Una altra narració recollida en el llibre “El rondallari català” esmentat, és “El rector de la pluja”. Començarem dient que té molts detalls que tenen a veure amb el matriarcalisme i amb el comunalisme i que, fins i tot, podrien evocar-nos la relació tradicional entre l’Església i el Poble en Catalunya. Així, “Una vegada, en una vila, va fer un estiu molt sec i el rector va prometre que, el dia que tothom hi vingués bé, ell faria ploure. (¡Com que coneixia la gent, ja sabia que mai arribaria al cas!)”.

Cada festa, a missa, demanava:

-Com va la cosa? ¿Ja hi veniu bé, tots, que plogui?

(…) I, així, sempre: mai venia bé a tots” (p. 184).

Per consegüent, l’autoritat religiosa connecta amb la gent i els demana què pensen ells i, a més, acceptarà la decisió que prenguen els feligresos i que s’ajuste al tema. Un estil que concorda amb l’assemblearisme i amb el cristianisme del segle I.

En acabant, el folklorista català posa “Però, cap i, al darrer, va arribar un dia que tothom estava per pluja. ¡Tothom!” (p. 184): altra vegada captem que la decisió dels assistents és la darrera i la vàlida. Ara, el rector i ells hi coincideixen.

Passa que “El rector, veient-se perdut, prou s’escarrassava:

-Si hi ha algú que no hi vingui bé, que ho digui.

Ningú hi responia; tots:

-¡Pluja i fora!

Ell:

‘Com ho faràs, ara?” (p. 184).

Aquest passatge empiula amb la gran quantitat de vegades que polítics que hui han dit una cosa i s’hi han manifestat a favor, quan troben que el compliment de la paraula podria posar-los costera amunt o, com ara, costar-los estar entre reixes, prefereixen començar a presentar una segona possibilitat i no cal dir que acompanyada de justificacions.

Ben mirat, es plasma que el capellà no és un dictador (però sí un raboser) i que veu que una altra persona li podria ajudar a eixir de l’atzucac. I, com en molts relats i com en la cultura catalana, recorre a la dona:

“I li ve un acudit; crida l’escolà:

-Vés: demana la majordona si li ve bé, a ella.

Torna l’escolà.

-Què t’ha dit?

-Diu que no, aquesta setmana: que ha de fer bugada.

Diu:

-Vaja, germans, ja ho veieu: no pot ser, tampoc; hem d’esperar una altra setmana” (p. 184).

Una altra rondalla recopilada per Pau Bertran i Bros, i en què podria haver-hi passatges eròtics, és “El badall”. Una dona tenia un marit molt envejós i que un dia la veu fer un badall al costat d’un altre home. Cal dir que el mot “badall”, com indica el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramón Piqué i Huerta, representa la vulva.

Un dia, “Ell que se l’emporta i, en sent a un cert lloc, es van asseure a un pedrís i, d’allà estant, veien un arbre en què els aucells anaven saltant de branca en branca. I la dona que diu:

-Mateix va l’aucell

de branca en branca

que va el badall

de boca en boca.

 

I el marit respon:

-Això t’ha salvat la vida” (p. 185).

Cal recordar que l’arbre, en aquest cas, enllaça amb lo femení, com en molts Pobles matriarcalistes. La dona, gràcies a la seua iniciativa i a la seua creativitat, ha aconseguit que es tranquil·litzàs el marit.

I més: en el llibre “Sexe i cultura a Mallorca”, de Gabriel Janer Manila i publicat en 1979, hi ha uns versos que diuen

“perquè un home,

en tallar-lo,

no li torna a créixer mai;

i ella, en descosir-ho,

li queda es mateix badall” (p. 155).

 

És a dir, la muller d’aquest home envejós, feia com l’arbre: rebia molts hòmens (simbolitzats pels ocells que tocaven les diferents rames, això és, els dos braços de la dona).

Finalment, en la cançó que hem posat, apareix el mot “badall” i ve a dir que l’home perdria part del penis i que, en canvi, la dona no s’hi veuria afectada sexualment i restaria oberta, com ara, a una altra penetració masculina.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.