Una altra narració en què es reflecteix lo matriarcal, i que figura en l’obra esmentada a cura de Brauli Montoya, és “El soldat que ve de Laratxe”. Un soldat, que tornava del servici militar, se’n va a sa casa amb un corb i, abans d’aplegar a un poblet, diu:

“-Em toca fer nit per on siga.

Va tocar una porta i li va obrir una dona. I ell li va dir:

-Mireu: ara plou i no tinc on anar.

Llavors, ella li respon: -Puix, passeu, passeu. (…) Vós vos tireu ahí, en esta cambra, i hi passeu la nit.

Però el soldat, pel pany, va veure que allí hi havia un capellà amb ella… i tot lo que van fer (que van fer de tot) com també la sopa que feren.

El jove, mirant-ho tot. I l’endemà, a la matinada, toca el soldat la porta i la dona diu al capellà que es clave en el forn i que ja veurien com podria eixir-ne” (pp. 140-141). Com podem captar, no sols hi ha humor eròtic, sinó passatges en què la dona fa de senyora ama. Així, ella ordena què farà cada u dels hòmens i ells segueixen les directrius que els indica. Però, igualment, és una dona receptiva i generosa: acull forasters i del terreny.

Afegirem que la sopa podria anar en línia amb el pas del xic a “ser un home [ de profit]”, arran d’haver fet el servici militar, encara que no fos un “sentir olor de sopes amb col” (pas de xiquet a púber). Nogensmenys, no descartem que, en aquest passatge, el terme “sopa” tinga un significat eròtic i que empiule amb relacions sexuals entre un home i una dona.

En moments posteriors, el soldat, espavilat, diu a la dona què hi ha per a dinar i ho encerta. I, com que ell ho associa al corb, la dona s’interessa per comprar-li’l i ho aconsegueix:

“-Per què no me’l veneu?

-No, no: el corb no el venc, perquè me l’estime.

-Veneu-me’l. Em demaneu lo que vullgueu.

-Que no: que no puc vendre’l.

Al capdavall, li’l va vendre i, abans d’anar-se’n, comenta a la dona:

-Mireu lo que vos diré: a este animal, si li pixa en el cap, es mor.

Un poc després, se’n va el soldat i la dona crida una veïna:
-Vine, vine, vine, que pixarem el corb: que es muira.

En acabant, la veïna es posa a pixar el cap al corb i, l’animalet, en un tres i no res, agafa la dona amb una poteta.

-Pixa’l tu, pixa’l.

I ja tenia totes agafades, amb dues potetes. A tot açò, el capella passa per la porta i diu:

-Ai, que hi entre. Entreu a veure lo que li ha fet. Pixeu-li, pixeu-li el cap: que es muira!

El capellà, que s’acosta a pixar el corb i, l’animalet, amb el bec, fot el rector. En tot això, aplega el marit, amb els muls que portava, i es troba les dones i el capellà enganxats amb el corb. I l’home foté vergades al corb fins que les va soltar” (p. 142). Per tant, com en altres relats eròtics, la narració defén les dones i no la raboseria del capellà, ni les accions del corb. Un exemple d’educació matriarcal per mitjà d’una narració.

Una altra facècia recopilada en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, en què copsem trets matriarcalistes, és “La cucaratxosa”. “Hi havia una dona, ja molt velleta, que tenia una mania: quan s’acabava la missa i se n’anava la gent, ella restava en el temple davant del sant:

-Ai, Senyor: no em deixeu que em muira amb el desig que vingueu a casa a fer-vos una gaspatxada, perquè jo sé que, a vós, vos agraden els gaspatxos…

I l’altre dia, igual, igual. I el capellà, que la va observar, diu:

-He de veure què diu esta dona.

Ell es posa darrere una cortina i ou:

-Ai, Senyor: no em deixeu amb eixe desig de venir a sopar a casa. Vos faig una sopa molt bona, arròs, gaspatxos,… Lo que vós vullgueu.

Ja hi va el capellà, ho veu i respon:

-Guardeu-me, que esta nit hi vaig” (p. 142).

Com podem veure, aquest apartat plasma una religiositat popular en línia amb el matriarcalisme, en què hi ha una relació prou oberta entre el Poble (ací, la dona) i les autoritats religioses (tant el sant, com el Senyor, com el capellà) i, fins i tot, una cultura en què està ben vista la contribució al proïsme i la generositat (les propostes de la dona, a Jesús). A banda, l’home accepta una de les idees que havia comentat la dona i, així, es fa lo que vol ella, això sí, en un vincle de germanor.

Quan la dona torna a casa, ho comenta a una veïna, a qui diu:

“-Xica: has de venir a ajudar-me.

-Ajudar-te, a què?

-Mira. A fer gaspatxos, que esta nit ve el Senyor a casa.

Diu: -Com?

-Sí, sí, sí.

La dona ho diu al marit:

-Xiquet: esta nit ve a sopar el Senyor aquí, a esta casa.

Ell li comenta: -Xe: quina casualitat! Esta nit, que he d’anar-me’n, (…) que he donat paraula (…) i no pot ser. Tu fes bondat amb el Senyor, lo millor que pugues” (p. 142). I el marit se’n va i la veïna fa la tasca junt amb la dona. Per consegüent, copsem trets matriarcalistes, per exemple, donar la paraula, la preferència per la bonesa i l’esperança en les capacitats del proïsme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

assemblea-pagesa-6f (1)