Una altra composició del llibre “Poemes 2000/2011”, en què es plasma el sentiment de pertinença a la terra, però junt amb el tema de la maternitat i el de la dona que salva l’home, és “Vell pelegrí” (p. 30).

“A bon resguard de marinada

i de bracet del Llobregat,

s’uneix la terra amb l’estelada

a Monistrol de Montserrat.

 

Un gran gegant semblant el pare

tot resguardant el seu ramat;

bonica i bella hi ha una Mare

emparant tot el veïnat.

 

Un bell massís, roques estranyes

desafiant cap a l’espai,

tot ressonant entre muntanyes

el xiuxiueig del Virolai.

 

De bon matí reneix l’albada

entre rocams d’un mont serrat,

vell pelegrí va fent pujada

besant els peus de Montserrat “.

 

Com podem veure, la dona (ací, Nostra Senyora de Montserrat, patrona de Catalunya) fa de mare, desenvolupa l’arquetip del rei (fa de mitjancera entre el cel i la terra, la qual toca), empara tots (àdhuc, els més gegants i nòmades, fet que connecta amb la cultura matriarcalista, puix que la dona salva el pastor), no sols el veïnat més acostat, sinó, igualment, els qui se n’havien anat de l’indret de partida i ara hi tornen.

A banda, Rosa Rovira Sancho trau detalls de la terra: és garrida, diversificada, forta com les roques i en què es pot oir la música del Virolai (el poema que composà l’escriptor i folklorista català Jacint Verdaguer  en el segle XIX, lletra que es canta a la Moreneta).

En la quarta estrofa, comenta que el pelegrí va camí amunt, cap a la Mare, a qui besarà els peus, al meu coneixement, més com a senyal d’agraïment (perquè ella el protegeix) que com a submissió, sobretot, tenint present que, com ens digué Pere Riutort el 20 d’agost del 2020, per telèfon, encara que no perduràs la tradició de besar la terra (com en altres Pobles), sí que romania la de besotejar el pa, com una projecció de fer-ho als ossos dels ancestres (detall que ell desconeixia). Així, li demanàrem

“-És costum besar la terra?

-Si no a Mallorca mateix, quan el pa cau a terra, s’agafa el pa i es besa. Antigament, sí.

Aquest amor a la terra va unit. La Pàtria és la terra i la Nació és la terra on s’ha nascut o el lloc on u s’ha empeltat. M’agrada molt el verb ‘empeltar’. La terra materna”.

De fet, en l’estrofa vinent, copsem eixe lligam i el present que el pelegrí farà a la Mare, en qui ell confia plenament, perquè l’alliberarà i, de pas, la figura femenina triomfa en la seua tasca de sopluig dels fills de la terra i dels qui se l’atansen amb bon cor:

“Ell collirà una rosa blanca

carena amunt, i anar pujant,

per ofrenar-la amb ànsia franca

a la princesa triomfant.

 

Les seves penes li confia

amb frenesí i amor constant,

perquè li sigui sempre guia

com un estel il·luminant”.

 

 

Finalment, cal adduir que, en aquests versos, la dona no apareix com una representació de la llibertat, per exemple, guiant el poble, sinó com la saviesa maternal i femenina, ja que aquesta Nostra Senyora és obaga, bruna i, per consegüent, està en nexe amb l’estació de l’hivern, associada amb aquests trets i, ben mirat, amb el paganisme, en què abunden aquestes marededéus tel·lúriques.

Com a afegitó, direm que, el 24 de febrer del 2015, Daniel Gros ens envià un correu electrònic en què deia “La Mare de Déu de Montserrat, a Catalunya, és una presència que sempre es fa present des de qualsevol àrea d’interès a la societat!”. Agraïm aquests mots.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

assemblea-pagesa-6f (1)