Una altra narració en què es plasma el matriarcalisme i prou semblant a altres relats de marededeus trobades, és “La Mare de Déu de Bell-Vilar”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”. Un pastor troba aquesta imatge, la carrega i la trasllada en viatges diferents i, finalment, “En trencar el dia, arreglà el bestiar i emprengué de nou el camí (…), per esbrinar si havia perdut la imatge de la Mare de Déu o si tornava a estar al mateix lloc.
I la tornà a trobar al mateix lloc (…). Comunicat el fet al poble de Sisteró, com el poble va entendre que la Verge volia quedar-se allí, li aixecaren una ermita, on fou venerada devotament.
Amb el temps, anà agafant molta devoció, fins al punt que, en un flagell de pesta, que assotà tota la població, en demanar-li protecció, el poble se’n veié lliure” (p. 254). En aquest relat, podem vincular la dona amb l’ermita (evolució de la cova, la qual té a veure amb l’úter) i, com en altres llegendes paregudes, el pastor “abraça” la dona i, així, el matriarcalisme: la terra, lo local, en lloc 1) de l’eixida d’on es viu i 2) de l’esperit conqueridor amb què es sol relacionar el nomadisme del pastor.
Igualment, Nostra Senyora fa un paper similar al de la mare respecte als fills, com qui dona sopluig.
En la rondalla vinent, “El Sant Crist”, en el mateix llibre de Joan Bellmunt i Figueras, podem llegir que uns pelegrins apleguen a la vila de Torà, “demanen una estança ampla i reservada com obrador, bona fusta (…). El rector i el batlle accepten les condicions i guien els pelegrins fins una estança de l’entresol del castell, on enceten de seguida l’obra” (p. 254). Així, copsem 1) un poble acollidor, 2) el detall de la fusta, paraula que té a veure amb la dona (àdhuc, pel color de la terra) i amb la Mare Terra, 3) una cultura en què les autoritats religioses (en primer lloc) i les civils (el batle) estan obertes als acords i en què van per davant i com a guia dels qui representen, en lloc d’una actitud directiva recta i 4) els menen cap a valors matriarcals (l’entresol, sota terra, el qual empiula amb la dona).
A més, tot seguit, veiem que “Mancava perfilar el costat esquerre de l’espatlla de la imatge” (p. 255), això és, de la banda relacionada amb lo femení, la qual no oblidarien. I més encara, “era el dia novè; una veïna no pot deturar més la tafaneria, espia pel forat del pany, contempla (…) el Sant Crist, formosíssim; surt encisada cap al carrer, crida les veïnes” (p. 255), també encuriosides, però només hi veuen la imatge. Finalment, ho notifiquen al rector i al batle i, “al dia següent, amb assistència de tot el veïnatge de la vila i terme, traslladen la santa imatge, des del castell, a l’església parroquial” (p. 255). Cal dir que, en l’original, posa “des del castell, i l’església parroquial”, però que el desenvolupament de la rondalla ens porta a triar la forma que hem exposat.
En altres paraules, les dones són les primeres en adonar-se dels fets, les més obertes i, en el poble, prima lo religiós per damunt de lo civil, tret que podríem enllaçar amb un catolicisme que, en Catalunya (com en la cultura basca), està molt en línia amb el Poble i que, en molts casos, ha assimilat i ha incorporat detalls pagans, perquè la influència dels catalanoparlants i el tipus de cristianisme anaven molt en línia amb el matriarcalisme.
Una altra rondalla que podem consultar en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida” i en què copsem trets matriarcals i el paper decisiu de la dona, és “Sant Faust”. Al llarg del relat, veiem que Sant Faust, a mitjan segle VII, se’n va a Terra Santa (p. 255) i que, posteriorment, l’acompanyaren fins a Alguaire (on es recollí la narració).
Igualment, “Al cap de pocs anys, Faust va morir i els seus amics no saben on enterrar-lo, ja que (…) eren molts els llocs i pobles que l’estimaven i volien acollir les seves despulles. Així doncs, van decidir que el posarien damunt d’una mula cega i la deixarien lliure” (p. 256). Com veiem, la dona fa de jutge, és la persona a qui trien per a que determine el lloc. Per això, s’addueix que “Allà on la mula s’aturaria, enterrarien aquell home que ja feia olor de santedat” (p. 256). I, per consegüent, confien en la dona i en un home de cor net.
“Va aturar a Bujanda (…). El darrer cop de pota va restar marcat damunt la penya dura i, encara avui, s’hi pot veure l’empremta d’una potada d’animal. Allí mateix, va brollar una font, l’aigua de la qual guareix gràcies a la seva virtut remeiera. Tot això, els va fer entendre que aquell era el lloc on havien d’enterrar el sant” (p. 256). Aquest passatge està ple de simbolisme matriarcalista: 1) el fet que el ruc trie una població vinculada amb una cultura matriarcal (en aquest cas, a Bujanda, en terres basques), 2) que haja deixat empremta i que ho faça sobre la terra i de manera sòlida, que no l’esborra el temps, 3) que brolle una font, motiu pel qual, naix de la terra, és el resultat de l’empremta, 4) una aigua guaridora i 5) que la dona i l’home (ella, amb vida; ell, com a fill de la terra) romanguen junts així com ho faria un marit i una muller amb bones relacions entre tots dos.
Quant al terme “empremta”, direm que una cosa és la marca física que, per exemple, deixa una sabata en el fang (petjada); i, molt diferent, és la influència (o el paper) determinants que una persona deixa en una altra (o més), és a dir, empremta. Per consegüent, d’acord amb el relat, la dona hauria influït des del primer moment en una terra de persones fortes (la penya dura).
Finalment, diré que ma mare, el 17 de gener del 2023, per telèfon, em comentà “N’hi ha u [ relat] paregut, però d’un ase i, allà on va, es queda el sant. En llocs fronterers que donaven a dos o tres pobles”, triaven un ase, per a decidir on restaria el sant. I, per tant, veiem que, no sols en terres del Ponent de Catalunya, sinó en la comarca de l’Horta de València (on nasqué ma mare en 1943), hi ha narracions semblants.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
