Una narració que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras i en què es plasma el matriarcalisme, és “L’olla d’or”. Al principi, llegim que, un dia, un rei musulmà que portava un castell “va haver de deixar-lo per anar a lluitar contra els cristians i fou la seva bella filla la que en quedà al càrrec” (p. 155). Aquest tret reflecteix que la dona està ben considerada i que, a més, el pare es fia de la capacitat de la jove per a remenar les cireres.
Ara bé, hi havia un pretendent que volia casar-se amb ella i a qui la jove no acceptava. Això fa que l’aspirant convertesca la noia en una serp.
Però, ràpidament, “Els vassalls que havien presenciat l’encanteri van córrer a avisar el seu senyor, el qual va retornar a galop de cavall fins a l’indret del seu bastió casteller” (p. 156) i prometé “que donaria una olla plena d’or a aquell que aconseguís de desencantar-la.
Un jove cristià, enamorat en silenci de la jove mora, es va decidir a dur a terme l’empresa, però no per la recompensa” (p. 156). Per tant, copsem lo matriarcal, com ara, l’olla (recipient), el silenci i que es considera que la dona ha d’estar ben tractada.
El minyó s’acosta a la xicota (en aquest passatge, en forma de serp), per a introduir-li unes herbes (detall que indica entrada i amb què, de nou, es reflecteix el matriarcalisme). I, al moment de fer-ho ell, “La noia havia recuperat la seva personalitat” i, dins del castell, “encara hi havia l’olla plena d’or, recompensa del desencantador.
La noia i el jove van marxar d’aquestes contrades” (p. 156), per a fer la seua vida.
En el relat que ve a continuació, “La capella de Santes Creus”, també captem lo matriarcal, per exemple, quan llegim que la pubilla d’un senyor, molt oberta, des de la torre, albirava “la gent que veia passar per fora o en la llunyania (…), que treballava, que es movia. Saber d’ells i preocupar-se per les seves vides” (p. 157), com a “futura senyora de la contrada” (p. 157), en línia amb l’arquetip del rei. Però, com que el pare no li aplanava el camí, “Deia, a la mare, que volia tornar-se oreneta per volar lliure arreu de la terra solsonina” (p. 157).
La mare, molt receptiva i amb bona empatia, “la consolava dient-li que un dia es casaria i que el seu espòs la portaria en un llarg viatge per terres que ara no podia ni somiar” (p. 157).
A continuació, la mare aconsegueix que el pare cedesca: “La mare va insistir al casteller perquè permetés casar la seva filla i, (…) amb els dies, (…) accedí” (p. 157).
Però, com que, quan estava a punt de casar-se, mor el jove amb qui ho faria, la mare i la filla “Van agafar el camí i, en la carena de l’obaga negra, basteixen una senzilla casa i una esglesiola dedicada a Santes Creus” (p. 157). Per consegüent, no sols les dones emprenen, sinó que, igualment, construeixen el seu futur. A més, erigeixen en un espai pla (com l’elefant femella que, en Nepal, estava lligat a un pal que, en la banda superior, acabava en llis, mentres que el mascle ho feia en u que finia en punta cap amunt), fosc (l’obaga) i xicotet.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
