Continuant amb el conte alguerés “Rondalla de Juniveldana”, el príncep porta Juniveldana a ca la fornera del monarca (amb qui treballarà) i, un poc després, la reina besa el fill del rei i, des d’aleshores, el jove ja no recordarà la xicota.

A més, en un passatge immediat, Juniveldana espera el príncep (de qui intueix que l’haurà besat la mare) i, un dia que la fornera envia la minyona a portar aigua del pou, “veu aqueixa dona vella, que li diu: ‘-Dius tu, bella minyona, de qui ets filla?’”. La xica es posa a plorar i, tot seguit, se’n va cap a ca la flequera…, però, immediatament, llegim que “El pare del príncep ha volgut que el fill es casés i li ha demanat la filla del rei de set corones” (p. 29) i, de nou, la fornera prepara part del dinar.

A continuació, Juniveldana, que també estava en la taula on dinaven, amb reflexos, “ha demanat a la fornera si li deixava fer dues colomes per posar a la taula del rei, i la fornera no li ha denegat aqueix plaer” (p. 29).

Ens trobem, per tant, davant uns passatges que podrien no semblar eròtics (apareix la paraula “plaer”) o, si més no, en relació amb lo sexual,.. i sí que ho són:  1) el casament pactat i en què el príncep no té ni veu ni vot, i el fet que el fill del rei no es case amb l’estimada (perquè ell està passiu, arran del bes de sa mare) i 2) el que Juniveldana demane dos ocells (els quals fan un paper molt semblant en rondalles de la mateixa línia), perquè, en el fons, considera que ell vol esposar-se amb ella i 3) que una de les colomes represente Juniveldana i, per contra, l’altra simbolitze el príncep.  De rebot, es plasma que la dona, en la cultura matriarcalista, és la part més activa i més eixerida.

Tornant al dinar del casament, en què també pren part Juniveldana, la xicota trau els dos coloms: un mascle i una femella. I la coloma, des del principi, porta la iniciativa, motiu pel qual, diu la coloma al mascle: “’-Déu te’n faci recordar’. A la mesa, tots encantats escoltant aqueixa coloma i aqueix colom. Al fill del rei, començava a venir-li al cap qualque cosa d’allò que li era succeït” (p. 29).

A mida que el colom mascle recorda el passat, també ho fa el príncep (p. 30) i, a banda, el fill del rei pregunta a la fornera qui ha fet les dues colomes. I, com que, al capdavall, la dona li respon que “les havia fetes una minyona que tenia per caritat, en casa, perquè no tenia ni pare, ni mare” (p. 30), ell li ordena “-Digueu-li, a aqueixa minyona, que es visti, que vendré jo a prendre-la” (p. 30). I així ho fa i, mentrestant, Juniveldana es renta la cara i es prepara garrida:  “El príncep ha recontat tot a l’esposa, que era la filla del rei de set corones i li ha dit que no la podia esposar, perquè havia dat paraula de matrimoni a Juniveldana.

La princesa, alhora, s’és posada monja, el príncep ha esposat a Juniveldana i aqueixa ha retirat la mare i el pare a la cort” (p. 30), els quals, com també la flequera, “són estats tots a la cort amb el rei; i el rei, amb la reina” (p. 30).

Que aquesta rondalla és eròtica, es mostra, igualment, en el detall final: en lloc de demanar perdó el príncep a Juniveldana, la filla del rei de set corones es torna monja i, per consegüent, el relat evoluciona cap al refrany “Bagassa primerenca, beata tardana”.  Aquesta dita, molt sovint, feia al·lusió a les jóvens (i també a les dones) que, durant la seua joventut (i, si no, quan es considerava que estaven en edat de casar-se), s’havien dedicat a la prostitució i que, després d’una fase de penediment (vinculada amb la tardor), triaven passar la resta de la seua vida en un convent o bé fer-se monja, com és aquest cas. 

En eixe sentit, com algunes ocasions m’ha comentat ma mare, una de les missions del convent de les monges Oblates que, fins a fa pocs anys, hi havia en Alaquàs (població de l’Horta de València), era eixa i, de pas, donar faena a les jovenetes o a les dones que s’hi acollien. A vegades, n’hi havia qui, finalment, es feia monja. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.