Un altre relat en què copsem el matriarcalisme és “El pinar del Met”, recopilat en l’obra “500 històries i llegendes de terres de Lleida”. Un dia, un bandoler que nomia en Met, s’arribà fins a un petit poble, per tal de fer-se amb una jove, garrida i simpàtica , “d’un cor generós i bondadós” (p. 88). Un poc després, llegim que, un dia, un vagabund passa pel poble i ella “reptà la quitxalla i convidà el vagabund” (p. 88) a passar a la seua caseta.
El vagabund, que era un jove, no sols li ho agraeix, sinó que s’interessà per ella com a pastoreta. A banda, l’endemà, a punta de dia, diu a la noia que, per damunt de la bellesa que tenia ella, li destacava la seua bonhomia (p. 89). En anar-se’n el xicot, tant la jove com els seus pares en guardaren un bon record.
Més avant, llegim que, un dia, mentres que la jove (que era molt devota) pregava Nostra Senyora per a que ella tornàs a veure el jove vagabund (ja que la noia havia trobat que era molt devot i bona persona), el Met i els bandolers que l’acompanyaven la prenen: el Met volia casar-se amb la noia.
Igualment, veiem que el bandoler la visitava tot sovint i que li deia “que tenia molt d’or i que, si es volia casar amb ell, seria molt rica” (p. 89).
Però la xica, com que “el seu pensament era amb el bon i afable vagabund” (p. 89), li respon:
“-No estic sola, car tinc la Verge que em fa companyia i no em deixa” (p. 89). Com copsem, l’or (un metall associat a lo masculí) està vinculat amb l’home, com en altres narracions.
Igualment, captem que “Mentre ella així plorava, el seu prec era escoltat i, per un altre costat, arribava al petit poble una important comitiva de gent a cavall, encapçalada per un jove molt ben vestit” (p. 89), qui era el vagabund, el qual era el fill del rei.
A més, el vagabund, en aplegar al palau, havia comentat a son pare (el rei), “que volia tornar al petit poble, casar-se amb la noia i retornar a palau amb els pares d’ella, car eren plens de bondat.
El rei hi accedí” (p. 90). D’aquesta manera, es plasma que el monarca aprovava que el seu fill fos un home de bon cor, tret que podem empiular amb les cultures matriarcals.
El noi arriba a la casa on vivia la jove, el rep la mare, plorant, i, tot seguit, passem a un passatge en què el fill del rei i els qui l’acompanyaven es troben amb el Met (el bandoler) i els seus (p. 90).
Llavors, durant la comtessa, en què el jove dominava i en què la noia invocava la Mare de Déu, sentiren una veu dolça “baixada del cel, que deia:
-Met, per què ets així?
Davant aquesta veu, en Met caigué de genolls, es lliurà, ell i els seus homes, i la noia no sofrí cap mal” (p. 90). Per consegüent, la dona salva l’home: per una banda, Nostra Senyora ho fa al fill del rei, als qui li feien costat i a la noia i, igualment, ha sigut possible per mitjà de la jove. Per tant, es reflecteix el matriarcalisme.
Passaren els anys i en Met va complir el seu castic amb la justícia. A més, “La noia es casà amb el fill del rei, els seus pares anaren a viure amb ella, donant gràcies constants a la Verge, sense haver perdut ni un moment la seva devoció” (p. 91).
Finalment, la xica “Va intercedir per en Met i els seus homes, fent que aviat poguessin recobrar la llibertat i el seu compte amb la justícia restés saldat” (p. 91). Afegirem que, mentres que la noia i el fill del rei “vivien a palau” (p. 91), el bandoler en Met “retornava a aquests paratges de Tarrés, per a fer vida eremítica” (p. 91), tret amb què copsem que, en el matriarcalisme, es recompensa la bonhomia.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
