Música matriarcal en el llibre “Núria Feliu recita les sardanes més populars”, de Núria Feliu (1941-2022).

En aquesta obra, entre d’altres coses, es reflecteix en la sardana “El Cavaller enamorat” (p. 24), amb lletra i música de Joan Manén i Planas (1883-1971). Així, veiem  que, tot i la força de l’home, és ella qui té la darrera paraula i, a més, qui venç l’altre. Diu així:
“Bell, jove, fort i galant,

el Cavaller que fou espill de braus

que guanyà cops mil, en justes, fama i honor,

brandint llança, espasa i escut,

ara l’amor l’ha vençut.

 

D’una nineta el jou

sofreix el Cavaller,

tan trist i enamorat,

que en perd el ser.

 

D’ella el castell, al lluny,

n’esguarda el fosc contorn;

i una nit i una altra

hi roda a l’entorn

i no té coratge, el míser,

per avançar…

I un jorn i un altre passen

sense dur al bell aimador

el conhort ansiat.

 

Ai! nina, (*) que n’has fet

del cor que al teu retens presoner!…

vindrà un temps que enyoraràs

el que sols per tu ha estat

Cavaller enamorat”.

 

Per tant, la trobada es fa de nit (moment del dia vinculat amb la dona) i ell no va un poc més lluny, amb intenció que la jove l’aculla per a festejar. Mentrestant, la fadrina té altres prioritats.

En aquesta línia, en la lletra de la sardana següent, “El saltiró de la cardina” (pp. 25-26), altra vegada, copsem que la dona és qui dirà si eixirà amb ell o no i, mentrestant, l’home ho desitjaria. Aquest tret ens plasma un Poble matriarcalista. En eixe sentit, cal dir que l’autor de la lletra, Josep Ma. Francès i Ladrón de Cegama (1891-1966), i qui posà la música, Vicenç Bou i Geli (1885-1962), havien nascut en el darrer quart del segle XIX, en un ambient que empiula amb el relat i amb moltes rondalles vernacles anteriors a 1932:

“Pageseta moreneta,

vull cantar-te una cançó;

vull dir-te d’una vegada

que també t’estimo jo.

Com es mimen i s’estimen

per les branques els ocells,

per què no hem d’amanyagar-nos

tu i jo com fan ells?”.

 

És ell qui ho demana a la minyona, partint de la semblança amb els ocells: tracte amb amor i amb simpatia.

A banda, el xicot procura que la jove relacione el present amb actes que fan les aus:

“No sents com refila la cardina

que en el niu s’enyora tota sola?

El company volgut de ploma fina

ha alçat el vol

de cara al sol i no ha tornat

i a cercar-lo ella ha volat.

 

Ja de retorn el gai ocell

refila entre les fulles,

fent saltirons va la femella

amb ell, l’ocell.

La-la-la”.

 

 

Igualment, la femella comenta al mascle, qui aplega al niu:

“Per què has trigat així?

Que manca al niu

del nostre amor, l’encís?

I ell li respon: Ocella, petita i bella,

seguim a saltirons

de nostres il·lusions l’estrella.

I tot saltironant per la verdor

canta l’amor: la-la-la”.

 

 

Aquesta verdor podríem empiular-la amb mitjan primavera (època simbolitzada per aquest color, el de les fulles que renaixen i el de les plantes que verdegen):

 “Veig pageseta que et tornes roja,

tos ulls em diuen ben clar que sí,

com l’ocella a son ocell

tu m’estimaràs a mi.

Dels teus llavis un petó voldria jo,

tu m’has pres amb tos ulls negres el meu cor.

Ets ma vida, ets ma joia i mon tresor.

Com el cant de la cardina nostre cant

serà dolç, serà amorós i triomfant”.

 

Per consegüent, ell confia en la dona, qui és encisadora i, finalment, es podria dir que el jove li promet que la tractarà bé: el cant amorós i amb dolcesa. Es prioritza recórrer a un pacte (un detall molt freqüent en la cultura aborigen catalana), en què, això sí, al capdavall, es fa lo que vol la dona.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: (*) Hem afegit la coma i hem eliminat l’accent de “què” (la frase no és interrogativa), amb intenció de facilitar la lectura

Els Reis m’han portat un present: un bon son.

 

assemblea-pagesa-6f (1)