Una altra rondalla en què copsem característiques en línia amb lo matriarcal és “Els lladres”, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”. “Eren dos germans, dels quals un era molt ric, així com l’altre, (…) pobre. Heus aquí que, un dia, el pobre era en un bosc a fer llenya, quan va sentir una veu que deia ‘Ábrete, peña’ i va veure que, de dins d’una roca, sortia un home” (p. 188). En aquest passatge, copsem que el castellà es vincula amb els lladres. ¿Pot ser per aquella frase del segle XIV amb què Francesc Eiximenis, en l’obra “Lo Crestià”, preparada per al rei de la Corona Catalanoaragonesa, li comenta que els castellans es caracteritzaven per furtar i mentir (“mas la castellana en furtar e en mentir”, capítol 894)? En qualsevol cas, la bonesa es capta al llarg del relat.

Tot seguit, veiem que el llenyataire “comptà dotze homes que sortien de dins de la roca. No va dir res i, quan els va veure ben lluny, va baixar de l’arbre, se n’anà a la roca, digué ‘Ábrete, peña’ i veié una cova fonda (…) plena de riqueses i, més que tot, de diners” (p. 188). Com que la cova és u dels símbols amb què està relacionada la dona, com a font de vida, així com ho fa la Mare Terra, en aquest passatge, a més, eixe vincle va unit a un home bonhomiós.

L’endemà, el llenyataire veu els lladres i, quan havien eixit de la cova, “Ell que baixa, es fica dins la cova i omple la sàrria del burro tant com va poder-ne. A l’arribar a casa seva, ell que, per saber els diners que tenia, envià a cercar al seu germà una mesura, i, aquest [= el germà] (…) va untar de mel el dins de la mesura” (p. 188). Per tant, no sols el llenyataire es fa amb les monedes, sinó que, àdhuc, se’n va a cal germà.

Un poc després, el germà, mogut per la cobdícia, se’n va a la cova i, en entrar-hi, el veu un lladre que s’havia quedat de guàrdia (p. 189). El germà li comenta (com també als altres lladres) que qui hi havia sigut l’altre dia, havia sigut el llenyataire i on vivia, però el maten. 

Llavors, el capità se’n va a cal llenyataire, i, com que el germà bonhomiós res malicciava, accepta que el capitost puga ficar uns bots dins l’entrada. Ara bé, mentres dormien, la criada, a qui li mancava oli per acabar de coure lo que tenia al foc, se’n va cap als bots (els quals tenia previst tornar a omplir l’endemà de matí), “toca un bot, per anar a desfer-lo, i sent una veu que li diu:

-¿Què ja és hora?

Ella, que, tot estrafent la seva, diu:

-No encara -i se’n va a avisar el seu amo que, a baix, tenia uns lladres. L’amo avisa a la justícia” (p. 189) i tots s’amaguen, i, “quan anaven a posar-se a robar, surt la justícia i els agafa” (p. 189). Com captem, la dona salva l’home, la casa i, a més de bonhomiosa, més que ser ella la criada, és qui porta la casa, fins i tot, amb destresa (ja que imita la veu).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.