Continuant amb la rondalla mallorquina “N’Elienoreta”, podem llegir que, a banda que, tots els dies, eixa era la tasca que feia la jove, “son pare es plantava, cada dia, baix d’aquella torre i deia:

            -Elienoreta, ma filla,

            amolla’m un cabellet

            i, així, jo pujaria.

I N’Elienoreta, que era rossa com sa mel de maig i es seus cabells com a filallons d’or, amollava un cabellet a son pare, que (…) pujava dalt sa torre.

Sa torre estava as mig d’un grandiós jardí” (pp. 10-11), des d’on la jove podia veure tres rosers que li feien goig, cadascú amb una rosa de color diferent: blanc (com la infantesa i la innocència), vermell (com la sexualitat i la valentia) i blau (com el cel obert i la comunicació, com també com la mar). Fins que, un dia, com que son pare, el Vell Orquès, li deia “Ets massa tendra encara per saber-ho” (p. 11), aplega a una conclusió: “Quan mon pare no em vol dir què hi ha amb aquestes roses d’ací baix, qualque cosa grossa hi ha d’haver, forçat. Ja sé què faré: quan mon pare tornarà, no li amollaré es cabellet per pujar, que primer no em diga per què són aqueixes tres roses d’aqueixs rosers” (p. 11) i, així, veiem un passatge semblant a quan, en la cort, el rei deixa que siga la seua filla (a qui, d’alguna manera, considera que ja és una dona) qui prenga una decisió i que la seua boca en siga la mesura: la dona (ací, N’Elienoreta), encara que és més jove que el Vell Orquès, és qui té la darrera paraula.

Així, ella és qui “salva” emocionalment son pare (qui representa el pare, l’adult): li amolla un cabell. Sí, però, des d’ara, ell li haurà de pagar un tribut: explicar-li la finalitat d’aquelles tres roses. I, a banda que li ho diu, la jove li comenta “Massa tendra? (…) Ja fa estona ferm que m’han desmamada! No duc cap gota de llet pes morros!” i, malgrat que ell tracta de temptar-la a cedir-li, N’Elienoreta li respon:
“-Massa tendra i tenc quinze anys? (…) I que trob que són ben molts! -diu sa pitxorina” (p. 13). A la tercera, el pare li ho amolla: de la rosa blanca, en sortiria un camp de neu; de la vermella, un camp de brases i, finalment, de la blava, un braç de mar. La dona (ací, jove) ha assolit lo que volia i el Vell Orquès cedeix i la fadrineta compleix la paraula i fa possible que son pare puge la torre,… i ell copsa que la seua filla, “com més anava, més garrida i bella tornava (…), tan gallarda, tan gentil, tan galanxona” (p. 13).

Fins i tot, veiem “aquella cançó que es fadrins solen cantar a ses fadrinetes ben garrides ben garrides i que diu:

            -Vós teniu la vermellor

            de la flor de la roella[1]

            les[2] colors de la poncella,

            i, del lliri, la blancor” (p. 15).

I el Vell Orquès sospita que el primer fadrinel·lo que guiparà la jove, se n’enamora (p. 15). I… així ocorre: En Bernat, fill jove d’un rei, “anava pel món a veure si en guiparia cap, de fadrinel·la, que li entràs per s’ull dret” (p. 15) i, quan la veu, els dos jóvens “ja romangueren entesos per fugir aquella mateixa nit” (p. 15). I, immediatament, ella bota d’alegria i totes les coses que hi havia en la torre i que li feien de súbdits (a qui ella tractava molt bé), i, igualment, quant al fill del rei, els comenta:

“-No m’enganarà, no! -deia ella-. Sabeu quin bell jove que és! Oh, si l’haguésseu vist! Té mel a sa boca i gràcia per tot el cos! I és fill de rei!” (p. 16).

I, aleshores, entra en escena una maceta de morter (que pot recordar el treball i la persistència), de nom Trec-a-trec, qui li serà decisiva al llarg de la rondalla i que li farà d’alliberadora, una mena de velleta que dirà lo més adient en cada moment a N’Elienoreta: com a criada i com a dona vella (p. 16). En aquesta rondalla, N’Elienoreta desenvolupa l’arquetip de la princesa, en què s’uneixen la bellesa i la valentia i, per descomptat, simbolitza la jove que passa de la infantesa a l’aventura d’un viatge cap al demà i a eixir d’eixa torre que li impediria forjar el seu futur,… però acompanyada de la velleta Trec-a-trec, una dona agosarada, de ment oberta (dos punts en comú amb la jove) com també sàvia.

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Notes:[1] Així es diu en aquesta cançó popular mallorquina. La forma genuïna és “rosella”.

[2] Ací respectem la lletra de la cançó.