El sentiment de pertinença a la terra en la primera meitat del segle XIX. Joaquim Rubió i Ors (1818-1899).
El 23 de juny del 2024, interessats pel tema d’aquest sentiment i per com es plasmava en la poesia del segle XIX o, a tot estirar, del primer terç del segle XX, trobàrem un poema de Joaquim Rubió i Ors publicat com “Mos cantars” (https://lletra.uoc.edu/especials/folch/rubio.htm) en la web “Lletra”, de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Primerament, direm que aquest escriptor de la ciutat de Barcelona (1818-1899), també conegut com Lo Gayter del Llobregat, en 1841, féu un manifest a favor de la llengua catalana. L’oda que escrivim (amb lleugeres adaptacions), de l’any 1839, diu així:
“MOS CANTARS
Si amb mos cantars senzills, oh Pàtria mia!,
terra sagrada a on mon bressol sense gales
balandrejà, al trist to de ses balades,
una mare amb amor;
si cantant de records jo puc un dia
ta corona refer que fulla a fulla
dispersà per tes planes regalades
dels segles lo rigor;
dels antics trobadors la muda lira
jo arrencaré de llurs humits sepulcres,
i al geni que divaga entre llurs lloses
plorant invocaré,
i despertant-ne les que el món admira
ombres sagrades, noms cenyits de glòria,
los comtes i antics reis, i llurs famoses
batalles cantaré”.
Per a entendre part dels primers versos, cal saber que les tombes dels reis de la Corona Catalanoaragonesa es trobaven en el Monestir de Poblet (en la població catalana Poblet) i que, arran de la desamortització dels anys trenta del segle XIX, com em digué Pere Riutort pel 2021, foren profanades al mateix temps que es tractava de fer desaparéixer als fills de la terra senyals vinculats amb el passat, això és, amb la Història autòctona.
Igualment, l’escriptor enllaça la Pàtria (la terra vernacla) amb lo sagrat, amb el bressol i amb la senzillesa (sense ostentació) i amb una mare amb amor.
A més, Joaquim Rubió i Ors es proposa refer part de la història, detall que empiula amb la tasca de l’historiador com a investigador (recopilar, organitzar, associar idees, plasmar-la i fer-la accessible i a l’abast del seus coetanis).
Cal destacar que el poeta, amb els seus sentiments, plora la violació dels llocs on reposaven els ancestres (ací, membres de la noblesa) així com, després d’una guerra, ho solen fer persones de tots els bàndols (sobretot, entre els perdedors).
Tot i això, copsem un lligam entre les ombres (el passat desconegut i que ell aspira a conéixer), els comtes i els reis juntament amb part de la música i de la poesia medieval en nexe amb una de les dues llengües literàries que més presència tingué fins al segle XV (quan el valencià Ausiàs March passà a fer poesia en llengua catalana): l’occità, el qual també té a veure amb lo matriarcalista.
Adduirem que Joaquim Rubió i Ors és conscient dels més de cent anys que la seua llengua materna està bandejada i arraconada a nivell polític (1714-1839) com també en moltíssims camps de la cultura i de la societat. Però això no li impedeix aliar-se amb ella i, així, amb els qui nasqueren abans que ell i que es sentien de la terra. I, de pas, el poeta respon esperançat:
“Jove só, oh Pàtria!, sí, i la mà encara
tremola sobre l’arpa a on la cigala
brillà dels trobadors, a on ressonaren
los cants dels Cabestanys:
jove só: ¿mes, què importa si m’ets cara,
oh Laietània[1]!, si a ton nom ses ales
bat mon trist cor; si em sobra en amor patri
lo que me falta en anys?
Durs seran mos cantars, sens harmonia
saltaran de mon cor mos sentits versos,
com d’un acer ardent salten hermosos
trossos de foc brillants;
mes no se’ls tatxarà de bastardia,
pus llemosins seran encara que aspres,
i en records rics i en fets cavallerosos
dels hèroes laietans”.
Com captem, el poeta es posa de part dels seus avantpassats, no en renega (no se’l podrà qualificar de bastard), puix que ell, en els versos, usarà la llengua vernacla, la que mamà de la terra on nasqué. Podríem pensar que Joaquim Rubió i Ors aprofita la noblesa amb dues intencions: el passat nobiliari i el “ser una persona noble”.
A banda, afig
“Durs, sí, mes nobles com lo vol de l’àliga;
mes llibres com los monts que ses nevades
crestes, que boscos de mil anys cenyeixen,
aixequen fins al cel;
ni en sonores voltes assentades
en lleugeres columnes d’or i marbre
daran venals llaors als qui mereixen
sols despreci i cruel”.
Els mil anys de què parla podrien correspondre als de bona part de Catalunya (partint dels comtats catalans de mil anys arrere).
A continuació, posa
“Ni temes, Pàtria que amb cantars joioses
tes llàgrimes insulte de viudesa;
ni recorde vils noms dels qui trencaren
lo ceptre de tos reis[2].
Preste’m son foc de Laietània el geni,
i al món recordaré la saviesa
dels antics i bravura que al món daren
llur dialecte i llurs lleis.
Presten-m’ son geni els trobadors que dormen
en llits de marbre, en pau i exempts de pena;
i en melós llemosí, pus és lo idioma
amb què parlo al Senyor,
cantaré tes grandeses, Catalunya,
tos comtes i antics reis que per l’arena
lo pendó orrossegaren de Mahoma,
del sarraí traïdor.
Cantaré als paladins que en tes riberes
del Jordà venerat l’arena santa
amb sang tenyiren que amb sa sang divina
lo fill de Déu regà;
i al jovenet galan que amb àgil planta
penjada l’arpa al coll que al vent gemega
baix lo dorat[3] balcó d’a on dorm sa nina
venia a sospirar.
I cantaré els amors i l’hermosura[4]
de les filles gentils de les muntanyes
les del cos més airós que una urna grega,
més que un gerro de flors:
pus no sempre ressona en les altures
ni entre sostres daurats, ni en salons gòtics;
pus no descenya les humils cabanyes
l’arpa dels trobadors!”.
Per consegüent, tot i el passat, el present lingüístic i polític que ell ha viscut i el tractament cap a la llengua catalana, Joaquim Rubió i Ors, aprofitant l’esperit juvenil, cantarà amb la llengua humil (però amb què es sent identificat): la vernacla, la catalana, la de les filles de les muntanyes i la del xicot i la de la nina que dorm. És a dir, la dels fills que estimen la terra on viuen.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
Notes: [1] Correspon, poc o molt, a les comarques del litoral català més pròximes a la ciutat de Barcelona (el Maresme, el Barcelonès, el Baix Llobregat, el Vallès Oriental i el Vallès Occidental).
[2] Altra vegada, apareix el tema de la profanació de les tombes, silenciat per la Història oficial d’Espanya instruïda en l’ensenyament primari obligatori i pels vassalls (d’aquell segle ençà) que abracen la llengua i la cosmovisió vinculades amb la cultura castellana i que, per exemple, no promouen lo vernacle, ni les relacions polítiques, socials, econòmiques, culturals i lingüístiques amb la resta de territoris catalanoparlants, com sí que es feia en el primer quart del segle XVIII.
[3] En la forma genuïna, “daurat”.
[4] En la forma genuïna, “formosor”.
assemblea-pagesa-6f (1)