Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaren que les dones solien donar llum prop d’altres dones?
Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a comentaris, l’11 de gener del 2025 i posteriorment ens escrigueren “Bon dia, Lluís,
Tant l’àvia com la besàvia, ho varen fer soles” (Montserrat Cortadella), “Mai me’n van parlar. Crec que ho consideraven tabú”, (Xec Riudavets Cavaller), “El que sé sobre la qüestió d’avui, és que es contactava amb una llevadora uns dies abans del part i, quan aquest ja era imminent, se l’anava a buscar i ja anava a la casa per a ajudar al part.
Crec que alguna dona (família de la llevadora) hi hauria, per si es necessitava ajuda d’alguna manera” (Rosó Garcia Clotet), “No” (Joan Mengual Cirac), “Sí. Habitualment, les dones donaven llum a casa seva, assistides per altres dones de la família o per veïnes de confiança. Generalment, la llevadora era la que organitzava el part, però el metge no hi anava” (Lui Sarrià).
Igualment, ma mare, l’11 de gener del 2025, per telèfon, ens comentà sobre les paraules de Rosó Garcia Clotet: “En el poble, una dona que feia de comare, feia de comare de totes [les dones que anaven a ser mares]. Quan nasqué la meua germana, en plena guerra, mon pare cridà una dona. Aquella dona li digué que [ella no era la comare, sinó una altra. I, abans que vinguera la comare, la meua germana] Havia nascut de cul i a soles.
Per ací, era lo que s’estilava”. Afegirem que, en relació amb les paraules de Xec Riudavets Cavaller sobre el tabú, adduí “Clar que sí!”.
També ens escrigueren “Sí. Cridaven la comare, quan les coses anaven malament. Una dona que jo encara vaig conèixer, paria i deixava el nadó dins la menjadora de les besties ( mules ) i , tot seguit, se n’anava a treballar al camp. Era la mare del Sebastià Company. Un senyor que se’n va anar a les Amèriques a fer fortuna i en va fer. Jo l’estimava molt. En tornar, va pagar un poeta anònim perquè li fes un romanç contant la mort de la seva promesa. Tot això passava als anys vint del segle passat. Et recomano cercar a Google en Biel Majoral i escoltar el romanç ‘La mort de na Margalida’. Quan va accedir a cantar la cançó al Biel, encara plorava i li va dir que no fessin renou, perquè la seva dona estava gelosa de la promesa morta després de tants anys” (Antònia Rotger i Tous), “Sí ,Lluís, sí, Lluís: les comares. Ma mare va anar a la Maternitat i el porter li va dir:
‘— Vagi al bar i prengui’s un cafè amb llet, amb un raig de conyac…’.
La mare no bevia ni mica d’alcohol i li va respondre que no, que ella no ho faria.
En escoltar els crits de les mares que donaven llum…, li diu a l’àvia Lluïsa (mare del meu pare), àvia: ‘Busqui un taxi i tornem cap a casa’.
La va ajudar una senyora que feia de comare prop d’on vivíem” (Ramona Ibarra).
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
