Una altra sardana en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra, i recopilada en l’obra “Núria Feliu recita les sardanes més populars”, és “Cançó d’amor i de guerra” (pp. 48-49), la qual podríem vincular amb la primavera. La lletra és de Lluís Capdevila i Vilallonga (1893-1980) junt amb Víctor Mora Alzinella (1895-1960) i musicada per Rafael Martínez Valls (1895-1946), compositor valencià. Els versos parlen sobre l’acció que fan hòmens i dones en oir el repicar de la campana. Així:
“Sempre en l’anyada, d’eixa diada
les flors més belles portem aquí
i teixint senzilles toies,
nostres mans gentils de noies,
al bon Sant en fem ofrena
perfumant el seu altar…”.
Com podem veure, amb motiu de les festes patronals (les quals, ací, podríem relacionar amb la primavera, estació que simbolitza l’amor, sobretot, en el mes de maig), els jóvens se’n van a cercar fadrines amb qui festejar i, quan en troben una, li donen una toia (un ramell de flors, especialment, oloroses, per a guarnir).
Igualment, fan una ofrena al patró, detall que, en aquest cas, com que enllaça amb lo tel·lúric, equivaldria a fer-ho a un fill de la Mare Terra, sobretot, partint del fet que l’altar representa la vulva.
Tot seguit, els versos plasmen una connexió amb la terra, per mitjà del record, amb l’indret on hom nasqué i on trobà el seu primer amor, el qual quallà:
“En el Vallespir
la vida del meu cor,
un jorn va sentir
les glòries de l’amor.
Terra bella, terra nostra
terra de l’amor sens fi,
llum tota bellesa
de bonic florir”.
Adduirem que aquesta estima per la terra va unida a un amor eròtic com també per la natura (la bellesa de les flors i del reviscolament de la vida) junt amb el sentiment de pertinença. No debades, en acabant, posa
“Dolça terra jo t’estimo
i amb el cor tot abrandat
terra meva jo proclamo
mon amor mai igualat”.
I, més encara: la dona (la terra) salva l’home i, de pas, prossegueix l’afecció per la terra (mitjançant el simbolisme del bes):
“Per tu ma vida serà l’alegria
del goig de l’amor
terra nostra ta preuada formosor
tingui sempre la besada
del meu cor.
Terra bella, terra nostra
terra de l’amor sens fi
llum tota bellesa
de bonic florir.
Dolça terra jo t’estimo
i amb el cor tot abrandat,
terra meva jo et proclamo
mon amor”.
Per consegüent, d’alguna manera, la lletra indica que el xicot cerca l’amor per ella i per Catalunya i que serà la dona qui li ho aprovarà. En eixe sentit, també escriuen que,
“Per tu ma vida serà l’alegria
del goig de l’amor
terra nostra ta preuada formosor
tingui sempre la besada
del meu cor”.
Finalment, en els darrers versos de la composició, captem la sexualitat matriarcal i la preferència per la dona (juntament amb l’acceptació de l’home). Per això, podem llegir
“Terra nostra, terra aimada
per a tu la flor millor,
per al Sant les flors
boscanes
per a tu la flor del cor”.
I, així, com fa una dona en alguna cançó eròtica recopilada per Gabriel Janer Manila en el llibre “Sexe i cultura a Mallorca: el cançoner”, l’home no deixa fora lo masculí (ací, el sant), sinó que també l’estima. Això sí: la millor flor (i que més agrada a ell) la donarà a la dona. Això ens pot portar a la conclusió que, malgrat la figura del personatge religiós (possiblement, en nexe amb lo naturalista), la dona (la fadrina), com diem popularment, s’emporta la millor tallada del pastís. Aquest tret enllaça amb el matriarcalisme.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
