Continuant amb el tema de la sexualitat matriarcal i, igualment, relacionant-la amb les dones catalanoparlants que havien nascut abans de 1920, el 29 de juliol del 2022 demanàrem en Facebook “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, (…) ¿eren discretes o feien ostentació? ¿Com ho manifestaven? Gràcies”. Al cap i a la fi, una visió matriarcalista de la sexualitat i, òbviament, de la vida, restaria molt lluny, com ara, de l’orgull de ser dona i s’acostaria molt més a lo que, en el llibre “El matriarcalismo vasco”, figura com “influència ‘estacionària’ i nucli social” (nota 9, p. 27) i recordaria eixe “Dionís (…) vitalista no-agressiu i envoltat de la seua Dona[1]” (p. 68), com en moltes rondalles en llengua catalana.

En el meu mur, el 29 de juliol del 2022, Àngel Blanch Picanyol ens escrigué “L’àvia Maria (de Moià) era molt discreta i no feia ostentació de res. Casa seva eren pagesos benestants amb casa i terres pròpies i mossos que treballaven per ells. Un d’ells era molt jove, orfe i el van adoptar. La casa era ‘La Datzira’.

Fins i tot, tenien un professor que els feia classes a casa, perquè no haguessin d’anar a l’escola, al poble.

Realment, era tota una senyora, però sempre es relacionava amb tothom, sense problemes i sense presumir de res, al contrari.

A Moià, tenia moltes amistats i sempre la podies veure xerrar amb un o altre. Era molt estimada. Casa seva era de les poques cases que no tenien malnom”. Igualment, Àngel Blanch Picanyol ens posà una foto de la seua àvia Maria Rafart Queralt, del 1908, als díhuit anys i li responguí “Fa pinta de dona amb caràcter però no precipitada” i ens comentà “Molt caràcter i molt recta!”.

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 29 de juliol del 2022, Ramona Ibarra ens comentà “Absolutament discretes, Lluís. Ara,… elles decidien, elles organitzaven les vides de les famílies”.

En el grup “Cultura i paratges del País Valencià i altres llocs”, el mateix dia, Francesc Castellano plasmà “La meva àvia paterna era una dona molt discreta. Jo no la recordo amb més ‘joies’ que les arracades negres, d’atzabeja (clar, que tampoc tenien diners per a comprar-ne…). Fins i tot, la seva casa estava decorada de manera molt senzilla, sense quadres ni res, tan sols amb una magnífica làmpara al menjador, d’aquelles antigues amb penjolls de vidre”.

En uns missatges, el 29 de juliol del 2022 ens respongueren “L’única iaia que vaig conèixer era la mare del meu pare. Va morir quan jo tenia uns tres anys. Havia nascut a finals del segle XIX. Sí, per la meva mare, que fumava d’amagat. Crec que no feia ostentació de res” (Roser Puig Volart), a qui responguí “La meua àvia (1910), a qui coneguí fins al 2000, era una dona discreta i lo que solem dir senzilla”; “Les dues àvies eren molt discretes. Mai les vaig conèixer fent ostentació de res. Això, que una s’ho haguera pogut permetre, ja que, després de la guerra civil espanyola, mai li va faltar el menjar: ni a ella, ni als fills/es” (Pepa Benavent Margarit), “Discreció i humilitat” (Josep Moll Giner), “No recordo que ni la mare, ni les àvies fessin mai ostentació. No hi havia gaire per fer-ne.

(La família de l’àvia paterna eren rics en terres, vivien dels cultius i dels animals, però l’àvia mai va demanar res, ni quan va faltar la mare, que va quedar tot pel germà gran, que era qui treballava la terra, segons els costums)

Tanmateix, l’àvia materna també havia sigut de casa bona, que deien, però, per la guerra, també ho va perdre tot.

Ambdues se’n van sortir amb esforç i empenta” (Rosa Garcia Clotet).

Finalment, ma mare, el 29 de juliol del 2022, per telèfon, em comentà que les seues àvies eren “Molt discretes. Quan volien, molt ‘pilles’. Sí, això [= discreció] fa falta en la vida”. Cal dir que ma mare, el 16 de juliol del 2022 m’havia dit que la seua àvia paterna, Consuelo, qui, en paraules de ma mare, “Era un poc presumideta” (sic), amb uns noranta anys, “Ella era gran, d’eixes persones que farien goig de jóvens, de bona planta. [Jo] La llavava tota llavada [i l’àvia Consuelo deia] ‘Consuelo m’ha deixat tota llavada, com si fóra una combregadora’“. En aquest cas, és una mena d’agraïment i de destacar una part positiva de la persona, que no de fer ostentació.

Com pot copsar el lector, no cal abraçar els patrons masculins, com ara, el culte a l’expansionisme polític i militar, a l’esperit competitiu, a l’èxit, a l’honor, a la fama, a ocupar càrrecs públics que puguen fer que eixes dones isquen molt en els mitjans de comunicació social o, com ara, a la violència, per a portar una vida en què la dona estiga ben tractada… sexualment i tot,… que és com es sol viure en les cultures matriarcalistes, molt ben reflectit en molts comentaris i en moltes rondalles en llengua catalana. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i que el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Nota: [1] En l’original, el terme apareix en castellà però en majúscula inicial: “la Mujer”.

Tot seguit, la foto de l’àvia d’Àngel Blanch Picanyol, de l’any 1918.