Arxiu mensual: juny de 2023

Abadesses que convencen, acollidores, fortes, que fan via en comitiva i molt obertes

General, , , , ,

Una rondalla que figura en el llibre de Joan Bellmunt i Figueras i en què es reflecteixen  molts trets matriarcals és “De Gafarmagala a Balaguer”. A mitjan relat, una imatge religiosa del Sant Crist passa de l’orient de la mar Mediterrània a Balaguer. Cap a l’any 1300, s’apareix “una nit al riu, pujant contra corrent, amb uns resplendents llums” (p. 298) i “s’aturà en una roca dintre del mateix riu” (p. 298). O siga, que l’home, valent (actua contra corrent), s’acosta a la dona (el riu, l’aigua) i a una pedra (detall que té a veure amb la terra i amb la fortalesa). Llavors, els habitants de Balaguer i la clerecia fan camí cap al riu, però el Sant Crist se’n va cap avall.

L’endemà, de nit (és a dir, en un moment vinculat amb lo femení), els habitants s’hi menen de nou i el troben junt amb la roca i, a més, la imatge fa via “riu avall, sense que ningú pogués agafar-la” (p. 298).

Per això, els pobladors posaren “el fet en coneixement de la comunitat de monges d’Almatà, tot demanant-los que, si aquella nit succeïa el mateix, sortissin les monges en processó, a veure si podien atansar-se a la creu.

I també, en arribar la nit i, per tercera consecutiva, aparegué en aigües del Segre la creu amb el Crist” (p. 298). I, de nou, la creu retornà riu avall (p. 298). Comentarem que Almatà forma part del terme de Balaguer.

Tot seguit, captem que “Fou aleshores que, del convent, sortí l’abadessa amb tota la congregació, amb els peus descalços i, amb gran compostura i senzillesa, baixaren fins a la vora del riu, a frec d’aigua i, llavors, una onada acostà la creu fins als braços de l’abadessa” (p. 299).

Comentarem que, des d’un primer moment, copsàrem en aquest passatge el fet que el fill s’atansa a la mare: el Sant Crist, a l’abadessa. Igualment, són les dones qui assoleixen l’objectiu.

A més, hi ha altres detalls matriarcals: “En vistes d’aquell prodigi, tota la població (…) van decidir que tant preuat tresor fos conduït i col·locat a l’església del convent. El posaren a la capella primera del costat esquerre de l’altar major” (p. 299). Per tant, no sols el fill està ben considerat, sinó que és acollit com a part de la comunitat (recordem que el terme “església”, procedent del grec, originàriament, significa “assemblea”), el posaran en la banda vinculada amb la dona i, al capdavall, en l’altar major. 

Finalment, es plasma un altre tret matriarcal, el qual hem trobat en moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, especialment, entre les que vivien, majoritàriament, del camp: la força. Així, el narrador diu “es veié aquí, de nou, un gran esdeveniment quan l’abadessa va poder dur la creu pesada com si d’una palla es tractés” (p. 299). En altres paraules, la seua fortalesa li permetia viure junt amb el fill i relacionar-se amb molta facilitat, àgilment i com a cap del convent. Adduirem que el 4 de juny del 2023 comentí als meus pares aquesta narració i, sobre l’abadessa i la creu, ma mare, a banda, considerava que hi havia un nexe entre la creu i “les preocupacions” (sic), detall que no havíem pensat, ni inclòs, anteriorment: per consegüent, la cap del convent estava més esperançada i fresca i, de rebot, la comunitat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que porten la iniciativa i molt obertes, la maternitat i la primera menstruació

General, , , , ,

Una altra narració recopilada en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida” i en què es plasma el matriarcalisme és “La Mare de Déu del Miracle”. Per a començar, l’inici diu que “Es conta a Balaguer que, un cop acabada la guerra contra els sarraïns i, quan ja la pau havia arribat arreu del país, tal com regna en el nostre cor” (p. 296). A continuació, veiem que “un dia, una mora que estava cavant al seu hort, (…) notà que, en deixar caure l’aixada, va topar amb alguna cosa dura. (…) es posà a cavar al voltant, per tal de treure-la del seu hort, però (…) desenterrà una imatge de Maria amb el Nen Jesús al braç” (p. 296). Per tant, copsem trets matriarcals: el cor (la sensibilitat i l’interés bonhomiós pel proïsme i per la vida), l’hort, la duresa (fortalesa de la dona) i el fet que aparega Nostra Senyora (ací, vinculada amb la terra) i que ho faça junt amb el fill (senyal de la maternitat).

A més, podem veure una explicació del detall que la imatge no siga la d’una marededeu negra: “Com que la imatge estava tota bruta de terra, la mora decidí de rentar-la i, com que feia bugada, la posà dintre per tal de deixar-la ben neta” (p. 296). Per consegüent, la Mare de Déu és ben tractada per la mora.

A continuació, trobem un passatge en què podríem empiular les dues parts de la dona: la clara i la fosca. Així, “Una veïna seva que anava a buscar aigua al riu, i que era cristiana, passà en aquells moments per allí, per tal de demanar-li si podria donar-li foc quan hagués tornat del riu” (p. 296), és a dir, jovenesa, vitalitat.

“La sarraïna, que duia un bon veïnatge amb la cristiana, li digué que sí, que, quan tornés, podia passar” (p. 296). És a dir, que feien una mena de bon empelt. Cal comentar que, per exemple, en el Regne de València del segle XV, cada col·lectiu cultural, en cas de conflicte intern, acudia al seu representant superior i que, en canvi, si ho era entre persones de grups culturals diferents (com ara, entre cristians i musulmans), recorrien al rei, qui feia de jutge.

Ara bé, “mentre ambdues dones parlaven, la cristiana s’adonà que, del cossi de la bugada, en sortia sang. La mora li contà la troballa de l’hort (…). Les dues dones s’acostaren al fumejant cossi i comprovaren que era de la imatge d’on brollava la sang” (p. 296). Aquest passatge enllaça amb el fet que les xiques, en arribar la jovenesa, surten de la terra (encara que la toquen amb els peus) i comencen, fins i tot, a poder tenir relacions sexuals acompanyades de la possibilitat de ser mares (després de la primera menstruació).

Com que la maternitat i la sexualitat estan ben considerades en les cultures matriarcals, “en veure el que succeïa (…), caigueren les dues de genolls, exclamant ‘Miracle!, Miracle!’” (p. 296). Aquestes línies, en nexe amb les següents, el dia que escriguí aquestes paraules, el 2 de juny del 2023, m’evocaven el passatge bíblic en que dues dones són les primeres a anunciar que Jesús havia eixit del sepulcre on l’havien soterrat.

Prosseguint amb el relat, la mora i la cristiana ho fan “tot corrent pel veïnat, (…) acudí tota la població al lloc dels fets i, assabentats tots, la miraculosa imatge fou duta a l’església, on rebé veneració per part de tothom (…), pels anys 1260-1270” (p. 296).  La pervivència i el futur estaven garantits. Afegirem que, en 1105, Balaguer fou conquerida pels catalans. 

Finalment, veiem que en 1697 la Mare de Déu del Miracle fou confirmada com a compatrona de la ciutat de Balaguer.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones ben considerades, que donen vida, acollidores, que trien i molt obertes

General, , , , , ,

Un altre relat que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras i en què captem molts trets matriarcals i ple de símbols és “Mare de Déu de Cérvoles”. “Un pastor innocent i sant pasturava el seu ramat pel (…) terme d’Os. Aquell dia es dirigí al mas de Cérvoles amb un company caçador que es deia Jordi. El nom del pastor era Miquel” (p. 294). 

“Era l’any 1299. La gentil primavera havia vessat, tota pròdiga, sobre els camps (…). Els arbres vestits de fullam nou i fresc” (p. 294) i els ametlers deixaven “un petit fruit de maragda” (p. 294).

Després, passa a l’estiu, quan els dos minyons guanyaven “la costa de la serra de l’Adoratori” (p. 294) i, des de la carena, “varen amarar-se de la visió d’un formós paisatge” (p. 295): muntanyes, rius, molts poblets,… Cal recordar la dita “La joventut tot ho venç”.

“A poc a poc, (…) van caminar per les carenes de la Serra de la Mata, en direcció al mas de Cérvoles, on pensaven passar la nit (…), fins que hagueren d’optar per aixoplugar-se en una cabana abandonada que els sortí al pas” (p. 295). En aquest passatge, corresponent a la tardor o primavera d’hivern, apareix la nit, aixoplugar-se i una cabana, tres detalls que empiulen amb lo matriarcalista i amb la dona (com a acollidora).

Més avant, la serra respirava olor de terra humida i “Els dos amics van refugiar-se amb el seu ramat en una cabana deshabitada, on passaren la nit (…) invocant Maria” (p. 295). Un passatge en què, de nou, la dona els acull (la cabana) i, a més, és a qui recorren ells per a que els faça costat (ací, Nostra Senyora).

A continuació, passem a la primavera: “La borrasca amainà i aparegueren les primeres llumeneres del nou dia, mentre el Jordi, impacient per la cacera, s’havia separat del seu amic” (p. 295). Com veiem, es plasma el fet que el temps de llum augmenta una miqueta respecte al que feia setmanes arrere: el nou dia, la infantesa, l’esperança.

“Entretant, el Miquel feia sonar la seva flauta i el ramat pasturava.

Aleshores, es va aparèixer la moreneta de Cérvoles o de Vallverd, tant de temps amagada en aquell lloc apartat, a en Miquel, voltada de nimbus amb (…) dos àngels (…) que polsaven un llaüt d’or desgranant unes melodies dolces a la Verge del Cel que custodiaven” (p. 295). Per tant, no sols hem passat a la primavera sinó que, igualment, apareix la moreneta. Comentarem que, per exemple, en la Moreneta de Montserrat (Catalunya), la seua celebració és el 27 d’abril i que, en el relat, no ho fa junt amb les primeres paraules referents a aquesta estació: l’acompanyen la música melòdica, el cel (relacionat amb la llum), la dolçor i àngels que li fan costat.

Tot seguit, copsem que, “Obrint-se el fullam, aparegué veloç com l’aire un cérvol (…), que es postrà als peus de Maria” (p. 295). Adduirem que, com podem llegir en l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, el cérvol està vinculat amb la vida que es renova, per la semblança de les seues banyes amb les branques dels arbres, i que és un mitjancer entre el cel i la terra.

Un poc després, en Jordi, que era en el fons del bosc i que ara estava cec, “davant la imatge de la Verge, va recobrar la visió” (p. 295). Per consegüent, la dona salva l’home (en aquesta narració, simbolitzat per la figura del caçador).

Llavors, els dos amics tornen a Os, “van prendre la imatge per mostrar-la als seus familiars i la van posar dins del sarró” (p. 295). Però, com que, quan aplegaren a Os de Balaguer (població catalana de la comarca de la Noguera), Nostra Senyora havia desaparegut perquè “no volia moure’s de Cérvoles (…), varen decidir construir un pilaret on reposaria la imatge fins que no s’acabés de construir una capella” (p. 295).

O siga que la dona (ací, la Mare de Déu) aplana el camí de la vida als dos jóvens (com ara, en la tardor i en l’hivern, mitjançant una cabana, com a acollidora) i, a més, també participa en l’estació del renàixer, permet que en Jordi (el caçador) torne a veure i, a banda, els dona vida i té la darrera paraula (el lloc on volia viure, ací, Cérvoles). I ells fan amb simpatia lo que ella vol.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.