En línia amb les paraules de Jaume Vicens Vives sobre la casa, la família, el mas i la terra, direm que es plasma molt bé en un escrit que, encara que el paper del mas no és primari, sí que va adjunt al de la família com també amb el dels diferents adults en l’educació que rebé l’autor del text, Roman Galimany. Es diu “Avis Galimany Soler” (https://www.romangalimany.cat/2021/10/03/avis-galimany) i es publicà en octubre del 2021 en el blog “Galimany”. Així, veiem que “Jo vaig conèixer tres avis a la meva família (…).

L’avi patern havia mort molt jove (…), abans de la guerra. L’àvia paterna es va fer càrrec de l’educació dels dos fills i també es va posar al capdavant d’una indústria familiar d’insecticides derivats del pelitre. (…).

Per als tres avis, jo vaig ser el primer net, i aquest fet potser també va influir molt més en la relació d’afecte mutu que ens vàrem tenir.

Tots ells em transmeteren la necessitat d’adquirir una brúixola moral. I una altra cosa important: el sentit de la família com a grup primordial on aprendre a viure, i afinar la relació íntima, la deliberació i la solidaritat”. Tocant el tema de la brúixola moral, ma mare (durant l’entrevista que li fiu en febrer del 2020), em digué que els seus avis eren persones rectes, honrades i de principis. Tornant a l’autor, molt prompte trau que una dona es fa càrrec de l’educació dels fills i d’un comerç i, així, un exemple més de matriarcalisme: la dona arriscada, amb iniciativa i amb espenta.

A més, el vincle entre els padrins, com en moltes famílies en què tres generacions visqueren en una casa (o molt pròximes), és decisiu en la formació personal, en lo col·lectiu (les relacions amb els altres, també vàlides per a aprendre a viure) i en l’esdevenidor.

Un altre tret que copsem en el llibre “Notícia de Catalunya”, en l’obra sobre les famílies més antigues de Catalunya publicada per Edicions Sidillà i en molts comentaris de catalanoparlants de punts ben diferents, és el sentit del treball, però no com una càrrega, ans com una part més de l’aportació a la terra i als altres. Potser, per això, hi ha el tema de l’altruisme, de què, tot seguit, afegirem una anècdota interessant i ben significativa. Un dia, em digué ma mare que, quasi segur, pels anys noranta del segle XX, en un programa televisiu d’u dels canals de més seguidors en Espanya, els concursants eren voluntaris. Doncs bé: entre uns huit d’eixos membres, sis o set eren de Catalunya.

També, en lo relatiu a la faena, ens resulta pròxim llegir que “Sempre em va impressionar molt la capacitat de treball dels meus avis. La meva àvia paterna va enviduar jove i es va posar al capdavant de la indústria d’insecticides tirant endavant amb molta força i geni”. Aquestes línies em recorden les àvies de ma mare (dels anys setanta i huitanta del segle XIX).

Quan passa al tema de l’empremta de la padrina, en unes activitats que, més d’una vegada, ens evoquen l’esperit de barri, llegim que “Culturalment, va ser molt important la influència de l’àvia. (…) Cada any, per Sant Esteve i Reis, la meva àvia paterna, l’Àgueda, ens portava al meu cosí i a mi a veure ‘Els Pastorets’ i altres representacions protagonitzades per grups d’aficionats. Recordo molt bé que, a l’edat de nou anys, ens va portar a presenciar una representació de teatre de veritat: ‘El Gran Cardenal’ de José M. Pemán. Era la primera representació que feia el Grup de Teatre de la Congregació Mariana”.

A banda, Roman Galimany comenta que “Ens agradava, quan es reunien parents i amics d’aquella generació d’avis a la masia dels capellans, situar-nos entre ells  -sense fer soroll ni cridar l’atenció-, i tafanejar tot el que explicaven, que era molt alliçonador perquè feia referència als anys de la seva joventut en què van viure amb moltes carències i van haver d’aplicar-se de valent en el treball per subsistir.

A l’àvia, li agradava envoltar-se dels familiars i els amics i, per això, a l’estiu, en l’espai gran d’una masia on hi passàrem prop de deu estius, reunia durant les revetlles als treballadors de la fàbrica i la seva família, als amics i parents, i, en els dinars del diumenge, mai hi faltava la seva gran amiga, la Coloma Guivernau, amb el marit Pau i el fill Jaume. Compartia tot el que tenia i feia que tots hi participessin. Eren unes vetllades i unes jornades realment enriquidores, sobretot, pels comentaris i narracions que ens arribaven i que mai hauríem trobat en un llibre d’història o de relats. Per damunt de tot, eren bons conversadors, amb uns relats interessants que despertaven l’interès de tots nosaltres.

Aquelles llargues converses de les que érem oients privilegiats van arrelar en el nostre caràcter i van influir també en detalls de la nostra personalitat que, en aquells anys, s’anava remodelant”.

Finalment, posa que “el seu record i el seu exemple, en tots els aspectes, sempre l’he tingut molt present i m’ha acompanyat. Crec que moltes de les coses que he fet en el decurs de la meva vida han estat gràcies a tenir present l’ensenyança i els consells que em va donar”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.