Prosseguint amb la composició “Clemència Isaura”, de l’escriptora catalana Isabel de Villamartín Thomàs (1837-1877), la jove Clemència se’n va al jardí i, com que tracta bé les plantes, elles li donaran bons fruits:
“que, d’agraïdes se n’alcen,
puix lo que se’ls dóna en vida,
elles tornen en fragància”.
A continuació, passem a una escena vespertina, quan un jove (Raül) amb una arpa, se li acosta per si ella l’accepta per a festejar. Raül, per exemple, li comenta
“No em porten aquí, senyora,
ni d’aquest lloc, la frescura,
ni de les flors, l’hermosura,
que mou la brisa al passar.
A contemplar vinc, Clemència,
lo tresor de ta bellesa”
Uns versos després, la xicota,
“amb sa dida, platicava
sentada en un terraplè,
banyat en la lluna clara.
‘-¿Coneixes algun castell
dels que té aquesta comarca?’,
indiferent preguntà
a la dida que escoltava.
‘-Tots estan deshabitats’,
li respongué sens tardança,
‘a no ser los mals esperits
que sempre hi tenen entrada’.
‘-¿I en aquest castell també
poden entrar-hi, Joranda?’
‘- No, filla, que beneïdes
estan ja totes les cambres
i, com, per això, no poden
ells penetrar en les sales,
es queden en lo jardí,
a l’altra part de la tanca’”.
Per consegüent, copsem que la dida (la mare de llet) fa el paper de mare i, altrament, podríem dir que de la velleta sàvia i que transmet la història de la comarca, de la terra. Unes línies després, la jove li diu que li agradaria saber si els esperits
“que, entre les tenebres, divaguen
i voltegen lo castell
a penes lo jorn acaba,
tenen la forma d’humans,
altiva, hermosa i galana,
lo mirar que arriba al cor
i dolcíssimes paraules?’.
‘-¡Ai, filla de mon amor!
Tenen la forma que espanta!
los hi espurnen focs los ulls
i llur boca sempre brama,
los llurs cabells són com serps
que, per lo llur front, s’enllacen
i tenen les ungles corves
com la fauç que l’herba talla.
¡Ai, filla de mon amor!
Quan arribe la vesprada,
no baixes mai al jardí
a cuidar les tendres plantes,
ni t’acostes a la font
a buscar de l’aigua mansa,
perquè, en lo seu pur cristalls,
si t’enmiralles la cara;
pot sortir-te una visió
fent-te visatges que espanten
que et facen tancar los ulls
fent-te caure desmaiada’”.
Així, com es reflecteix en relats, sobretot, eròtics i de bruixes, la nit connecta amb lo femení i, ben mirat, es vincula amb lo negatiu. Adduirem que, en aquestes versos, la fadrina, oberta a la realitat, connecta amb lo matriarcalista: l’obagor, el final del dia, amb el cor (la franquesa que li podria transmetre la dona). Però encara ho farà més i, de pas, amb la serp (la dona que toca els peus en terra i com el cicle de la vida, en què enllacen el cap i la cua), el front (on alguns xiquets de determinades rondalles porten un estel com a fills de reis), la corva (detall feminal) com també ho és la falç (símbol que té a veure amb la fecunditat i amb la renovació de les collites).
És més, la dona lliga la vesprada amb un moment d’activitat de la jove (de fet, la trau junt amb el jardí i l’aigua).
Nogensmenys, la minyona, pensava
“és un àngel, com aquells
que, en lo cel, tenen la planta”
i evoca el trobador Raül, polsant l’arpa, i ells sospira
“de la boca perfumada”.
Agraesc la col·laboració del qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
