Una altra rondalla que figura en l’obra “Aplec de rondalles”, arreplegada pel folklorista de Castellserà, i en què capim el matriarcalisme, és “La Ventafocs”, molt coneguda. “Una vegada era una noia que, quan era molt joveneta, havia restat sense mare. El seu pare se l’estimava molt perquè era molt bona noia; i, com que era molt ric, li donava tots els gustos que ella volia” (p. 139) i, així, veiem que l’home tracta bé la filla (i, de pas, la dona).

En acabant, podem llegir que la xiqueta també es relacionava amb dues filles d’una vídua que vivia enfront i que s’havia proposat ser mestressa del pare. Quant a aquestes dues xiques, “no eren tan bones com aquella, però estaven ben ensenyades de llur mare i tot se’ls tornava ésser ben amables amb llur veïna” (p. 139). A banda, el pare els n’estava ben agraït “en veure les atencions de què feien objecte la seva filla” (p. 140).

Més avant, les xiques diuen a la noieta:
“-Per què no s’hi casa, el teu pare, amb la nostra mare? -li demanaren un dia.

-Ja li ho diré -féu la noia.

I, en tornar son pare aquella nit a casa, davant les noves proves d’estimació que rebia de la casa veïna, digué a la noia:

-T’estimen molt!

-Ai, sí! Escolta, pare: per què no t’hi cases, amb la mare de les meves amigues?

-Què ho voldries, filla meva?

-Si, sí: casa-t’hi!

I el pare, havent sentit dir això a la noia i, sense pensar que fos una llaçada que li havien parat, en féu proposta a la veïna” (p. 140).

O siga que el pare educa la filla de manera matriarcalista i, altrament, com el rei que fa unes dictes perquè la princesa li ha comentat que vol casar-se i que ella posarà unes condicions, deixa que siga la xiqueta qui tinga la darrera paraula i ell fa lo que la noia li ha presentat.

A continuació, la mestressa, que això era lo que volia, diu al pare:

“-Vaja!  Per donar una gran alegria a totes tres noies, ho faré, perquè jo, la vostra noia, me l’estimo molt” (p. 141).

En el passatge següent, copsem que, “Com que les filles de la madrastra eren més grans, de seguida, es va veure que les preferències eren per a elles només” (p. 141) i, per això, l’orfeneta passà a ocupar una cambra fosca (detall que enllaça amb lo matriarcal) i “li arribaren a donar pitjor tractament que a una criada de servei.

El seu pare (…) es dedicava a contemplar la seva filla i a tractar-la i a considerar-la com abans” (p. 141) i s’acosta “a la seva dona:

-No vull que la meva filla me la maltractin” (p. 141).

És a dir, altra vegada ell connecta amb la filla i la defén. Ara bé, com que la dona li trau que “Les meves filles són les més grans i no han d’ésser pas criades de la teva” (p. 143), l’home li addueix que “Tampoc no és just que la meva ho sigui de les teves. A casa seva, és” (p. 143).

Com podem veure, el pare es posa de part de la seua filla i aprova una educació en què adults i xiques siguen ben tractats.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.