Tornant a la recerca de narracions eròtiques arreplegades per Joan-Lluís Monjo i Mascaró, en la rondalla “El Nostre Senyor, quan va baixar”, hi ha detalls que podem lligar amb la figura del Senyor en el matriarcalisme i, àdhuc, en refranys com “Dels pecats del piu, Nostre Senyor se’n riu” i, en el cas de les dones, “Els pecats de la xona, Nostra Senyora els perdona”. Primerament, direm que el relat és ambientat en un aplec entre Déu, el Papa i els bisbes (encarà que no en faça esment). A banda, com si Déu fos un home de la vida quotidiana, l’informant indicant que “El Nostre Senyor diu que va baixar una volta a parlar amb el Papa i tots aqueixos principals. Es van reunir per a arreglar totes ses coses durant set dies. Però, quan Nostre Senyor se n’anava, un dels bisbes va dir al Papa:

-Xe! No ho hem pensat! Li haguérem pogut dir de també casar-nos nosaltres. Perquè, això, ja veus tu: sempre cercant dones…

El varen cridar i li diuen:

-Xe! Torneu! Puix que hi ha una cosa oblidada.

Però Nostre Senyor els respon:

-Té igual. Jo, ara, tinc pressa i me’n vaig. Ja hi tornaré i ho arreglaré -volien casar-se.

I li afigen:

-I mentres, ¿d’ací a que tornarà?

-Vos enteneu amb sa dona des altres. Després, ho arreglaré. Ja hi tornaré: d’ací allà, vos enteneu amb sa dona des altres” (p. 184), puix que la dona és qui té la darrera paraula i ella és qui comanda.

Una altra contalla del llibre “El seculòrum i la seculera”, en què, a més, són ben repartits simbòlicament els papers (sexualment i tot), és “Es forats per entrar al cel”, en què capim la preferència vernacla per lo tel·lúric: “Això era una que, quan es va morir, se’n va anar al cel. I hi esperava a sa coa, per entrar. I, en això, se sent uns crits que eixien del cel i demana a s’home des costat:

-Aqueixos crits, això, què és?

S’home li diu:

-És que li fan es foradets per posar-li sa coroneta.

As cap d’una estona, se senten uns crits encara més forts. I ella diu:

-I aquests? I aquests crits, què són?

S’home li ho explica:

-És que ara li fan es forats per posar-li ses ales.

Llavors, sa dona li comenta:

-¿Saps què? Me’n vaig a l’infern, perquè ja tinc es forat per posar-me sa coa” (p. 185).

Per consegüent, a part dels signes masculins (cel, home, forat a fer, sacrifici), n’hi ha els femenins (infern, dona, cos natural, terra; fruïció de la sexualitat, ací, per mitjà de la introducció del penis en la vulva).

Una altra contarella de la mateixa corda i amb una dona amb molta espenta i activa és “La rondalla de la Figa”. Així, s’inicia de manera prou explícita i.matriarcalista: “Diu que hi havia una dona a sa vila que li deien la Figa. I bé: Figa amunt, Figa avall. I estava un poc,… no sé com dir-te[1]. La qüestió és que li deien Figa” (p. 188).

Un altre detall interessant és que la mestra de la vila no convida la Figa i, per això, “la Figa se’n va cap a l’església i hi entra per sa porta de darrere i es posa darrere del rector” (pp. 188-189), és a dir, que el capellà i ella practiquen el sexe anal.

En acabant, ella, qui continua amb el prevere, fa senyals a la mestra; i el rector, “de lo més esperitat, els va donar…:

-Ora pro nobis…!  Hala! Hala! Escampeu el poll, escampeu el poll!” (p. 189).

En altres paraules: la cultura autòctona és activa i acull bé lo sexual i lo eròtic. En canvi, el capellà, a cavall entre ambdues, opta perquè tots tres canvien d’activitat. En qualsevol cas, la jove apareix com qui més gaudeix en la vida: ni el representant instructiu de l’Estat (la mestra), ni el de l’Església valentina (el mossén). Un fet interessant.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Nota: [1] Amb to irònic.