Continuant amb la rondalla “S’arbre de música, sa font d’or i s’aucell qui parla”, del Tom XV, “passa un parell de mesos i, a cal rei, hi tornà a haver gent novella: un altre infantó, ros com un fil d’or” (p. 86) i “aquell mateix jardiner que havia replegada sa primera caixeta, replegà sa segona” (p. 86) i, un poc després, veiem que el rei torna de la guerra (la segona) que, “al punt, es mou una altra guerra i el rei, ja ho crec, se n’hi hagué d’anar més que de pressa, perquè el dimoni no s’endugués ses títeres.

Sobretot, as cap de set o vuit mesos, torna a haver-hi gent novella a cal rei (…), una nineta, rossa rossa com un fil d’or” (p. 86). Però, una vegada més, l’enveja de les germanes de la reina fa que envien la nineta al riu i, com que el jardiner arreplega la caixa en què va la xiqueta i, en cal jardiner, la tracten bé, accepten acollir-la i pujar-la. Les paraules amb què es plasma aquesta rebuda, em recordaren el tema de l’educació matriarcal: “I tots contents[1], s’exclamaven:

-És Déu que ens envia aqueixs infantonets! Són angelets del cel! Déu ens ho ha de premiar, si els acollim i ens en cuidam!” (p. 87).

“Infantonets” (el diminutiu, en aquest cas, té un sentit afectuós, d’amabilitat), “angelets del cel” (la bonhomia i unes paraules que harmonitzen els infants i l’ambient en què es desenvolupen) i “acollir” (obertura als altres), “cuidar” (tractar bé els altres, en les seues necessitats, per a afavorir el seu creixement i el seu desenvolupament com a persones)… ¿no diuen res sobre el model d’educació i de relació entre els pares i els fills i, àdhuc, de connexió dins de la família i en una societat matriarcal? Cal ser voluntàriament mentirós, corrupte o, com ara, poca-vergonya, per a veure línies així (que n’hi ha moltes, sense necessitat de plasmar-se amb frases molt semblants), com una cosa puntual, passatgera… en la cultura vinculada amb la llengua catalana. I, més encara, perquè, en el paràgraf següent, llegim “I els cuidaven just si fossen estats fills seus, i ells creixien creixien tant en sa nit com de dia, sans, garrits, xerevel·los i bons al·lots” (p. 87).

I, com que els pares (ací, els adoptius) i els fills (com la resta de persones) es fan grans, aplega un moment en què moren el jardiner i la dona, però, com, de la mateixa manera que la festivitat de Nadal ho fa amb l’hivern (com l’estació de menys llum i associada amb la vellesa i amb una vida nova), apareix una figura molt present en moltíssimes rondalles: la jaieta. Així, veiem que “Un dia passava una jaieta per davant aquella casa i s’exclama:

-Oh, quina caseta més ben condicionada de totes ses coses! Just n’hi manquen tres!

-Quines són, si es pot saber? -diu es germanet major” (p. 87).

I, de nou, la dona (ací, la velleta) reflecteix el matriarcalisme: li diu quins són i, així, per exemple, en aquest passatge, és ella (la dona) qui salva el jove (l’home). I li ho diu: “s’arbre de musica, sa font d’or i s’aucell qui parla!” (p. 87). Aleshores, En Joanet, el germà major, fa via i es troba que, en unes casetes blanques, l jaiet de la casa li diu que tot anirà bé al jove… llevat de si En Joanet gira cap a darrere. Aquest detall, present en més d’una rondalla, pot evocar un passatge bíblic en què un personatge es torna en bloc de sal. I, per això, li comenta el jaiet: “Fes-te envant i aviat trobaràs tot això que cerques” (pp. 88-89).

Però, com el seu germà, el segon (En Miquelet), tampoc no ho aconseguirà, perquè… giraran l’esquena al demà, a l’optimisme, a l’esperança, a la vida. I, una vegada més, quan En Miquelet aplegarà a les cases blanques,… veurem com la dona de l’homenet vell serà qui marcarà les directrius en la família, en aquest cas, per a que el marit, En Miquelet i ella passen el Rosari (p. 89).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Nota: [1] Es refereix al jardiner i a la seua muller.