Una altra cançó que figura en el llibre “Núria Feliu recita les sardanes més populars”, i en què copsem el sentiment de pertinença a la terra, és “Sota el Mas Ventós” (pp. 27-28), amb lletra d’Antoni Vives Batlle i musicat per Jaume Bonaterra i Dabau (1898-1985). En un primer moment, comença per un tret femení (la font) i, en acabant, passa a l’Empordà. Diu així:
“Sota Sant Pere de Roda

una font molt bona hi ha,

allà van aparellades

les noies de l’Empordà,

i que bé s’hi està!

Canta la cardina

molt bé l’imita[1] el rossinyol

airosa, divina,

tot fent un cant de cara al sol”.

 

Com podem veure, el doll és pròxim al Monestir de Sant Pere de Rodes, de l’Empordà, i, a banda, hi van jovenetes en parella i elles porten la iniciativa. A més, els versos fan una lloança (àdhuc, simbòlica) de la natura (començant per algunes aus, les quals representen el jovenet i la xica).

Tot seguit, posa

“Del cor em surt, salut, bell Empordà,

vinc cap a tu content, i et dic: germà,

el teu caràcter franc és dolç i obert

i els teus aires suaus són un concert”.

 

Per consegüent, Antoni Vives Batlle plasma la seua disposició a no eixir-se’n de la comarca, junt amb la sinceritat, la dolçor i la recepció als altres, tant en el tarannà com en la música.

En eixe sentit, la lletra addueix

“M’abraces i m’estimes

amb molt gran admiració;

t’hi acostes i no mires

si és un pobre o gran senyor”

 

i, a banda, la figura de l’hereva, la qual està ben tractada i té bona acollida, dos fets de línia matriarcalista. És més, com a agraïment, l’home diu:

“Pubilla, és ta filla

una noia és per un rei

de donar-la, no reparis

la duré en mon alt castell

li daré coses molt bones

rics corals i bons joiells”.

 

 

En tornar a exposar sobre la comarca (l’Empordà), comenta

“Ets, Empordà, de lo millor que hi ha;

ets, Empordà, la terra beneïda.

Quan Déu et va crear

poc podia pensar

que hauries de donar

tan gran florida”.

 

És a dir, els versos parlen d’un terreny que fructifica, en què qualla, com es diu popularment, “lo milloret del món” (ací, lo femení, començant per les jóvens).

Nogensmenys, en l’Empordà, no sols hi ha terra i palaus, sinó també un altre detall matriarcal: la mar i bona consideració cap a les danses autòctones i cap a qui estima la comarca i la bonesa. Així, diu

“Ets, Empordà, sumptuós palau del vent;

ets, Empordà, terra de la sardana,

de mariners bressol, cants de jovent

que saps dansar i estimar

com la bona gent”.

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Textualment, en lloc de “la imita”.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)