Continuant amb la rondalla “El fill del pescador”, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós, així com el jove havia partit cap a Tarragona com si es tractàs d’un príncep, en aplegar-hi, “se n’anà envers la casa de sos pares, mes ningú hi havia i, preguntant preguntant, els trobà en una casa que pareixia palau de fades, de tan bella i rica que era” (p. 114) i, així, els pares també havien canviat i en positiu.

Sa mare intenta abraçar-lo, ell li diu que no i, al capdavall, “la seva mare hagué gran desig de saber el secret del seu fill i no parà fins i a tant que li féu explicar tot lo que li havia esdevingut” (p. 114). Copsem, doncs, un passatge en què el fill torna a la casa dels pares i hi és ben acollit i un altre en què el jove reflecteix confiança cap a sa mare com també que es fa lo que vol la dona. I, com quan un fill passa a la condició de jove i les relacions es renoven i continuen entre ambdues bandes, “diu ella:

-Jo posaré en ta butxaca esca i pedra foguera i una candeleta i, d’aqueix modo, tu podràs saber qui s’hi fica en el teu llit” (p. 114). Com veiem, la mare acompanya el fill mitjançant la matèria seca (l’esca, que pot recordar-nos la tardor), la força (la pedra, l’estiu) i l’esperança (la llum de la candeleta, la primavera). Ens trobem davant d’una mare amb moltes vivències i amb fe en el demà (ací, simbolitzat pel jove).

“I, al cap de tres dies, el noi se’n torna al port i troba les tres naus amb veles negres i, ficant-se ell dins, prengueren vela per entre fortes onades” (p. 114). Per consegüent, la saviesa (el color negre, resultat de la suma de tots els colors) li fa de guia i serà lo que el portarà avant acompanyat de la seua tasca de capità.

Tot seguit, passem a un altre passatge eròtic: “I, en arribant al palau, féu com solia fer els altres dies i, tantost conegué que el qui era amb ell al llit ja dormia, pica la pedra amb l’esca i encengué la candela i veié una dama tan formosa, a son costat, dormida” (p. 114) i “li caigué una gota de cera al pit de la donzella, la qual va despertar-se de seguida” (p. 114). I, així, lo sexual apareix com el pit (vinculat amb la llet, amb la maternitat i amb l’esdevenidor), com una gota de cera (la flama de la jovenesa i de la vida), com el despertar…

Llavors, si bé ell ha fet que la jove reviscole, ara la donzella li diu que un gegant que s’acosta la té encantada en el castell i, despenjant-se del coll una vareta, li afig “Si pots amagar aquest bastonet, que ell no te’l vegi, et salvaràs i, si volguesses, també podries desencantar-me” (p. 115). Com podem veure, com en les cultures matriarcalistes passa molt sovint, la dona actua de manera que puguen beneficiar-se les dues bandes i que es mantinga la confiança entre ambdós i recepció a la realitat externa. La solidaritat també es plasma en aquestes línies.

“I diu ell:

-Senyora: no solament voldria, sinó que obligat hi sóc, encara que em costi la vida.

I li diu ella:

-Puix que així ho vols, que Déu t’ho pagui i, amb la sua ajuda, surtis amb bé de totes cuites de les quals et salvarà també aquesta vareta” (p. 115). Per tant, no sols la donzella encoratja el noi, sinó que li transmet la idea del refrany “Déu diu ‘Ajuda’t i t’ajudaré’”  i la de la dita “Primer és l’obligació que la devoció”. Afegirem que, entremig, apareix el símbol del pa (el sol, la joventut), del vi (com si fos una espasa rovellada, la maduresa) i de la serp (la dona). Igualment, la donzella li addueix: “I, puix que vols desencantar-me, vés-te’n al cim del pic més alt d’una muntanya que veuràs prop de la mar salada (…), al mateix temps que donaràs un bes a una donzella (…). I (…) te’n dono, amb aquesta vareta, la virtut que, tan bon punt digues ‘Déu i formiga’, et tornaràs formiga i, tan bon punt digues ‘Déu i colom’, te’n tornaràs colom i, tan bon punt digues ‘Déu i home’, seràs home” (p. 115). I ell, així ho farà. Com captem, primament tocarà terra i la laboriositat (la formiga), en acabant, l’espiritualitat, la visió de conjunt i la llibertat (l’au) i, finalment, farà de mitjancer entre el cel i la terra i serà el cap de la seua vida (l’home).

A continuació, el jove aplega a una casa on l’amo “li diu que sí, que havien menester pastor per guardar-ne ses ovelles.

I, al sendemà, al matí, li digueren que se n’anés a pasturar-les” (p. 115). I, per tant, el xicot fa el paper de líder, de cap de colla. A banda, ell se’n va cap al cim, encara que l’amo li ho hagués prohibit (la jovenesa, el lideratge i la fidelitat a la paraula de la donzella fan que ell prenga eixa decisió i que la porte a terme).

Al final del relat, veiem un passatge en línia amb el paper de la dona com a cap de colla i amb molta espenta. El xicot, després de convertir-se en formiga, en colom i en home, “quan vingué la nit, sentí altra volta rumor de passos i soroll com d’una persona que es despulla i que es ficava en son llit, i ell, que va dreçar-se i crida a la donzella, que era una princesa, i li dóna el carboncle. I ella se’n va anar per uns grans soterranis i corredors cap a la cambra del gegant, que dormia, li calà el carboncle al mig del cap (…) i el palau va desencantar-se i ells dos se’n maridaren i en foren per sempre més feliços” (p. 116). Comentarem que l’acció de la donzella té lloc en zona de terra, en soterranis, com en moltes rondalles, detall en línia amb el matriarcalisme.

La primera interpretació d’aquest final, en plasmar-lo per escrit en l’estudi, fou que, en les parelles (i en els ambients) on les dones són ben tractades (i també els hòmens), ambdós són més feliços que quan una de les dues bandes intenta anul·lar l’altra. I més: en la gran majoria de les parelles nascudes abans de 1920 i catalanoparlants per segona generació o més, hi havia molta avinença i eren molt obertes.

Agraesc les persones que col·laboren en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.