Una altra narració en què captem el matriarcalisme, en l’esmentat llibre de Joan Amades, és “El gegant de l’ull al front”. Un jove fa via pel món i se’n va a un bosc, des d’on pogué veure una casa. En aplegar-hi, li ix un gegant “que el va rebre molt bé” (p. 202), això és, un home de més edat a un jove.

Ara bé, quan el gegant li diu que se’l menjaria, “El noiet va creure que l’única manera d’evitar que el gegant el trobés era barrejar-se amb les ovelles i, palpant, se’n va anar a la  cambra on hi havia el ramat” (p. 203) i es mescla amb el bestiar. Per consegüent, l’home es mestalla entre les dones (que en són una gran majoria) i recorre a elles: considera que, així, es podria salvar. Aquest passatge, igualment, ve a dir que les dones eren més fortes que els hòmens.

El gegant, tal com eixien les ovelles, les tocava. Llavors, el xicot “va agafar una pell d’ovella, de les moltes que penjaven per les parets, se la va posar al damunt i es va posar a caminar de quatre mans i, ben barrejat entre el bestiar, va sortir” (p. 203). Altra vegada, l’home opta per anar a les dones, amb l’objectiu d’alliberar-se del gegant, i copsem que elles li fan costat.

El gegant, en oir la veu del noiet, el segueix. Però, com que no hi veia gens i era raboser, diu al minyó “no et vull pas cap mal i, per demostrar-ho, et vull regalar el meu anell. I (…) te’l tiraré ben lluny. Té: aquí el tens” (p. 204).

En acabant, quan el minyó se’l posa, no se’l podia llevar i, a banda, el gegant comença a saber on era el noi.

Tot seguit, el jove, eixerit, es talla el dit, el llança al riu (un tret en nexe amb lo femení, amb l’aigua) “I el gegant, seguint el rastre de la veu (…), es va tirar dins el riu (…) i es va ofegar” (p. 204). És a dir, que el gegant s’acosta al riu (va cap a la dona) i és ella (en contacte amb la terra i amb l’aigua, dos trets que tenen a veure amb lo matriarcal) qui salva el noiet. Afegirem que, d’acord amb el text, podríem enllaçar el riu amb la mare, àdhuc, amb el seu paper d’alliberadora del xic, i amb la maternitat:

“Així que el gegant va ésser mort, una de les roques del costat del riu va començar a bellugar-se i a prendre vida, fins a convertir-se en una gentil donzella” (p. 204). Per tant, ens trobem amb el símbol de l’aigua de la mare i de la maternitat. De fet, pel paper del jove, la xica, “en veure el noiet, es va desfer en lloances i en proves d’afecte i d’agraïment. Era una princesa que el gegant havia encantat i fet tornar pedra (…) fins que hi hagués qui matés el gegant” (p. 204), un passatge que empiula amb el matriarcalisme: qui alliberàs la minyona no calia que fos un home.

Finalment, en agraïment, la princesa “s’hi va casar, amb tot i ésser ell tan pobre; i ella, tota una princesa” (p. 204), això és, que la dona era noble (“tota una princesa”) i, en canvi, ell havia hagut de guanyar-se la vida com havia pogut i, per això, se n’havia anat a fer món. Adduirem que, per exemple, en el primer quart del segle XX, moltes dones eren emprenedores de xicotets comerços i, fins i tot, anaven a les oficines dels ajuntaments.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matiarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.