiosa, ni la femenina.
Una altra rondalla en el llibre “El seculòrum i la seculera”, en què es reflecteixen trets matriarcalistes, és “Es deute”, la qual comença amb el paper de la dona com a gestora de la casa: “Un home li va amprar diners a una viuda i sa dona li diu:
-Per molt de temps?
S’home li respon:
-Per vint dies i això; jo t’ho tornaré.
I hala! Passen vint dies i quaranta i no li’ls torna. Llavors, ella li diu:
-Escolta! M’has de tornar es diners…!
I s’home li comenta:
-Doncs, ara, no en tinc cap, de perra.
Sa dona li diu:
-Home! Per què no ho tens?
-Mira: descansa. Enguany, si plou -tenia garrofers, figueres i ametlers…-:
Si plou i sa garrofa s’allarga
i sa figa vaja en bé,
es primer forat que jo tape
serà es de vosté” (p. 190).
Quant als versos que, al capdavall , afig el narrador, addueix una explicació dels versets: “¿Ho has comprés, lo que vull dir-te? Ell ho deia per s’altre costat. Sa garrofa, si plou, s’allarga. I ses figues (com que tenia figueres), doncs, si es vengueren, es diners serien per a ella. I ell deia: ‘No, si enguany plou i sa garrofa s’allarga i sa figa va en bé -diu-, es primer forat que jo tape serà es de vosté’” (pp. 190-191).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
