Una altra rondalla en què copsem trets matriarcalistes, i que figura en l’obra de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, és “El seculòrum i la seculera”. Un dia, un rector diu uns mots a un xiquet que anava a l’església de bon matí, quan el capellà ho feia. Aleshores, el xiquet li demana el motiu i l’home li respon que “havia de casar una xica. I, com que el mossén tenia ganes de gitar-se amb la xica, diu a la jove:

-Marieta: no puc casar-te: ets condemnada.

Ella li diu:

-Com? Doncs no em case.

-Si vols que el case, demà, (…) véns pel meu corral. Entres per allí i jo el confesse i no ets condemnada.

Més avant, el capellà, diu al xiquet que anava a l’església:

-Mira: demà donaré un duro a qui vinga més prompte” (p. 147).

Llavors, el xiquet, com que veu que, si se’n va a l’església i hi aplega tard, el rector no li donarà el present, decideix gitar-se en el temple.

A mitjan nit, el xiquet fa camí cap al corral, “on hi havia una figuera” (p. 147), un arbre que apareix en moltes contarelles i que empiula amb lo femení.

En el passatge següent, el xiquet veu que el rector i la xica ixen per la porta falsa i que el religiós diu a la fadrina:
“-Mira! El seculòrum i la seculera. Açò és ‘el seculòrum’; lo altre és ‘la seculera’. Mira: ja ets casada.

I el xiquet, de dalt de l’arbre estant, ho veia.

L’endemà, de matí, quan varen pegar tots a missa, tots a casar la xica, el rector diu als xiquets:

-Vinga! Vejam qui ha vingut més prompte” (pp. 147-148).

Després, dos xiquets li diuen que ho han estat ells i, quan passa al tercer (qui havia estat en la figuera), el capellà li comenta:

“-Mira: ¿no em véns mai i vindràs tu?

Llavors, el xiquet li diu:

-Mire, senyor rector: done’m el duro, que jo l’he guanyat.

-¡Mira si te’l donaré, a tu…!

Al capdavall, el xiquet li respon:

-Mire, senyor rector: quan el seculòrum entrava en la seculera, jo me feia la mà dalt la figuera” (p. 148).

Una altra contarella recopilada pel folklorista de Tàrbena, i que és coneguda, és “Senyora Maria, trico”, una defensa de la dona. Dos germans fadrins vivien junt amb una germana que solia cosir en una cambra que donava al carrer i tenien una almàssera d’oli. El capellà passava tots els dies per allí i la saludava amb un “Senyora Maria, trico!” (p. 154).

Un dia, la jove ho comenta als germans i ells li proposen donar hora al rector. “Els germans estaven amagats dins de casa i, quan el rector hi entra, (…) agafen el capellà, l’enganxen a la safa de moldre olives” (pp. 154-155) i el mamprenen i li fan moldre’n.

L’endemà, de matí, la senyora se’n va anar a missa i, de fora estant, diu al capellà:

“-Senyor rector, trico!

I ell, sense ajornar-ho, li respon:

-Ni trico, ni traco!:

si el teu germà vol moldre olives,

que es compre un matxo” (p. 155).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.