Arxiu mensual: desembre de 2022

Dones que aproven els marits, didàctiques, molt obertes i trets matriarcals

General, , ,

 

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme és “Es metge Grill”, la qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Així, un taconer que patia molta misèria, “Un dia va agafar sa seva dona i li digué que estava determinat d’anar a provar fortuna. A ella, li sabia molt de greu que la deixàs, però, a la fi, ho va consentir” (p. 298). Copsem, per tant, que les coses es tracten entre els dos, que ella té la darrera paraula i que aprova la proposta del marit.

A continuació, també el captem mitjançant la col·laboració, fins i tot, de l’autoritat civil i de la religiosa: “Ell se n’anà as batle i li va demanar uns calçons, una levita i un bombet. Llavors, se n’anà as vicari i li demanà un llibrot vell, i partí de cap a la Cort” (pp. 298-299).

El rei, qui tenia la filla malalta, el crida i li diu que no mancaria al taconer res si ell la guareix. Però, després de la curació, “El rei, agraït, li donà tot lo que volgué i de cap manera volgué que se n’anàs a ca seva i envià molts de regals i doblers a sa seva dona” (p. 299). No obstant això, al capdavall, el rei el deixa anar a sa casa i “Arribà a Son Servera carregat de doblers, no va fer pus de taconer” (p. 300).

Un altre relat en què es plasma lo matriarcal és “En Pere de sa Butza”, en què veiem l’educació matriarcal, la calma i l’empatia de l’ensenyant (la mare) amb el fill (en Pere), per exemple, al capdavall de la rondalla, en què el fill “va pensar que, tanmateix, lo que li havia dit sa mare que digués era lo millor: ‘Déu mos do calma, Déu mos do calma’” (p. 307), un element molt important en l’educació i quan s’ensenya.

Prosseguint amb l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, en la rondalla “Es frare de força” (p. 309) es reflecteix el matriarcalisme i la religiositat oficial (mística i castellanista) i, a banda, es veu que, als seus habitants, els tirava més la terra que aquesta religiositat: “En aquest poble, [Campos,] antigament eren molt dolents i no creien en res, ni volien anar a missa, ni a l’ofici, ni creure es batle, ni es rector, i tothom volia comandar, i, ¡vaja!, que arribaren que no s’hi entenien.

Es rector, apurat, quan veia que ell ja no bastava, va determinar d’escriure as prior de Sant Domingo, de Ciutat, perquè li enviàs un frare de força” (p. 309) i el prior “va triar es frare més místic i més savi que hi havia as convent i l’envià a Campos” (p. 309). Passatges com aquest, però en altres rondalles, els podríem vincular amb els intents de castellanització cultural, la qual incloïa lo místic (i, en lo polític, el culte a lo normatiu). Per exemple, en el Regne de València, tractaren de prendre força, àdhuc, en l’ensenyament en castellà per part de religiosos (que no de frares) del segle XVI i primeries del segle XVII, atenent a paraules que Pere Riutort ens digué el 31 de gener del 2021: en temps del Patriarca, “De deu missioners, nou eren religiosos,… i ja volien introduir el castellà. (…) Tot això, comença després de la Germania”. 

Igualment, cal dir que aquest relat trau el convent dels frares dominics de Palma (històricament, molt coneguda com Ciutat), el qual fou la seu de la Inquisició i que fou enderrocat en 1837. Per tant, parlem d’un relat ben antic.

Finalment, una altra rondalla del mateix llibre i en què hem trobat trets matriarcalistes és “Tres fadrins digudins”, amb un final amb elements sexuals:

“Ai! Quants de frarets he dit, que no em recorde?

-Tres! (respon sempre algun innocent que escolta).

-Besa’m es culet, que no en sé més” (p. 313). En l’original, no posa la paraula ”culet”, sinó punts suspensius i, quant a l’autora del llibre, en una nota (p. 313), s’inclina pel terme “cul”. Nosaltres considerem que la més adient és “culet”, per a que rime amb ”frarets” i amb “trets”. En qualsevol cas, veiem que el reporter també toca el tema de lo sexual i ho interpretem com que el Poble no hi era alié.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La sexualitat matriarcal, dones ben tractades, que trien i molt obertes

General, , , ,

Una rondalla en què es plasma el matriarcalisme, per exemple, en el tema de la sexualitat, és “Ses dues amigues”, la qual figura en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. “Hi havia dues amigues que s’havien casat es mateix dia i s’home d’una d’elles sempre l’atupava i, s’altre, no, perquè sa dona era molt bona i no havia de mester atupar. Ses dues dones, un dia es veieren (…) i una va dir a s’altra:

-Que et tracta bé es teu home?

-Jo -diu-, sí: tenc un home més bo,… No em diu res mai” (p. 282). D’ací, podem deduir que la dona és qui mana en la casa, qui té la darrera paraula.

En el mateix relat, veiem que “aquell home, quan va veure que, tanmateix, no hi havia motiu per pegar-li, ho va deixar anar” (p. 283).

En una rondalla molt pròxima a aquesta, copsem una de tipus eròtic, “Sa fadrina vellarda”, en què dues dones parlen sobre el matrimoni. “Això era una fadrina vellarda que no s’havia volgut casar i volia saber s’estat des matrimoni quin era. Tenia una coneguda, casada, a qui s’home donava molt mala vida (…).

-Idò, si el vols conèixer -li digué sa casada-, anit avine i te n’aniràs a dormir dins es meu llit i ho sabràs.

Així ho va fer sa fadrina i, sa casada, aquell vespre se n’anà a jeure a una altra banda” (p. 285).

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Com podem captar, ni per als recopiladors de les rondalles d’aquesta obra (en la darrera dècada del segle XIX en les Illes Balears), ni per als reporters, relats com aquest eren incorrectes, sinó, més bé, formaven part del dia rere dia.

Més avant, veiem una rondalla, “S’al·lota casada a vila externa”, també reflectida en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, en què llegim que “Una al·lota d’aquesta vila es va casar amb un jove de vila externa i, un dia que vengué a veure sos pares, digué que s’home la tractava molt bé” (p. 294).

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

En vincle amb aquesta tercera narració, afegirem que, més d’una vegada, m’han comentat hòmens de l’Horta de València que haurien nascut, per exemple, en els anys quaranta del segle XX i que eren catalanoparlants, que les dones eren més preparades per a lo comercial, que ells les tractaven bé, que es feia lo que deien elles i que això no suposava vergonya per a ells. En altres paraules: acceptaven el matriarcalisme.

Afegirem que un altre relat en què es plasma el matriarcalisme és “En Pere Taleca”, el qual figura en la mateixa obra. Un home, en Pere Taleca, “un dia va dir a sa dona:
-Mira: jo vull veure si em faré ric; compraré un ase i, mesclat amb es farratge, li donaré a menjar un parell de doblers i, llavors, faré creure que és s’ase qui en fa” (p. 289). I, tot seguit, ho fa.       

En un passatge posterior, en Pere Taleca comenta a la seua dona:

“-Mira-ho! Ja tenc tot això!

-Sí -li digué sa dona-. Ja veuràs quan se’n temeran, si seràs ric o no ho seràs” (p. 290) i en Pere Taleca li afig “ja en sabré, jo, desfer des trumfos” (p. 290).

Posteriorment, “Es marxando, tot content, se’n dugué es conill a ca seva i digué a sa dona:

-Avui sí que duc una bona xiripa.

-Sí -li digué sa dona-. Si és tan bona com sa de s’ase, ja estam ben posats” (p. 291) i ell li addueix “Aquesta és ben vera!” (p. 291).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que fan lo que elles volen, que trien i molt obertes

General, , ,

 

Una rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme és “Sa rondalla des boc”, la qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. “Això era un rei que es volia casar i li digueren que hi havia una al·lota molt etxerovida i molt trempada que seria bona per ell. El rei, tot d’una que ho va saber, se n’anà a ca seua” (p. 243) i li fa unes qüestions. I ella, li respon.

Un poc després, “arriba sa mare.

-Oh, senyor rei! Tan bones visites per ca meva. Diga què vol de mi. (…) Jo venc de dur a batiar un infant, perquè som comare. (…).

-Està molt bé -digué el rei-. Idò, tu, demà, ja m’enviaràs as meu palau un paner (…)

-Quedarà servit -respongué ella” (p. 244).

A banda, la filla diu “Mon pare: agafau es filats, anau-vos-en a caçar i duis-me tots es aucells que agafareu.

Son pare se n’anà a caçar (allà es feia tot lo que ella deia) i tornà horabaixa carregat de gorrions” (p. 244). I, per tant, no sols és la dona (ací, la jove) qui mana, sinó que es fa lo que ella vol, com molt bé indica el relat. Això, com veurem tot seguit, coincideix amb altres cultures matriarcalistes, com ara, la colla (d’Amèrica del Sud), en què, com en la vinculada amb la llengua catalana, es pot dir (i sense embuts) que l’home és el ruc de càrrega de la dona.

La filla, amb creativitat, torna a donar órdens al pare: “quan en tengué un paner ple, digué a son pare que el dugués al palau per complir s’ordre del rei” (p. 244).

El rei, en veure el paner, fa una proposta al pare, per a que la comente a la filla. I la jove, quan va saber l’encomanda del rei, de lo més fresca, diu a son pare:

“-Jau, mon pare, anau a moldre aquesta barcella d’ordi i, quan serà molt, duis-lo al rei i digau-li que el sembr i que, quan serà segador, es polls estaran per a picar-lo.

Així ho va fer son pare” (p. 245). Una altra vegada, l’home segueix les directrius que li marca una dona (ací, la jove).

El rei, en coincidir amb el pare, li comenta que vol veure la filla (p. 245) i “Son pare (…) digué a sa filla lo que li havia dit el rei i ella, tan fresca, s’abrigà una xarxa de pescador i es posà damunt un boc” (p. 245) diligent i fa via cap a cal palau del monarca.

Aleshores, el rei, “quan va veure que no la podia capturar, la demanà per casar, però amb sa condició que no podia donar consells, ni remeis, i, si en donava, se n’aniria del palau.

-Està bé -digué ella-, però també amb sa condició que, quan me’n vaja, me’n tenc de poder dur lo que més m’agradarà i estimaré.

El rei ho consentí i es casaren” (p. 245). Com podem captar, malgrat que el rei intenta fer-se amb ella, és la filla qui té la darrera paraula i el monarca aprova el suggeriment que li fa la fadrina.

La jove, ja com a reina, diu a un cavaller i amo d’una egua, què haurà de comentar al rei i què li haurà de respondre. I, com podem llegir, “Aquell cavaller va fer lo que la reina li havia dit” (p. 245).

A continuació, el rei es troba amb el cavaller i, quan ou què li diu, li contesta que això és la seua dona, la reina. Llavors, la dona, actuant en línia amb l’acord, li demana que puga sopar amb ell abans d’anar-se’n.

Ara bé, la reina fica un dormissó al rei i, “amb un carretó, el s’endugué a ca seua i el colgà” (p. 246). I, quan ell es desperta, la dona, “li digué que havia complit amb ses condicions que havien posades abans de casar-se (…) i que el se n’havia duit a ell, que era lo que més estimava.

El rei li digué que podia fer tot lo que voldria, que donàs tants de consells i remeis com li aparegués i se n’anaren tots dos as palau” (p. 246). I, així, veiem que, al llarg del relat, no sols és la dona qui marca la pauta, sinó que ho fa a un home i que, finalment, el rei i tot, permet que trie ella en cada moment i que tinga la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones amb molta espenta, ben tractades i molt obertes

General, , , , ,

Un altre relat en què es plasma el matriarcalisme és “Ses jaies xarul·les”, el qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Dues velles que eren germanes comenten que no s’han casat i una respon a l’altra:

“-Mira: si tu fesses lo que jo et diria, encara, tant una com s’altra, ens casaríem” (p. 236) i la segona ho accepta. La dona amb més espenta li afig “tu coneixes es comte que assisteix a aquella reunió: doncs, ell ha d’esser es teu. Jo representaré que som ta mare i t’emblanquinaré un dit i llogarem una casa que hi ha per llogar just davant cas comte.

Així ho feren i, tot d’una” (p. 237), les veïnes, molt obertes, copsen que són mare i filla. Un poc després, una veïna més atrevida “va anar a fer-los visita (…).

Aquella veïnada ho contà as majordom d’aquell comte i ell també volgué veure-la (…) i ho contà as comte. Aquest es volia casar, perquè (…) volia tenir successió perquè es comtat no es fongués” (p. 237) i, com que li havien dit que aquella al·lota “era tan guapa i tan fina, determinà anar-li a demanar, a sa mare, per casar-se amb ella. Així ho feu” (p. 237). I, per tant, és la dona (ací, la mare) qui tria si ell es pot casar amb la filla i, a banda, tot seguit, el comte accepta lo que indica la mare i la mare ho consentí (p. 237).

Més avant, veiem, en relació amb la filla, que “passà una dona que era fada, junt amb una filla que no conversava perquè tenia un didal a sa gargamella (…), li sortí es didal i quedà bona” (p. 238). I, com que la dona que s’havia casat, havia quedat penjada per un oronell i li havia guarit la filla de la fada, la fada digué:

“-Que aquesta dona torni s’al·lota més guapa d’aquest poble i que (…) canti amb una veu molt bona, cançons amb una guitarra.

I així succeí” (p. 238). Així, captem que la dona, fins i tot, ja vella, està ben considerada i ben tractada. Aleshores, el comte, qui ou l’al·lota, comenta al majordom que la baixen del llimoner on havia restat: hi davallen i ella accepta una proposta del comte:

“Feren un gran convit i hi anà sa que representava esser sa mare i, quan la veié tan guapa, li digué un moment (…):

-Què has fet? Com has tornada tan guapa? Digues-m’ho, que jo també tenc ganes de casar-me” (p. 238). I la germana garrida li dona unes indicacions, ella les segueix i, a banda, li dona una bossa de doblers (p. 238). I, com veiem, el príncep es posa de part de la jove i, per consegüent, la dona està ben tractada.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.