Una rondalla en què es plasma el matriarcalisme, en la mateixa obra a cura de Josefina Roma, és “La Mora”. Començarem dient que, com escriu unes pàgines abans l’antropòloga, “El nom de mora (…) denota un poble antic, anterior als pobladors europeus que desenvolupen l’agricultura, molt més antic que les invasions dels musulmans. (…) Aquest poble s’identifica amb l’inframón i, com a tal, és fosc, com és fosca la terra i el seu interior” (p. 117).

A més, Josefina Roma addueix que, “En molts casos de llegendes locals, trobem al·lusions a coves de mores i altres topònims, (…) equivalent a fades, janes, encantàries i altres denominacions semblants” (p. 118).

En el text de la rondalla, veiem que “hi havia un rei que tenia un tarongerar molt gran darrere el seu palau. Hi tenia un bon masover. Ell, cada dia, s’hi passejava perquè (…) hi tenia tres taronges molt enamorades, molt maques” (p. 119). Per tant, el monarca estava molt interessat per la fecunditat i, així, per lo femení i perquè la dona siga ben tractada. De fet, deia al masover que no les tocàs com tampoc el seu fill.

Però un dia el fill les agafa, “Se’n va anar cap al palau i dos amics ja l’esperaven amb un cavall per cada un.

Pugen a cavall i, quan són un tros per amunt, va voler obrir una taronja i li va sortir una senyora, més maca!” (p. 119). Ella i, en dos passatges molt semblants, les altres senyores, li demana si tenia un rentamans, una tovallola i un espill. “Ell li va dir que no i la taronja es clou i la senyora desapareix” (p. 119). O siga, que es fa lo que ella vol i, si no, ell no aconsegueix el seu objectiu.

En canvi, “Un tros més amunt, obre l’altra i li surt una senyora amb un nen, però tan i tan maca que també li va demanar per casar-se” (p. 119) i, així, copsem que la mare va acompanyada d’un fill, a diferència de les dues senyores anteriors. Igualment, la narradora addueix “Que si no, no. Ell li va dir que sí. La deixa sola, asseguda al peu d’un roure, amb la criatura a la falda i ell se’n va a casa seva a demanar un cotxe per portar-la” (p. 119). Aquest passatge, per exemple, enllaça amb l’arbre de la vida i, de fet, com posa l’entrada “Roure” de l’obra “Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, “Seguint una vella creença, les dones que volien ser mares s’abraçaven a la soca d’un gran roure -o d’una alzina- per ser fecundades”.  Igualment, reflecteix que la dona està ben considerada I que se la respecta.

Continuant amb el relat, captem que “Allà, a la vora, hi havia un rec d’aigua que hi anaven a abeurar els bous. També hi anava la gent a cercar aigua” (p. 119), com ara, la Mora. Aquesta Mora, més avant, “se n’adona que, sota el roure, hi havia algú. Se n’hi va i veu aquella senyora, que s’estava pentinant” (p. 121). Llavors, la Mora li diu si vol que la pentine i, al moment, la mare resta convertida en un colom.

Posteriorment, de manera semblant a altres rondalles, la Mora passa al palau i, en canvi, la mare vola, s’acosta a la taula i pica en el plat del pare i en el del fill i s’embruta en el de la Mora.

La Mora, que la reconeix, no volia que el fill del rei agafàs el colom, però ell ho fa, “li estira l’agulla i, amb l’agulla fora, queda la senyora. El fill del rei diu: -Com ho hem de fer?

-Que no em coneixes? -diu ella.

Diu: -Però, què hem de fer? Colom, explica’t!

La senyora va explicar com s’havia tornat colom i què li havia passat. El fill del rei va treure fora la mora i es va quedar amb la senyora” (p. 121). Per consegüent, després de llevar-li l’agulla, és ella qui li diu què ha de fer o, en altres paraules, es fa lo que ella prefereix; i ell, bondadós, li fa costat i fa fora la que havia tractat d’enganyar-lo.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.