Arxiu mensual: maig de 2023

Festes ancestrals de línia matriarcal i anteriors al cristianisme

General, , ,

En relació amb les festes anteriors al cristianisme i que, fins i tot, poguessen tenir una arrel matriarcal, el 2 de maig del 2023, en fer una lectura de la narració “El vol de les bruixes”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, copsàrem que n’hi havia un exemple. Així, després de la introducció, es comenta que, “A l’Edat Mitjana, el nostre poble, a l’igual de tants d’altres, practica amb, més o menys intensitat, la litúrgia rural de la bruixeria; per això, a les portes de les cases, eren clavades les creus de palma beneïda i els rams de llorer, per allunyar, així, de les llars dels nostres avantpassats, la seva presència i els seus maleficis” (p. 174).

Més avant, llegim que, quant a un castell que hi havia, “després del 1445, any en què els monjos del monestir de Scala Dei compraren el poble[1] i bastiren sobre les seves runes una casa conventual, tal com podem veure avui dia, i que serví per ser ocupada per una petita comunitat que quedaria com a senyora del poble fins l’any 1835” (p. 174), amb la desamortització lliberal de Mendizábal com també ocorregué, com ara, amb el terme d’Aldaia (l’Horta de València) respecte al Monestir de Poblet (Catalunya).

Cal dir que aquestes paraules referents als monjos no són alienes a les que escriurem a continuació, quan els narradors del relat exposen que “És recordat l’home que, cada dia, anava al cementiri a parlar amb la seva dona difunta, a qui portava el menjar. També sabem que, en algunes famílies en les quals, en néixer algun nen i no voler prendre el seu aliment matern, es recorria al ritus que practicaven les persones amb poders especials, que consistien a anar al cap del terme de Torrebesses tocant a Sarroca, al Pas de la Font, i practicar els ritus. En aquells mateixos moments, els nadons, en els seus domicilis, prenien del pit de la seva mare l’aliment” (pp. 174-175). Per consegüent, malgrat el pas dels anys i de la presència del cristianisme, el matriarcalisme es reflectia socialment, àdhuc, en lo religiós i anterior a la religió cristiana.

Així, 1) el fet d’anar a parlar amb la dona (com qui ho fa amb la terra i amb la Mare Terra), 2) el d’alimentar-la (de la mateixa manera que el llaurador colga les llavors confiant en el fruit que esdevindrà amb un bon tracte a la terra i bon oratge) i 3) el de vetlar per un nen… fent acte de presència en una font entre dos poblacions (com si la dona fes de mitjancera entre dues parts i amb una actitud conciliadora i, si no, almenys, de posar l’aigua al servici del major nombre de persones), tenen a veure amb la dona. I, igualment, en una societat en què es confia molt en ella (ací, per la seua capacitat de guarir i de donar vida als més febles i de pocs anys).

Per això, trobem el vincle entre la persona que tenia les habilitats i els coneixements (segurament, una dona gran, amb saviesa ancestral i amb bona facilitat per a connectar amb la gent) i el nadó que mama de la mare. Aquest nexe, a banda, té lloc entre la vellesa (una persona) i dues persones més: la mare (el present) i el xiquet (l’esdevenidor). Un apartat plasmat de simbolisme cultural.

Tocant aquest tema, el 2 de maig del 2023 accedírem a l’article “Cementiris singulars de Tarragona” (https://catalunyadiari.com/actualitat/cementiris-tarragona), publicat en “Catalunya Diari” el 26 d’octubre del 2018 i amb unes paraules sucoses: “Anar a veure els morts i parlar amb ells. Passar comptes amb el Més Enllà. Una activitat humana que és tan antiga com la humanitat i que avui es concentra al voltant dels cementiris”.

Cal dir que la rondalla següent a aquesta, “La Roca Encantada”, també reflectida en la mateixa obra, té unes línies que empiulen amb el matriarcalisme i amb els ritus. Per exemple, una dona vídua que tenia dos fillets diu a un traginer:

“-Si no em dones el que és meu, desapareix per sempre d’aquesta terra i no facis mai més mal a ningú.

L’home agafà rient aquesta maledicció, mentre es fregava les mans pel negoci que havia fet.

Però, ens diu la llegenda, que, en passar per la Costa dels Traginers, sentí un crit esglaiador de la dona i ell quedà fet una roca. La Roca Encantada, que és, ni més ni menys, que aquell malèvol traginer” (p. 175).

En altres paraules, la bonesa com també el respecte cap a les dones i cap als nens i, igualment, cap als més febles i de bon cor, han d’acompanyar les persones al llarg de la vida.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Es refereix a Torrebesses, població de la comarca del Segrià.

Dones que fan costat als nens, a la cultura popular, que aporten vida i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla en què copsem el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El Jaio Ramonàs”. Primerament, veiem que el Jaio Ramonàs, tot i que era un home que no sabia llegir i que es dedicava a fer de bruixot, “venien a cercar-lo de llocs distants, per tal de posar remei als flagells de pestes i d’altres que afligien pobles i comarques” (p. 170). En aquestes línies, es parla sobre la cultura popular. A més, en aquest sentit, tot seguit, s’indica que, “Això sí, era observador i això féu que, moltes vegades, trobés explicació i solució a situacions que s’esdevenien” (p. 170). Per això, com ara, actualment, la meteorologia, per mitjà de la ciència, molt sovint coincideix amb dites que tenen a veure amb aus i amb altres animals i, igualment, alguns diaris digitals posen el refrany i l’uneixen a les previsions de l’oratge, fins i tot, per a unes quantes setmanes. Per exemple, el diari “El Nacional”(https://www.elnacional.cat).

A continuació, llegim que “Un dia arribaren d’Albarca a buscar-lo” (p. 170) i que un altre dia ho feren d’un poble llunyà, “al qual s’apressà a anar-hi” (p. 170). Ara bé, en aquest poble, algú que sabia de lletra s’adonà que el Jaio Ramonàs duia el llibre al revés, ho comenta a l’amo i, quan el propietari se li acosta i li demana com pot assolir així l’objectiu, el Jaio Ramonàs, eixerit, li respon que “no s’ofenen els esperits (…), car, per als qui sabem llegir bé, ens és igual (…).

Davant aquesta resposta (…), tots van callar (…), amb la qual cosa assolí cada dia més renom i féu possible així omplir la panxa de la seva quitxalla” (p. 171). Des d’un primer moment, indistintament de la part d’humor de la rondalla, he relacionat la frase “sabem llegir bé” amb l’educació matriarcal, és a dir, amb la no instructiva i estatal i que porta a lo mateix: dominar la lectura.

En la rondalla que ve a continuació, “La font de les bruixes”, també recopilada per Joan Bellmunt i Figueras, es plasma molt lo matriarcal. Un xiquet de família pobra, en Josepet, un dia fa via cap al bosc i es troba amb uns lladres que ell creia que eren bona gent, els quals, més avant, el portaven a captar en una cantonada.

La gent s’apiadava molt del noi i, un dia, ell “va veure una pobra velleta que demanava (…). Al seu costat, hi havia unes nenes molt petites, per a les quals demanava per caritat (…). En Josepet, que tenia molt bon cor, no s’ho pensà ni un moment” (p. 172) i li donà lo que havia arreplegat eixe dia. De pas, veiem la relació entre la dona (amb un paper semblant al de mare) i les netes (les xiquetes, el futur).

Adduirem que els lladres l’agafen i el lliguen i “L’endemà, al matí, (…) pel camí que venia del poble, va veure la figura de la velleta (…) i que s’adreçava vers on ell estava (…).

La velleta el desféu, mentre s’exclamava contra els homes, per haver maltractat un nen amb tan bon cor” (p. 172). D’aquesta manera, el relat plasma un tret vinculat amb les cultures matriarcals: la defensa de les persones, no sols de les que ocupen càrrecs d’autoritat o més influents, sinó de la infantesa, de la vellesa i, a banda, de la bonhomia.

A més, l’anciana, compadida d’en Josepet, “li donà una vareta, tot dient-li:

-Demana-li el que vulguis, mentre no sigui per ofendre a Déu, i la vareta t’ho concedirà.

I, sense donar-li temps de refer-se, la velleta va desaparèixer. El nen va posar-se la vareta a la butxaca i emprengué de nou el camí” (p. 172). En aquest passatge, u dels papers que fa la dona és el d’educadora: educació per a fer el bé en la vida i amb el proïsme.

Un poc després, copsem que el xiquet, “albirant, per allí, si trobava una font, pogué veure una cova on semblava, des d’on estava, que hi sortia aigua. S’adreçà allí” (p. 172) i va trobar una font que rajava. Afegirem que el brollador i la cova són trets que tenen a veure amb els relats de línia matriarcal i que hi estan ben considerats, com ara, en aquest: la dona com a font de vida.

En un passatge posterior, en Josepet veu unes bruixes que volen, que es reuneixen en una cova, a què ell s’acosta “i va veure unes escales per on el nen davallà fins al fons (…) una sala on hi havia deu o dotze nens i nenes” (p. 173) que ploraven amargament.

I, amb resolució, els diu que isquen tots (ell també) de la cova i, finalment, les bruixes resten tancades (gràcies a l’ús que el xiquet fa de la vareta que li havia donat l’anciana) i els infants retornaren a les seues llars, amb l’alegria dels seus pares (p. 173). Per consegüent, encara que el nen aplana el camí per a que xiquets i xiquetes puguen eixir de la cova, també és cert que eixes facilitats li les ha proporcionades la dona (ací, la velleta), que l’ha deslligat i que li ha donat la vareta.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.