El sentiment de pertinença a la terra en alguns poemes d’Isidoro Peris Gómez (1893-1964).

Prosseguint amb el sentiment esmentat, en l’entrada “Isidoro Peris Gómez: el metge poeta” (https://caminsenlanatura.blogspot.com/2020/10/isidoro-peris-gomez-el-metge-poeta.html), publicada en octubre del 2020 en la web “Camins en la natura”, el copsem en un poema escrit per aquest valencià (1893-1964) que “s’inicià en la poesia, conreant bàsicament tres temes, que foren la natura, la pàtria i la religió”. Tot seguit, en posem uns quants, començant pel “Mare Pàtria” (amb lleugers retocs):

“(…) font de sentiment sant

que, d’amor, senc que m’ubriaga,

tinc un nom a dintre el pit:

és el sant nom de ma Pàtria.

 

València, ¡mare volguda!,

ton cel no és el que me guarda…

Lluny de tu estic, i mon seny

constantment fa la volada

junt a tu, vullc, en mos braços,

covar una dolça esperança

acaronar-te molt fort,

sentir la mel de ta parla,

que és la parla de mon cor,

que, entonant una pregària,

fa ressò, on te guarde, Mare,

gravada, dintre de l’ànima…” .

 

Com podem veure, el poeta, encara que és fora de la seua terra, la porta en el cor (començant per la llengua vernacla) i, per tant, es relaciona amb ella com ho faria amb sa mare, com també ho posa més avant:

“No és ton cel, l’ample mantell,

mantell de serenor blava,

a qui, en nits brunes, enjoien

les estreles amb sa plata,
i sonrisenta[1] la lluna
ses blanques clenxes escampa,
semblant, enlairant-se al cel,
que s’enlaira l’Hòstia santa,
el que ara estic contemplant,
estic, ¡mare!, en terra estranya.

Mes tinc el sagrat record
de ma València adorada;
senc de mon cor els gatits[2]
i senc la sang que m’inflama,
sang que he rebut de tos bessos,
que acariciaren ma infància”.

 

Igualment, empiula la mare amb el cor, amb el sentiment, amb la seua condició de fill:

“Eres tu lo sentiment
més cèlic que, al cor, encarna;
eres la llum, per a un fill,
més poderosa i més clara,
i és ton record per a mi…,

(…) l’àngel de ma guarda”.

 

I, per tant, la mare, com la Mare Terra, li fa de protectora. A més, recordar-la auditivament junt amb les pregàries que ella li ensenyaria, li aporten esperança i, a banda, li fan sentir com el nadó que roman en braços de la mareta, qui li parla com si fos amb mel:

“Ton record és l’arpegi,
per a mi, d’una pregària
que, harmonitzant mos oïts,
fa que s’esvare una llàgrima
que enclou lo sagrat poema
misteriós d’una esperança…
Volar a tos braços, mare,
beure la mel de ma parla”.

 

Afegirem que, de pas, el contacte que Isidoro Peris Gómez té amb sa mare, enllaça l’escriptor amb la terra on nasqué, àdhuc, amb trets simbòlics del passat (sants, polítics, poetes….):

“res d’això, a mon esperit, manca.
I aquella llum, santa llum
que, a ma terra, tota banya,
essent la més poderosa,
la més esplendenta llàntia,
està ferint lo cor meu
perquè, en ell, esta engarsada (*)…

Són records que amor ne diuen,
són ànsies d’idea santa,
puix sants ne són els sospirs
que simbolitzen la Pàtria.
Sant Vicent, ¡Pare meu!
Jaume Primer, ¡oh, gran raça
que forta en el Palleter,
contra el vil estrany s’alçara!…
Ausiàs March, tendres congoixes
per Na Teresa adorada!,
tu feres, amb ta tendror,
més melitosa la parla.
L’Amor, la Pàtria, la Fe,
tan angèlica triada,
estant coronant la testa
de València la Sultana”.

 

Finalment, com en la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista), aquells personatges (com ho faria el déu Sol) baixen del cel a la Mare Terra i són junt amb els valencians com també ho fan els qui, encara que són en altres indrets, l’evoquen:

“Aquells fills que gran la feren
viuen en lo poble encara,
puix l’esperit, des del cel,
sobre València davalla.
I, mentres l’esperit d’ahir
siga del poble l’entranya,
tes roses se badaran
donant-te sa dolça flaira;
els clavells de tos Jardins
amor diran amb sa grana,
(…) i tos fills, en terra estranya,
enyors sentiran tendrosos,
guardant-te dintre de l’ànima.
I derretint-se en congoixes
d’amor, que el cor ubriaga,
voldran fer volada a tu,
cridant tendres: ¡Mare Pàtria!”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Literalment, en lloc de la forma genuïna “somrient”, la qual procedeix de “somriure”, però no del castellà “sonrisa”.

[2] Literalment. Es refereix als batecs.

(*) El castellanisme “enganxada” es pot substituir per “encastada”, “embalada”…

Quant a “derritirse”, es podria substituir per la forma genuïna “fonent-se”.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)