El 13 de novembre del 2023, en resposta a una qüestió que férem a Rosa Rovira sobre poemes relatius a la maternitat (i que empiulassen amb la literatura matriarcal), entre d’altres coses, ens n’envià uns quants trets del llibre “Consells, glosses i records”, de Ramon Tanyà i Lleonart, com ara, els següents:
“Glossa de mare
La mare és, l’estel vivent,
que il·lumina, nostra vida,
és flor i joia, resplendent,
i ja mai, no es veu fallida.

La mare és, en nostre món,
el gresol, de l’existència,
que embolcalla i correspon,
a tota la descendència.

La mare és, gentil tresor,
de totes les criatures,
i aconhorta, amb tendre amor,
fins, a les edats madures.

La mare és, el Si fidel,
on podem, aconsellar-nos,
és un blau pedaç de Cel,
que no pot, desemparar-nos.

La mare és, bell infinit,
on s’hi viu, sense enyorança,
i que mai, no es fa de nit,
és on forja, l’esperança.

La mare és, l’argent sublim,
que reviu, la benaurança,
és el TOT, el que vivim,
estimem-la, amb confiança.

I a la mare, respecteu,
els seus petons, al front encara,
nois i noies, que guardeu,
els sincers, petons de mare.

Són relíquies, de pur Cel,
és la lluïssor, de l’estelada,
molt més dolços que la mel,
són els sublims, petons de mare!

30 gener de 1979”.

Com podem veure, la mare (dona) és forta, genera descendència, empiula amb la figura del tresor (com també ho fan, per exemple, les dones d’aigua), fa costat als nens (criatures) i als fills, quan són més grans.
A més, la figura de la mare enllaça amb la de la consellera que ha baixat del cel (com, per exemple, en la cultura colla, en què el déu sol envia els raigs a la Mare Terra, la Pacha Mama) i que no deixa caure els seus fills.
Igualment, la figura materna és una dona amb espenta, que va cap al demà (l’esperança que posa Ramon Tanyà i Lleonart).
Afegirem que la dona, com en moltes rondalles i en llegendes en llengua catalana, té a veure amb lo fosc (ací, amb l’argent), amb la idea de conjunt. I, més encara: l’escriptor considera que la mare ha d’estar ben tractada i estimada, fins i tot, físicament.
Finalment, adduirem que Ramon Tanyà i Lleonart plasma que la mare de què escriu és una persona sincera: també en els besos (petons), més dolços que la mel.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.