Un relat que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras i en què es plasma molt el matriarcalisme com també amb signes que podríem vincular amb la introducció de l’Església en el món rural, es “La somnàmbula”. En temps del bandolerisme, els veïns de Montoliu de Segarra decidiren anar a l’ermita de la població i “amagar-hi els seus béns” (p. 30). I, per a evitar sospites, “tots els béns en comú foren donats a un frare i, aquest, fent un sot ben profund, els enterrà dintre del recinte de l’ermita” (p. 30). Com veiem, la gent del poble confià en un frare relacionat amb una ermita, això és, amb un espai que pot evocar-nos una casa i, igualment, lo femení.
En eixe sentit, el 17 de març del 2023, en Twitter, demanàrem a David Algarra “L’ermita, ¿substituí la cova o un altre lloc de reunió ‘matriarcal’ / ‘‘femení’ ancestral?” i l’endemà ens respongué “No ho sé, en aquest cas, però hi ha llegendes conegudes de marededéus trobades en coves, on van construir una esglesiola, capella o ermita, i que podrien ser llocs de pelegrinatge des d’abans de la troballa, com és, per exemple, la Santa Cova de Montserrat”. Adduirem que el 18 de març del 2023 li vaig afegir una foto del llibre “El matriarcalismo vasco”, on es pot llegir “en la cova-caverna-santuari de què el caçador ix i a què torna (naixement-mort)”. Aquesta lectura ens feu pensar en la semblança entre un santuari i una ermita i, així, copsar que aquestes paraules s’ajusten a les del relat.
Igualment, cal dir que, en les zones rurals, com indica l’historiador David Algarra, per exemple, la figura del capellà tenia molt bona acollida per part dels qui hi vivien. Per tant, captem un primer signe matriarcal i, a banda, podríem pensar que, anteriorment, ho fiaven en una dona. En eixe cas, ens trobaríem davant un detall en què l’Església (simbolitzada pel frare i per l’ermita) fa un paper que abans tindria un personatge femení.
A banda, els béns es depositarien sota terra, un tret clarament matriarcal, de recepció i terrenal. A més a més, “la imatge del sant en seria, al mateix temps, salvaguarda.
Va passar el temps i allí continuaren les riqueses d’aquella bona gent” (p. 31), o siga, que el religiós era un home de fiar. Passa que morí el frare i no les havia tretes del lloc, ni ningú no sabia on romanien dins de l’ermita.
Un dia, un pastor que pasturava per aquells entorns, veu lluentejar en terra una cosa: una moneda d’or. Adduirem que el pastor, u dels símbols patriarcals, es mou de dia, quan la llum li permet veure or (un altre signe patriarcal com també ho és el sol).
“Deixà el ramat allí i marxà a comentar-ho a la gent del poble” (p. 31) i, com que els habitants d’un altre lloc, VIlagrasseta, sí que recordaven els fets, “pensaren treure’n el màxim profit per a ells” (p. 31). És ara quan una dona passa a fer de líder de tots: “Fou, per això, que anaren a trobar un somnàmbula, per tal que els guiés i els indiqués el lloc (…) on es trobava el tresor.
La somnàmbula accedí a guiar-los i els cobrà, això sí, un bon preu per endavant” (p. 31). En aquest passatge, es reflecteixen trets matriarcals: una dona que fa de cap del col·lectiu i, igualment, que se la relaciona amb la nit. A banda, podem dir que tiraren junta entre els representants del poble, que això ens evoca el comunalisme i que, a diferència de la versió del pastor (que no és igualment acollida), la femenina és ben acceptada pel poble… Recordem que el pastor té a veure amb el nomadisme i amb l’actitud guerrera de les cultures patriarcals, mentres que consideren que una dona sí que podria salvar-los i, de pas, ells trobar-ho.
Afegirem que el fet que li paguen una bona quantitat reflecteix que la dona està ben estimada pels altres.
Tot seguit, llegim que “Diuen que arribaren fins a l’enrunada ermita i els va dir que fessin allí un clot. Els homes van posar-se a fer-lo amb delit. Enfonsaven i enfonsaven, però res no trobaven. (…) la somnàmbula els contestà, que calia cavar més de pressa, car ella ‘veia’ que el tresor era allí, embolicat en una pell, però que, a la pell, hi havia un fil lligat i que, a l’altre costat del fil, hi veia, estirant la pell, el frare que va colgar el tresor” (p. 31). Per tant, els hòmens segueixen les directrius de la dona, el tresor roman en l’interior de la terra (un element matriarcal) i se’ns comenta que ho feia embolicat amb pell (la protecció, com ho faria una mare amb el nadó) i es fa referència a un fil, detall que aniria en línia amb el que uneix la mare amb el futur nadó (en aquest cas, sota terra i que representaria el frare, qui hi havia tornat).
Finalment, no assoliren la pell del tresor, malgrat la pauta molt encertada de la dona. A més, el relat acaba amb unes paraules molt interessants: “el frare, des de la seva estada, vigila perquè ningú no es quedi allò que no sigui seu” (p. 31). Un missatge que té la seua moralitat: fer coses de bon cor, en aquest cas, no furtar. En altres narracions, però no de la banda de Ponent de Catalunya, ens hem trobat en què, per exemple, l’acció de l’intent de robatori esdevé en una cova i no, com en aquest relat, en una ermita, un detall interessant.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les de ment oberta i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
