Una altra rondalla en què copsem trets matriarcals i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El cant dels galls”. Així, comença dient que els sarraïns, “després de molts segles d’estar aquí (…), els comtes que hi havia llavors a Catalunya van decidir que ja n’hi havia prou que la nostra terra fos ocupada per gent de fora i van iniciar la Reconquesta per fer fora els invasors.

Van anar conquerint, pas a pas, tot el territori” (p. 425), detalls que empiulen amb l’interés per la història de la terra, amb el terreny, amb zones catalanoparlants. Adduirem que la victòria sobre els sarraïns té lloc de nit i que, encara que qui fa de mitjancer amb el cap militar (Ramon Berenguer IV) i li aplana el camí és Déu (p. 426), no deixa, per això, de ser un símbol que enllaça amb lo matriarcal: la nit, la foscor.

En el relat vinent, “La campana”, també captem el tema de la terra. Al principi, es comenta que els Alamús tenien dues campanes: “Amb l’una, tocaven per desfer les tempestes d’estiu, quan es presentaven  (…), cosa que sempre aconseguien.

L’altra servia per a tocar el toc de sometent (…), que era l’encarregat de defensar el poble en cas de perill” (p. 426). De fet, aquesta segona campana “va tenir una gran importància a l’hora de vèncer les tropes franceses” (p. 426) en el primer quart del segle XIX: el seu so potent feu que acudissen persones de tots els pobles de la rodalia i que s’alçàs una gran polseguera. Aleshores, “Els francesos, pensant que era un nombrós exèrcit, (…) van fugir corrent abandonant el setge del poble. I fou d’aquesta manera com els Alamús es van poder salvar” (p. 426). De nou, veiem que, com en altres narracions, venç qui coneix més el terreny, no qui podria tenir més recursos militars. I, de pas, el matriarcalisme perviu, en lloc de claudicar a lo patriarcal vinculat amb l’anticlericalisme i amb el laïcisme que enllacen amb la llengua francesa.

Una altra rondalla en què també es reflecteix el matriarcalisme és “La troballa del tresor”, en el mateix llibre de Joan Bellmunt i Figueras. Els sarraïns, que veien que els comtes de Barcelona i d’Urgell dominaven i que avançaven cap a les terres de Lleida, com que “hi guardaven dos tresors molt valuosos, van decidir amagar-los abans no caiguessin en mans cristianes” (p. 428).

Es tractava d’un alcarràs, o siga, d’una “gerra de plata esmaltada i plena de diamants que tenia la sultana.

L’altre tresor era una copa d’or, incrustada amb pedres precioses, que havia pertangut a Abd-al-Rahman III (891-961) i que tenien com el tresor més preuat de tot el món musulmà.

‘L’alcarraz’ van amagar-la a la vora del poble, mentre que la copa d’or van decidir portar-la lluny, molt lluny (…), però a l’altre costat del riu” (p. 428). Afegirem que, com en altres narracions, entre els musulmans (o entre els forasters, com ara, castellans), lo masculí està més ben considerat i, àdhuc, els personatges que hi tenen a veure.  A banda, el tema del costat (femení) i el de la llunyania (masculí) empiulen amb rondalles d’altres obres narrades per catalanoparlants i amb el fet que la dona està al costat del poble.

Ara bé, en els passatges següents, veiem com, en les cultures matriarcalistes, els habitants es posen de part de lo femení, de la dona i de lo relatiu a la terra, no de lo llunyà: “passat el temps, van trobar la gerra de plata esmaltada i plena de diamants que tenia la sultana. I, com que la gerra és sinònim d’aigua i l’aigua és riquesa, van pensar que era la troballa ideal per a donar nom a un poble que, amb el temps, i gràcies a l’aigua, es convertiria en un veritable jardí ple de prosperitat (que és el que hi ha avui a Alcarràs)” (p. 428). Per consegüent, la gerra (atifell d’acollida i femení), la plata (de color fosc) i l’aigua (tret matriarcalista junt amb la terra, ací, com a font de vida) estan en nexe amb la riquesa de la terra i, de rebot, de la població, amb la prosperitat. És a dir, que els catalans de la zona abraçaren el matriarcalisme (lo que tenia a veure, sobretot, amb la dona) i això els protegí i els feu possible eixe jardí (un altre símbol que enllaça amb lo matriarcal i present en moltes narracions tradicionals en llengua catalana anteriors a 1932).

En canvi, “La copa d’or d’Abd-al-Rahman, amagada davant de Lleida, no la van trobar pas i encara avui hi és amagada” (p. 428).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.