Igualment, l’escriptor trau uns versos en què la dona allibera de la soledat l’home i, com en algunes cançons mallorquines, ella fa com si l’agafàs de la mà i el portàs al seu terreny (la vulva), un indret acompanyat de detalls de la natura (les mimoses):
“on em faràs naufragar
per a portar-me a l’altar
que voltaràs de mimoses” (p. 240).
A més, com a més dones, Narcís Comadira té l’estimada Pepa amb bon esguard i amb bonesa, de qui el poeta no se separa:
“Llesfiscoses assutzenes
totes les noies morenes.
Com que tu ets de les rosses,
diré que sou bones mosses” (p. 241).
Però, tot i això, ell només es decanta per una dona: per Pepa:
“A mi i a la meva escola,
m’agrada una noia sola,
amb la qual, sense manies,
puguis jugar uns quants dies.
Molt millor si és bufoneta
i quant més si es diu Pepeta!
I fins t’accepto el contracte
abans de poder fer l’acte” (p. 242).
Sobre el mot “contracte”, encara que fos en seny informal, podria enllaçar amb el tema de la prostitució; en canvi, el del terme “acord” (el qual no és un sinònim complet del primer mot), no necessàriament. Això sí: en ambdós casos, la dona té la darrera paraula.
En la composició posterior, de Josep Elias, “En nom d’una moral”, direm que fou plasmat a la darreria del règim franquista, en 1969, i que, potser, comença amb un desig de poder viure la sexualitat en un ambient més favorable legalment. No obstant això, l’escena esdevé ben avançada la vesprada, o siga, en un moment femení del dia:
“Caldria fer un poc més l’amor amb les dones estimades
Senzillament, com la darrera paraula d’una conversa
Mai eterna, sinó una mica casual, cap al tard” (p. 244).
Quant al poema “Quadern de moralitats, I”, de Vicent Andrés Estellés, escrit uns anys després, en 1972, és en nexe amb una fruïció de l’erotisme i de lo sexual, fets que lliguen amb el matriarcalisme. Com podrem veure, les pilotes del joc tenen relació amb els testicles i, a més a més, amb l’acte sexual:
“Bevíem el conyac mentre miràvem
les xicones del tennis amb les cuixes
totes a l’aire, raonables vespres,
les xicones corrien i saltaven” (p. 245).
Per consegüent, els hòmens apareixen com la part passiva, mentres que les dónes en són l’activa, fins al punt que
“Una xicona que jugava al tennis
aparegué prenyada de sis mesos,
i era que ella i una altra, als vestuaris,
ho feien amb aquell que arreplegava
les pilotes, sol·lícit, quan jugaven” (p. 245).
En passar als versos de “Poemes epigramàtics”, del català Josep Palau i Fabre (1917-2008), captem una dona oberta a l’home i que permet que ell faça la penetració. Afegirem que el vocabulari evoca el de la natura, com ara, la comparació entre el coll de l’úter i el de la flor (l’estil):
“Un coll en arc, tibant,
el meu desig provoca
d’obrir-li una gran boca
amb l’estilet: tallant!” (p. 255).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
