Un altre poema que figura en el llibre “Pàtria. Jacint Verdaguer”, en l’edició de Narcís Garolera, i en què copsem trets matriarcalistes, com ara, el sentiment de pertinença a la terra (això sí, moltes vegades, mitjançant el nexe amb Nostra Senyora com a símbol de la maternitat), és “Ausona”. En alguns versos, dedicats a la festa de Sant Miquel dels Sants, patró de Vic (població catalana de la comarca d’Osona, procedent del terme “Ausona”), apareixen minyones llançant faldades de flors pels carrers junt amb xicons amb branques de roure (p. 170).
Però la cosa també es reflecteix quan, en el poema “Los poetes a la Verge de Montserrat”, “En l’anada que feren los trobadors catalans de França i d’Espanya, lo 8 de maig de 1883, en celebració de la vint-i-cinquena festa dels Jocs Florals”, Jacint Verdaguer exposa
“Lo niu és vostre temple, Mare amada;
nosaltres los petits
vivim de vostre amor amb la becada
i amb llet de vostres pits.
A tots Vós nos covau (…),
pastora, ens heu guiat a vostres prades,
(…) i Vós sa hermosa flor.
Vós sou la flor, nosaltres les abelles
vivim de dolça mel (…).
Mai més, mai més nostra ànima s’allunya
de vostre regi altar;
¡oh Àliga reial de Catalunya!” (pp. 173-174).
Com podem veure, per una banda, el poeta vincula la dona amb la casa, amb la terra (ací, Catalunya), de qui ella és la mare. Ara bé, una mareta que acull els fills, que els subministra (com la flor a les abelles), que els atrau mitjançant la seua dolçor (la simpatia). Això fa que els qui hi han nascut (en l’escrit, els catalans), no se n’allunyen a altres territoris.
Igualment, aquest sentiment i lo maternal es capten en el poema “Don Jaume en Sant Jeroni”, o siga, en u referent al cim més alt de les muntanyes catalanes de Montserrat.
Així, Jacint Verdaguer comenta que, mentres que les àguiles volaven i miraven cap al cel, el monarca ho feia cap a la terra:
“ell mira la terra i tot;
¡que gran li sembla i que hermosa,
l’estimada del seu cor!
Té en son cel aucells i àngels,
en sos camps vèrgens i flors,
en sos aplecs l’alegria,
en ses famílies l’amor;
té guerrers en ses muralles,
naus veleres en sos ports”.
Per tant, el poeta se centra més en lo terrenal i en l’aigua, tots dos, trets femenins i matriarcals: les vèrgens, les flors, les persones, les famílies, els guerrers, les naus i els ports.
Ben avançada la composició, apareixen detalls en nexe amb l’aigua (rieres, ribes, marjades….) i, altra volta, la resposta del monarca Jaume I:
“Tot mirant a Catalunya
s’ha sentit (…) :
-¿Què puc fer per ma estimada?
-va dient tot amorós- (…).
Ell gira els ulls a Mallorca,
(…) a València”
i es proposa anar-hi, per alliberar-les del rei moro.
Finalment, com en moltes rondalles (però, ací, el Rei En Jaume), l’home recorre a la dona (Nostra Senyora) i ella li aplanarà el camí:
“-A rescatar les catives,
Maria, guiau-me Vós;
a mon pit donau coratge,
a mon braç força i braó,
i si al pujar a la serra
‘vui me deien rei hermós,
quan tornaré a visitar-vos
¡me diran Conqueridor!”.
I, per consegüent, l’home anirà a visitar-la i, de pas, a fer-li l’agraïment, perquè ella l’haurà salvat.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
Nota: Hem indicat per les muntanyes catalanes de Montserrat, perquè, en la comarca valenciana de la Ribera Alta, també hi ha una població del mateix nom: Montserrat.
assemblea-pagesa-6f (1)
