Un altre escrit en què hem copsat el sentiment de pertinença a la terra i, a més, junt amb l’esperit comunitari i el de barri, és l’entrada “Família RENOM – BAGUÑÀ (Famílies antigues del Guinardó)” (https://memoriadelsbarris.blogspot.com/2011/09/familia-renom-baguna-families-antigues.html), del 5 de setembre del 2011 i que figura en el blog “Memòria dels barris” (d’història gràfica dels barris del Districte Horta-Guinardó, de la ciutat de Barcelona). Així, l’autora, Carmen Martín, comenta que, a primeries del segle XX, els seus avis anaren al Guinardó i s’hi establiren en companyia dels quatre fills.

Més avant, posa fets relatius a la participació que els seus padrins tingueren en el Guinardó, no sols bastint, sinó perquè “la família Renom es va anar consolidant com una de les importants del barri. La construcció de la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat ja estava molt avançada i l’àvia Maria, que era una dona molt activa, va treballar abastament en tasques vinculades amb l’església, creant, entre d’altres, el servei de Càritas”.

Quan l’autora passa a la guerra (1936-1939), exposa sobre el tema dels relats populars (ací, de ben avançat el segle XX) i diu que “Totes les ciutats tenen les seves llegendes urbanes, les històries familiars també les tenen. A casa meva, sempre havia sentit a dir, i els meus oncles així ho corroboren, que, quan els anarquistes van voler calar foc a l’església, un veí va avisar als meus avis del que pretenien fer. La meva família i l’indicat veí es van arribar fins al temple i els va donar temps d’endur-se la imatge de la Moreneta fins la bodega-soterrani de casa seva (davant per davant de la parròquia) i la van amagar dins el pou d’aigua que allà hi havia, a la fi que no fos profanada. Fins i tot, tinc entès que s’havien arribat a celebrar misses d’amagatotis en aquesta bodega durant la guerra. 

Jo no asseguro que aquesta història sigui ni verdadera ni falsa, només explico el que he sentit comentar a casa i, en tot cas, és un bonic misteri a desxifrar perquè, si és certa, com penso, per què mossèn Florí va explicar en el seu llibre que els meus avis havien comprat una de nova? Era, potser millor, que ningú sabés que havia estat amagada en una casa particular determinada? És fantàstic mirar en darrere i tractar de desvetllar les històries amagades.

De tota manera, és molt possible que la veritat sigui tan fàcil com pensar que tres anys dins un pou pot deteriorar qualsevol imatge i que, tot veient com el temps i la humitat l’havien fet malbé, els avis van decidir comprar-ne una de nova i, d’aquesta manera, serien veritat totes dues versions”.

Com podem veure, el sentiment esmentat està reflectit per mitjà de l’interés per l’indret: els qui vivien en els barris, com hi participaven i en què hi contribuïen, històries que transmetien persones que hi residien, etc.

A banda, en part de les paraules de Carme Martín, veiem com hi havia gent del districte que estimava la zona, que hi estava arraïlada com si fos a la mare.

Respecte a les paraules sobre la guerra, m’han evocat un fet paregut que esdevingué en Aldaia (el poble on nasquí, de la comarca de l’Horta de València), però, en aquest cas, en nexe amb la imatge de Sant Antoni: només se’n salvà la figura del porquet i la del lleó (com m’afegí mon pare el 18 d’agost del 2024, durant una visita a ma casa). La del porquet,  durant molts anys, una tia meua (germana de mon pare i nascuda en 1939) la tenia com si fos un tresor i, a banda, allò et transmetia un sentiment semblant a una baula entre el passat i el present i li demanaves o bé pensaves com es faria la festa en un esdevenidor pròxim o altres temes sobre el barri.

Adduirem que, en l’entrada, es fa al·lusió a la parròquia i a la gent que col·labora amb ella, qui fan que, en bona mesura, reviscole el Guinardó i, així, les relacions entre els veïns: “Els meus avis, tan vinculats a la parròquia de sempre, van estar entre les persones que hi van contribuir amb generositat”. I podem pensar que, com en la tradició catalana, matriarcalista, amb els forasters i amb els nouvinguts. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.