Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma, és “La torre d’iràs i no tornaràs”, recopilada per Sara Llorens. Un pare tenia un fill, en Xicarret, que era molt jugador, qui, per la carretera, troba un senyor que li dona un joc de cartes que el faran guanyar sempre, “posant-li la condició que, al cap d’un any, vagi a trobar-lo a la Torre d’iràs i no tornaràs” (p. 149).
Tot seguit, el fill fa camí i, “Al vespre, veu una petita llum i s’hi acosta” (p. 149) i, com en moltes rondalles, l’acolliment que rebrà esdevé de cap a la nit (tret que empiula amb lo matriarcal i amb lo femení). A més, li obri una dona (la mestressa), molt acollidora i amb tres filles ben fortes.
Quan hi apleguen les filles, diuen: “-Ai, mare, què coeu? Quina olor de carn cristiana!
La mare els explica que hi ha un noi que va a la Torre (…). Elles el fan sortir” (p. 149). Podríem dir que les dones porten la iniciativa.
En una segona casa, en Xicarret es troba amb dos fills de la mateixa corda i, el tercer vespre s’acosta a la casa de la reina dels ocells, qui li comenta que, potser, algun ocell li sabrà dir res. I ho farà l’àguila. Adduirem que, a diferència d’altres narracions, en aquesta no és un ermità qui demana als animalets, sinó una dona (la reina).
L’àguila, com en altres relats, el porta cap a on ell li demanava i, mentrestant, ell (en Xicarret) li dona menjar: és ella qui té la darrera paraula. A més, l’àguila li comenta: “Ara vindran tres noies a nedar. Agafa una peça de roba de la petita.
Ell li arreplega la mitja i, quan ella, en sortir, li demana, ell es fa assegurar, a canvi, la seva petició” (p. 149).
A continuació, en Xicarret, “Al cantó de la Torre, ja troba el pare de la Blancaflor amb un sabre” (p. 149) i “li va donar un cistell perquè, amb ell, posés aigua i omplís dos safareigs” (p. 149). Per tant, apareix la jove, vinculada amb el pou i amb l’aigua, dos trets en línia amb el matriarcalisme, com també el paràgraf següent, en què la Blancaflor va al pou i acaba tenint els safareigs plens.
“L’endemà, l’amo li va donar per tasca arrancar un avet” (p. 151) i més. De nou, podem veure la força i el fet que la dona salva l’home: “Al migdia, ell encara no havia pogut arrancar una alzina, però la noia, fent-lo dormir com el dia abans, al vespre, va trobar la feina feta” (p. 151). Afegirem que, en comentaris referents a dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, una quantitat important eren fortes.
Com a tercera prova de l’amo a en Xicarret, “li va manar que partís el mar amb una espasa i li fes una carretera perquè havien d’arribar soldats. Ella es fa matar i deixa la sang en una capsa” (p. 151), això és, en un objecte de recepció. I, com que la jove li fa costat, després de fer en Xicarret lo que ella li ha ordenat, “la carretera era feta i ja hi venien els soldats” (p. 151). Per consegüent, captem que la dona salva l’home, com també ho farà en un quart apartat de la narració, en què el pare fa que el noi trie una de les tres filles.
Llavors, el xicot, com que sabia que la Blancaflor tenia una mà amb un dit petit que li mancava un tros, prefereix la noia, en lloc de les altres.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
