Tot seguit, la dona clava Quico dins del cabàs i ella, amb la cama, aguanta la corda i rep el marit (p. 123), li parla i ell segueix les directrius de la muller. Altrament, en diferents passatges, el sagristà també fa lo que ella ordena fins que, al capdavall, la corda cau amb Quico (amb calçotets i agenollat), qui diu al marit “mira, perdona’m. Vols que rese?
I aquell li respon: (…)
-Corre, corre, ix cap al carrer! Ix cap al carrer! -i se’n va anar cap al carrer.
En acabant, el marit ix al carrer i diu al sagristà:
-La meua dona és més bona que el pa! Aneu vosté a tocar-vos totes, lo que vullgueu, però jo no vos he de fer cas! Per a què xarreu d’ella?
Llavors, el marit encara va donar la raó a la dona.
Veges per a què en xarren que el sagristà va a veure-la totes les nits! I el sagristà ha vingut i s’ha agenollat a fer resos!’” (p. 124).
Per consegüent, el marit es posa de part de la muller, la defensa, se l’estima i, com a mostra, el sagristà depén de la dona.
Una altra contarella, “L’os”, de temes pareguts i recopilada en l’obra “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, apareix amb detalls en què capim el matriarcalisme: “Puix estò era una dona que tenia un amant, a qui va fer una contrasenya que, quan vinguera i el marit estava en casa, ella li deixava un os en la finestra perquè no tocara i perquè no podia entrar-hi” (p. 124). Així, la dona és qui marca el compàs, qui dicta què haurà de fer ell.
Passa que un dia se li oblidà posar-hi l’os i l’amant diu:
“-Doncs, bé: hi entre -i va tocar.
Llavors, el marit diu a la dona:
-Allí fora toquen.
Ella li respon:
-Oi. Això segur que és una ànima en pena!
Aleshores, l’home diu a la muller:
-No em digues!
La dona diu al marit:
-Ara veuràs que prompte ho arregle! -i es va posar a la porta i diu a l’amant:
‘Ànima que estàs en pena,
vés a casa i pren repòs,
que està el meu marit en casa
i me s’ha oblidat de posar l’os!’.
I l’amant se n’anà”.
És per això que l’amant representa la tristor de la vida (mentres que la muller està amb el marit), que la dona fa el paper de jutgessa i, finalment, ell respecta les indicacions femenines.
Una altra rondalla que hem trobat en diferents fonts, i que recull el llibre del folklorista tarbener, és “El barret”. Així, un home se’n va a segar a l’Aragó i la dona “es va fer un estimat. Llavors, les veïnes deien:
-El xicon… Pobret: l’home, per allí, fet un negre segant (…); i ella, aquí, fent la gossa. En venir, li ho hem de dir tot! En venir ell, li ho diem tot!” (p. 125).
Més avant, la dona va fer un barret de llana per a quan tornàs el marit i, quan ell ho féu, les veïnes, totes decidides a dir-ho a l’home (pp. 125-126).
Ben mirat, la muller, lo primer que fa és comentar-ho a l’home, qui, finalment, fa lo que li diu la dona.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
