Un altre relat en què es reflecteix el matriarcalisme és “Per què l’aigua del mar és salada”, la qual figura en l’obra “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades. Hi havia dos germans: u, que era ric i escanyapobres, “i un altre, de molt pobre, però generós i caritatiu” (p. 84). Com que un dia que el pobre se’n va a cal germà a demanar-li, el segon li tanca la porta, l’humil fa via cap a la mar.

Aleshores, una velleta el para i li diu:

“-Mira: jo et protegiré. Et donaré un molinet que no caldrà més que li diguis: ‘Molinet, mol’. I et donarà tot allò que tu, amb el pensament, hagis desitjat. Quan n’estiguis satisfet, no et caldrà més que dir-li: ‘Molinet, para de moldre’.

I, dit això, la velleta es va treure un molinet de sota de les faldilles, el va lliurar al pobre home i va desaparèixer” (p. 85).

Com podem veure, la velleta (això és, una dona) salva l’home i, a banda, el germà bonhomiós confia en ella, qui també és generosa, fa de mare protectora dels fills (l’anciana és més vella que l’home) i és una persona amb espenta.

Al moment, el germà bondadós millora molt i, llavors, és quan el germà ric li té enveja i li demana com s’ho ha enginyat. A més, l’altruista li deixa el molinet i, ja en casa, el ric volia que la collita (que havia sigut dolenta) canviàs per molta palla.

Ara bé, la palla el traurà de casa i, al capdavall, es crema i, per això, “va fer tornar al molinet la casa tal com la tenia abans de cremar-se-li. D’aquella feta, els dos germans sempre més van tractar-se amb el gran afecte que pertoca a aquest parentiu” (p. 86). Afegirem que, en aquestes paraules, captem l’educació matriarcal, la qual procura que hi haja bona avinença entre germans, en lloc de competència entre ells.

“La fama del molinet va córrer per tot el poble i, un capità de vaixell, que havia de fer un viatge, va anar-lo a manllevar” (p. 86).

Altra vegada, el germà bondadós deixa el molinet, ara, a un capità que, com que un mariner li diu “em sembla que ens podríem estalviar de fer el viatge. Diguem al molinet que ens molgui sal i ens estalviarem d’haver-la d’anar a cercar” (p. 86) i ho acceptà, però no li digueren que es paràs, la mar se n’omplí i, d’aleshores ençà, és salada.

Per consegüent, la rondalla presenta diferents moments de pactes (un tret matriarcalista) i que, a més que és bo que el germà ric fa bona pasta amb el pobre, també ho és no voler tenir tot (i, per tant, deixar per al proïsme, en el relat, mitjançant l’acte de dir que pare de moldre).

Una altra rondalla amb passatges en què es plasma el matriarcalisme (per mitjà de la bonesa) és “L’oriolet”, en la mateixa obra de Joan Amades. Un oriolet fa pactes amb diferents persones (amb el filador, amb el teixidor i amb el sastre), però, en acabant, no els ho agraeix i no els paga (pp. 88-91).

Igualment, se’n va al jardí del rei i “Es va posar damunt d’un cirerer molt estimat del rei, perquè feia cireres (…) molt grosses i molt regalades i el rei tenia manat que ningú més que ell se’n mengés cap” (p. 91).

Més avant, l’ocell provoca el monarca, el rei recorre a persones de la cort o bé a súbdits, fins que el sastre de la reina, amb l’enginy i la bona traça que tenia, es fa amb l’oriolet.

Adduirem que el monarca se’l menja, però mor. Aleshores, un personatge femení, la filla del rei, en sentir la cançó de l’oriolet, “va manar als criats que l’agafessin i que l’hi portessin” (p. 96). Tanmateix, l’animalet no va fugir, sinó que respongué mansoi i, quan els criats el portaren a la princesa i ella “li posà la mà al damunt, l’oriolet es va tornar un galant príncep ros com un fil d’or, gentil i bonic com un sol, que (…) va demanar la mà de la princesa, per tal que no estigués tan sola després de la mort del seu pare, el rei” (p. 96).

Finalment, es trenca el malefici d’una bruixa al jove i “El príncep i la princesa es van casar” (p. 97). Com podem veure, la dona és qui té la darrera paraula i qui pot salvar l’home.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.