El poema “La casa pairal”  (de 1897) i el sentiment de pertinença a la terra en escrits d’Inés Isabel Aranda (1950).

El 18 de juliol del 2024, després que la vespra haguéssem posat en Internet part del poema “La casa pairal”, del valencià Josep Ma. Puig Torralva, plasmat en 1897, rebérem uns missatges d’Isabel Inés Aranda, una dona nascuda en Argentina en 1950 i descendent de valencians catalanoparlants. Tot seguit, els traduírem i els escriguérem en Facebook:

“-No responguí anit perquè m’emocionà la referència a la terra, a la casa familiar…

I recordí mon pare, qui mai no volgué tornar a la seua terra, tot i que podia fer-ho.

Ell parlava de llocs, d’amics, de la mare…”.

Després de veure un símbol de plor, i de llegir “Ara pense en els perquè”, li comentàrem:

“-Gràcies, Isabel Inés, i bon dia,

Les persones no emigren per esbarjo, per fer esplai, per entreteniment. Quasi sempre, per necessitat i amb esperança”.

En acabant, ens afegí aquestes paraules:

“-Ara, amb el que remogueres, sé que endinsava sa mare, especialment: la coca bova que feia, les mantegades…

La nostàlgia em pot. Degué costar-li molt a mon pare”.

Enllaçant amb això, cal dir que l’interés d’Isabel Inés per aprendre la llengua materna, per mitjà de l’escolta a les converses entre els seus pares i pels seus avantpassats (perquè no l’ensenyaren a ella, ni als seus germans), fou u dels punts que féu possible que aquesta argentina d’arrels valencianes encara conservàs el sentiment de pertinença a la terra. De fet, el 6 de març del 2024, ens reportà amb molts missatges (sovint, amb bona empatia i amb trets matriarcalistes), de què exposarem (traduït) bona part del contingut:

“Bon dia,

Gràcies per respondre i per l’interés per afegir alguna cosa de ma àvia paterna, Joaquina Palmer Seguí.

Figura com a nascuda en Benissivà[1]. (…).

Entenc el que escrius. No parle valencià. (…)

El nostre pare, Francisco Vicente, nasqué el 18 de novembre de 1883. Som quatre germans nascuts en Argentina: en 1936, en 1939, en 1950 (jo) i en 1951.

La meua recerca d’identitat familiar apareix uns quaranta anys abans [, pel 1984], quan la mare em dóna còpies dels testaments dels avis. (…)

Anys de consulta de dades m’acostaren a la parròquia d’Orba, al capellà i a l’historiador del poble.

Fa, poc o molt, dos anys, tot començà a fluir. Família nombrosa, la dels Aranda en Orba, i segur, amb patrons de vida establits a tots. Vaig rebre report que l’àvia redactà dos testaments”.

Adduirem que Orba és un poble valencià de la Marina Alta i que el 14 de març del 2024 ens entrava un altre missatge d’Isabel Inés Aranda, sucós i, més encara, perquè és un exemple de com una persona amb perseverança i receptiva a lo fosc, pot continuar amb el sentiment esmentat i ser-ne una baula per a familiars i per a més persones:

“-Lluís. Ara revise, en els meus sentiments, el que he adquirit sobre patriarcat i matriarques.

Crec que tenim un matriarcat sota terra que costa que isca a la llum.

(…) Parle amb la meua germana, que, com a major, en té més records.

(…) [Mon pare] Emigrà, si fa no fa, amb vint anys a Argentina. També ho feren dues germanes i un germà”.

Durant la primavera del 2024, alguns dies, ens digué que la relació entre ella i la seua germana gran li havia afavorit evocar hui en dia part de la llengua vernacla.

Respecte al tema de la masculinitat, que Isabel Inés Aranda empiulava amb la Pàtria, com a patriarcal (perquè l’exalça), el 16 de juliol del 2024, li responguérem “Ara, he començat a llegir un llibre de poesia patriòtica valenciana. Quan se centra en la casa, en la família, en la població, en la comarca,… o bé, en la mare (com a educadora) i en la maternitat, sí que té a veure amb el matriarcalisme.

En canvi, quan ho fa amb la bandera, amb la guerra, amb la lluita, amb herois, etc., és de línia patriarcal”.

Agraesc la generositat d’Isabel Inés Aranda com també la bona empatia, la disposició a acceptar la part opaca i, per descomptat, paraules com “¡Quanta estima al lloc de naixement!” (del 6 de juliol del 2024) i, en nexe amb el tema del sentiment, unes frases que no encaixen amb lo matriarcalista: “És important notar el significat de ‘Pàtria’ i de ‘pertinença’. Una cosa que, per ací [, per Argentina], es nota poc”.  

Finalment, adduirem que alguns dels lectors en Facebook, de l’intercanvi entre Isabel Inés Aranda i jo, restaren emocionats, es posaren en la pell de l’altre i que, igualment, el 19 de juliol del 2024, Ricard Jové Hortoneda (un català nascut en 1929) ens escrivia aquestes paraules: “Molt interessant això que expliques. M’ha emocionat. 

Recordo un cosí de la meva esposa que, fa més de seixanta anys, se’n va anar a Veneçuela, amb la seva dona. Vam tenir molta correspondència; jo li enviava missals del que passava a casa nostra i ell em comentava coses d’allà. 

Més endavant, parlàvem per telèfon. 

Ja fa anys que són morts els dos; ara tenim relacions amb la vídua del seu fill i els néts”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] En el 2024, era part del terme de la Vall de Gallinera.

 

assemblea-pagesa-6f (1)