Prosseguint amb l’obra de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, també capim trets matriarcalistes en la rondalla “El gosset de la senyoreta”. Començarem dient que el relat parteix del simbolisme entre la dona que mana i el gos (el serf i, en el llenguatge sexual, el penis i, així, l’home). Primerament, una senyoreta que ho havia deixat tot a un convent de frares, decideix donar-ne una part a Jaume, un element eixerit. L’home se li acosta amb l’animalet i diu a la dona:
“-Senyoreta: podríem fer parlar el gos.
Ella li demana:
-Com, Jaume?
I ell li respon:
-Sí: el portem a València, que hi ha un això que avesen els gossos a parlar.
Llavors, ella li diu:
-Oi! Doncs, això és arreglat, fill! Demà el portes a València. ¿Tu saps lo bonic i manset que és? Avesa’l a parlar” (p. 167).
La dona és qui porta la casa i el personatge masculí representat pel gos és mans i garrit, però no parla (ella té a darrera paraula). Quant a “avesar”, ací significa “ensenyar”.
Aleshores, l’home, seguint les directrius de la dona, se’n va a València amb part dels diners que li amolla la senyoreta. Aquest detall empiula amb el de molts escrits (com també amb comentaris) relatius a la dona que, després que el marit li hagués lliurat el sou, el gestionava i, en alguns casos, la muller en deixava una part perquè l’home, per exemple, quan ja li havia demanat que li’n passàs uns quants per a poder fumar, ho fes. Doncs bé: en aquest relat, serà que ell es puga dedicar a la gresca i, com ara, a anar de putes: “este element se’n va allí de tabola, a les putes i de rebombori. Es gasta els diners i torna altra volta:
-Senyoreta, vinga.
-Què s’ho avesarà?
-Sí. Això ha fet. Allí m’han assegurat que el gos, en un parell de mesos o tres, ja sap parlar.
-¡Ai, quin gust! Quin gust!
A dos o tres mesos, diu Jaume:
-Senyoreta: me’n vaig a veure el gos.
I la dona n’amolla.
Mentrestant, ell se’ls balafiava fent viatges i, quan ja se’n va fartar, li demana la senyoreta:
-Per què no tens intenció de portar-te el gos?
-Sí. Hi caldrà anar i veure.
Ell fa dos o tres viatges, la senyoreta li amolla i l’home, allí, de rebombori i de tabola” (p. 167).
En altres paraules, en diferents passatges, Jaume recorre a la dona (qui confia en ell) i, així, es fa lo que ella vol. Quan torna, Jaume diu a la senyoreta:
“-Ara me l’emportaré,
-¡Ah, recontra! Quines ganes tinc de veure’l! -li respon ella.
Quan arriba Jaume, la senyoreta li demana.
-Que no et portes el gosset?
Llavors, ell li diu:
-Calle, senyoreta, que m’ha donat un disgust! Quan venia per l’Encina, em diu: ‘Jaime! ¿Encara es gita la senyoreta amb el canonge?’ I em va fer una ràbia! El vaig tirar per la finestreta del tren.
Al capdavall, li comenta la dona:
-Has fet bé, fill, perquè, si ve aquí, no sé lo que haguera passat.
I aquell va matar el gos abans d’eixir d’aquí, quan anava per la carretera” (p. 168).
Per consegüent, la dona, com la mare que dóna el vistiplau al fill, ho fa amb Jaume, qui ha fet realitat el seu objectiu eròtic i sexual.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Nota: En relació amb la festa de Sant Antoni, afegirem aquests mots que hem posat en el meu mur i en l’entrada que plasmàrem anit,17 de gener del 2926, en un blog:
<<“Sí que les dones acostumen a ser capdavanteres” (Assumpta Capdevila, en el meu mur, el 18 de gener del 2026).
El 18 de gener del 2026, ma mare, per telèfon, em digué que “El dia de Sant Antoni es feia una foguera. El dia que se celebrava la festa hi havia missa, processó, repartiment, benedicció, novena (abans, huit dies; després, la novena se’n reduí a tres).
I, en acabar la novena, feien una picadeta. I el dia que era Sant Antoni i acabava la festa, cada u se’n duia, de sa casa, lo que volia, feien unes fogueres, menjaven,… Els clavaris ho pagaven tots junts”.
Quan li hem adduït que era una festa del barri molt entroncada com també ho era la del Carrer Sant Miquel i la del Carrer Sant Rafel, m’ha respost que eren festes de barri.
També ha coincidit en el fet que les dones eren qui portaven la festa i que la manera de fer-la, en els darrers anys, els “Amics dels animals” (sic, “Que ja no porten el nom del sant”, com ens ha agregat), es limitava més al dia de la festa, a l’espectacle i al repartiment de llepolies>>.
