Continuant amb el tema de l’educació matriarcal, en el llibre “Estampas de Masarrochos”, del capellà Cipriano Ibáñez Chisvert i publicat en 1950, està ben plasmada en el poema “Buscant nius” (pp. 228-230). Amb lleugers retocs, diu així:

“BUSCANT NIUS

Diàleg entre Tofolet i Pebrereta.

           Dedicat als xiquets, amb súplica, perquè

                        respecten els arbres del camí del Cementeri.

 

Tofolet: -Tu, ¿vols vindre a buscar nius?

Pebrereta: -Jo me’n vaig a la Llometa.

Tofolet: -Vine; acosta’t cap a mi;

                  vine, escolta, Pebrereta.

Pebrereta: -¿Què vols dir-me, Tofolet?

Tofolet: -Entre el ramatge dels pins,

                 refila la cadernera.

                N’hi ha un niu allí amagadet,

                tressat en brins d’herba seca.

               Tres ouets tenia ahir,

               picadets per la mareta.

               Però, hui, ¡ai, Sant Andreu!…,

               són pollets de cadernera.

Pebrereta: -Ai: no em temptes, Tofolet;

                      ¡no temptes a Pebrereta!

Tofolet: -Per què? No sigues tontet;

                ¡anem·s-en a la Llometa!

Pebrereta: -Escolta’m un poquet.

                      Atén: ¡jo sóc Pebrereta!

Tofolet: -¡Sí, això ja ho sap Tofolet!

                ¡Ma quin altra eixida, eixa!…

Pebrereta: -No t’enfades, amiguet;

                      escolta’m una miqueta.

                     ¿Vols veure tu un niu preciós?

Tofolet: -Puix clar que sí! Repalleta!

                ¿És u que diu Vicentet,

                n’hi ha en una morera?

               ¡Puix no tenen mal turment

               les que n’hi ha en la carretera!

              ¡No els faltava més que el niu!

             ¡Ausades que porten pedra!…

Pebrereta: -¿I no n’hi ha qui les cuide,

                      en lliurar-les d’eixa pena?

Tofolet: -Des de que no està en lo poble

                 el que tingué tal idea,

                els xiquets, de les moreres,

                fan xixines i ginebra.

Pebrereta: -¡Ai, si el pare Cipriano

                     un poc d’açò se’n sabera…,

                    per fer hermosa alameda!…

Tofolet: -Els xiquets són els culpables

                 de l’estrossa tan tremenda

                que tots els anys fem dels arbres

                del camí al Mas de Noguera.

Pebrereta: -Diu el mestre Don Daniel

                     que això és senyal de burrera;

                    els xiquets ben educats

                    respecten tota arboleda.

Tofolet: -Però, ¿a on se n’hem anat

                 parlant, parlant, Pebrereta?

                Dis-me algo d’aquell niu.

               ¿És també de cadernera?

Pebrereta: -No, amic, no; és de xiquets;

                      els cobeja una mareta

                     baix son mant d’or i argent,

                    a on son cor d’amor colpeja.

                   El trobà el Senyor Rector

                  p’als Aspirants.

Tofolet: -¡Bona idea!

Pebrereta: -I té com cent pardalets.

Tofolet: -Xe! ¡Això és massa, repalleta!

                ¿Com van a cabre en lo niu

                tants xiquets, tu, Pebrereta?

              ¿Com s’apanyen p’a menjar

               tots, soles d’una mareta?

Pebrereta: -¡Verge dels Desemparats!

                      ¡Tofolet: tu estàs babieca!…

                      Entra tu en els Aspirants;

                     allí, sempre tenim festa.

                     Perquè la mare del cel

                     té, com brescam, sa boqueta,

                    per dir-nos unes paraules… 

                   com la mel a l’orelleta.

Tofolet: -¡Puix jo vullc ser Aspirant

                 d’eixa mare tan excelsa!

                Dis-me, dis-me, ¿com li diuen?

Pebrereta: -ACCIÓ CATÒLICA es diu

                      el nom d’eixa mare bella.

                      Els xiquets som aquell niu

                     emparat per la Mareta,

                     la Mare dels valencians,

                     la que està geperudeta

                    de tant buscar els xiquets

                    que van per la mala senda.

Tofolet: -¡Jo vullc entrar d’Aspirant!

                 ¡Jo vullc tindre eixa Mareta!

Pebrereta: -Tofolet: dóna’m la mà.

                     ¡VIXCA LA GEPERUDETA!

Tofolet: -¡Vixquen tots els Aspirants

                 i Massarrojos en peça!”.

 

Com podem veure, en els primers versos, els xiquets fan molta vida pel carrer i en plena natura. A més, el nen (Tofolet) és qui tempta la xiqueta (Pebrereta) i ella és qui porta la iniciativa (i prioritza escoltar), fins al punt que  fa de mare.

Més avant, copsem el tema de l’educació d’acord amb l’estil del mestre i del capellà, sobretot, de l’instructor escolar (Don Daniel).

Tot seguit, Tofolet demana que la xiqueta (Pebrereta) el reporte i ella ho fa: li explica el simbolisme del niu (la casa de la mare, una mare acollidora i receptiva als fills i als xiquets). Llavors, és quan apareix l’arquetip de la Mare de tots, potser, la Mare Terra i la Mare maternal.

Després, eixa mareta enllaça amb Nostra Senyora dels Desemparats, anys a venir, declarada patrona dels valencians, qui, simbòlicament, fa d’educadora dels fills de la terra.

En els darrers versos, la dona (la xiqueta) torna a portar la iniciativa i el xiquet li dóna la mà: podríem dir que ella el salva; i, finalment, captem el sentiment de pertinença a la terra: el nom de la vila, o siga, Massarrojos.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)