Prosseguint amb la rondalla “Aigua passada, verge enganyada”, el comte i l’escuder veuen que un cervatell, és a dir, un cérvol petit, s’endinsa “en les gelades aigües de l’estany, per creuar a l’altre costat” (p. 122) i, com que el comte s’hi dirigeix amb intenció de fer-ne un trofeu, el glaç cruix i, si bé es salva el cervatell, el noble demana protecció:

“-Verge Maria de Gerri, si em salvo, us faré un ric present, una generosa donació per al vostre monestir. Promesa de comte!

La Verge escoltà aquell prec (…) i va fer que el glaç no cedís més” (p. 122). Per tant, la dona salva l’home i és qui té la darrera paraula.

Afegirem que, com poguérem veure en l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, on consultàrem l’entrada “Cérvol, cérvola”, el cervatell està relacionat amb “la vida que es renova, a causa dels brots de les seves banyes, semblants a un arbre de la vida; en relació amb la claror, mitjancer entre el Cel i la Terra” i, per això, Nostra Senyora fa costat al cérvol xicotet.

Tot seguit, el comte i l’escuder tornen al castell, l’escuder demana al noble quina donació pensava fer a la Mare de Déu i el comte li respon que cap ni una, malgrat que el cavaller sabia que, com posa el relat, “ja ho deia el mateix proverbi: ‘A la Verge i als sants, el que els promets, els daràs’” (p. 123).

Un poc després, el comte perd la vista i ningú no podia guarir-li-la. Així que, “al final, va decidir d’enviar a buscar un d’aquells sants barons que feien vida de monjo” (p. 123) i, més avant, s’adreçà al seu escuder i li comentà:

“-Confio en tu, en Déu o en la Verge Maria de Gerri, perquè espero que sàpiga que jo, aquesta vegada, compliré la meva promesa.

L’escuder va preparar els cavalls i van emprendre el camí del monestir” (p. 123).

En aplegar-hi, el comte es posa sol als peus de la imatge de la Mare de Déu i, llavors, “la imatge prenia vida, allargava la mà i acariciava el cap del comte (…), que, en sentir com l’acaronaven, aixecà el cap de terra” (p. 124) i copsa que els seus ulls tornen a veure.

Com captem, la dona (ací, Nostra Senyora) salva l’home. Igualment, el relat va en línia amb el tret que, en les cultures matriarcalistes, s’aproven les accions de bon cor.

Finalment, el comte fa donació de la gran muntanya de Pentina i de terres.

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “Les pedres precioses de Ceuró”. Adduirem que l’inici pot recordar-nos relats eròtics, quan es comenta que “Hi havia un lloc que, popularment, era conegut com ‘el safareig del rector’, situat en un racó del camí vers el Puitot. Era un lloc ideal per esbandir-hi la bugada i també s’aprofitava aquella aigua per a regar l’hort del rector” (p. 124). De fet, “esbandir”  vol dir “estendre” (detall que pot evocar la frase “haver-hi roba estesa”) i el fet d’entrar en l’hort significa tenir un home relació sexual amb una dona. A més, l’hort representa la vulva i apareix l’aigua, un tret vinculat amb lo femení.

Tot seguit, en línia amb lo matriarcal, llegim que “Deien els vells que aquell lloc mai no s’havia vist eixut d’aigua. Sempre era clara, transparent, nítida” (p. 124) i, així, com en moltes narracions, captem la dona com a font de vida i, a banda, associada amb accions fetes amb bon cor.

A continuació, s’indica que, “Precisament és, en aquest lloc, on la tradició ens diu que, si us hi acosteu en una nit clara d’hivern, hi podreu contemplar unes pedres precioses als seus fons” (p. 124). Per consegüent, així com el Nen Jesús naix enmig de la foscor i va unit a la llum, la dona també aporta esperança, fins i tot, en l’època de menys llum de l’any.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.