Recordem, per exemple, que, tenint present els ciutadans d’ara (el present) i la història (el passat), la qual, com diu Pere Riutort, “rau en la base del present dels germans” (p. 137), som receptius al proïsme, a la seua personalitat, però, en paraules de Joan Pau II durant una homilia en el camp d’extermini d’Auschwitz (el 7 de juny de 1979), no ho fem “Mai l’un a expenses de l’altre, al preu de la subjecció de l’altre, al preu de la conquesta, de l’ultratge, de l’abús i de la mort. Pronuncia aquestes paraules… el fill d’una nació que, en la seva història recent, ha sofert dels altres múltiples patiments. I no ho diu per acusar, sinó per recordar. Parla en nom de totes les nacions els drets de les quals són violats i oblidats”[1] (p. 194 de l’explanació). I, per a rematar l’escrit, afegirem uns mots de Pere Riutort: “Cal deixar de banda unes doctrines totalitàries, les quals l’Església Catòlica Universal no accepta i que contradiuen els articles 2, 15 i 21 de la ‘Declaració Universal dels Drets Humans’” (p. 140).

L’article 2n de la “Declaració Universal dels Drets Humans”, partint del text de l’explanació, indica que qualsevol persona por prevaler-se de tots els drets i de totes les llibertats que la declaració exposa i, com ara, que “Hom no farà cap distinció en l’estatut polític, administratiu i internacional del país o del territori del qual depengui jurídicament la persona, tant si es tracta d’un país o d’un territori independent com si és sota tutela, encara que no sigui autònom o que sigui sotmès a qualsevol limitació de sobirania” (p. 16).

L’article 15 evoca (i partesc de la traducció que faig de l’obra “Derechos humanos: preguntas y respuestas”, de Leah Levin i amb il·lustracions de Plantu, editat per Ediciones Unesco i per Bakeaz, possible gràcies a un acord amb l’ajuntament de Vitòria-Gasteiz, en 1999) que “Tothom té dret a una nacionalitat” (art. 15.1) i que “No es privarà arbitràriament a ningú de la seua nacionalitat, ni del dret de canviar de nacionalitat” (art. 15.2).

Tocant a l’article 21 (i també atenent a l’obra “Derechos humanos: preguntas y respuestas”), hi ha que “Tothom té dret de participar en el govern del seu país, directament o a través de representants triats lliurement” (art. 21.1), que “Tothom té dret d’accedir, en condicions d’igualtat, a les funcions públiques del seu país” (art. 21.2) i que “La voluntat del poble és la base de l’autoritat del poder públic; aquesta voluntat s’expressarà mitjançant eleccions autèntiques que s’hauran de celebrar periòdicament, per sufragi universal i igual i per vot secret o per mitjà d’altres procediments equivalents que garantesquen la llibertat de vot” (art. 21.3).

Després de llegir aquests articles, darrere d’unes paraules de Pere Riutort referides al món botifler, s’entén millor quan diu “’¡Pobre Poble valencià, que mal t’han tractat els qui calia que obrassen amb responsabilitat a la teua favor!

(…) Els qui estan contentíssims amb això són els enemics de la recuperació i de la comuna i estimadíssima llengua dels nostres avantpassats[2], valencians, catalans i mallorquins… ¡Com els ho podem permetre, que, al capdavall, destruesquen el nostre tresor més gran, la llengua de la nostra vida, la dels nostres sentiments, la de la nostra reflexió, la llengua que ens identifica! ¡Llengua tan important en la història cultural d’Europa…!” (p. 146).

Nogensmenys, molta gent de tot l’àmbit lingüístic viuen i actuen en pro de la llengua i de la cultura catalanes amb molta iniciativa, especialment, pels drets humans i pels drets dels Pobles matriarcalistes, i no cal dir que a favor d’allò que, el pare d’un amic meu, digué a unes persones quan aquestes tractaven de forçar l’adult perquè fes canviar el parer del seu fill: “Ai, si el xiquet no vol, jo no li ho vaig a impedir”.

Ben mirat, en el País Valencià, però també en Catalunya i en els Illes Balears, som molts els qui soplugem les tradicions autòctones, la llengua vernacla i lo que puga nodrir la catalanitat, la creativitat i lo maternal, en un ambient en que “s’aprén doble: no sols continguts, sinó moltes coses que no són en els llibres i, igualment, un model de vida i com ensenyar i com actuar”. En eixe seny, com moltes persones que conec, m’incline pel sentiment de pertinença a la terra, per lo creatiu, per la senzillesa que, com em deia Pere Riutort el 29 de juny del 2019 després d’haver raonat amb ell, adoba el camí a lo matriarcal: “Jo he aprés de tu, tu has aprés de mi”. Immediatament, li responguí “Anem cap al demà”, puix que es tracta de donar facilitats a qualsevol persona, sobretot, als qui actuen amb bona intenció i, com ara, a qui ens demane pel tema del matriarcalisme.

Per eixe motiu, qualsevol qüestió (i qualsevol proposta) és acollida, principalment, si és argumentada, amb esperit de proximitat i de participació acompanyada de fer valença a lo que és propi del passat dels territoris catalanoparlants.

Agregarem que hi ha qui és més sentimentalista que uns altres, n’hi ha que són més impulsius, o bé més reflexius o, en altres casos, més oberts a la novetat o a lo organitzatiu. En qualsevol cas, tots poden amollar lo seu i interessant als estudis sobre aquest tema i sobre altres, tenint present que no hi ha cap qüestió (ni cap aportació) estúpides, encara que, en acabant, en fem selecció, un reagrupament i que n’enllacem unes amb altres o que en sorgesquen, de terceres i que abans no teníem entre les que feien de guia o que no formaven part del projecte.

Finalment, una situació beneficiosa per a aquesta difusió és aquella en què les dues bandes guanyen: 1) el cap perquè rep moltes ajudes dels col·laboradors i de molts o, fins i tot, dels qui estan pel coneixement de tot lo relacionat amb la nació catalana i, 2) per una altra, els col·laboradors, perquè el cap els aplana el camí que els fa prendre-hi part amb molta iniciativa i per lo maternal, pel folklore autòcton i per la terra on visqueren els nostres ancestres i, bàsicament, pel territori en què la llengua catalana és la llengua vernacla.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia. 

Notes: [1] Tret de l’article “La sobirania d’un poble, en el pensament de Joan Pau II”, publicat per “Catalunya Cristiana”.

[2] En nexe amb els antecessors, el 25 de maig del 2023, per telèfon, em digué ma mare: “Els nostres avantpassats estan dins de nosaltres [, en el record], perquè els volem”.