En relació amb el tema de Carall Bernat, Cavall Bernat, Carall Trempat, Carall Armat, etc. comentarem que el 29 de juny del 2022, Rosa Garcia Clotet, en resposta a un post amb paraules de Lluna Cataluyna Euskadi, en el grup “Dialectes”, ens comentà “No he trobat res al respecte, només que ‘cavall’ seria ‘carall’= penis. I Bernat, que estaria, més o menys, envoltat d’un penya-segat. (…) Ara, recordo que tinc un llibre de llegendes: miraré si en parla” i li escriguí que anava en la línia que ella escrivia. El mateix dia, en distints missatges, Rosa Garcia i Clotet ens envià unes fotos junt amb un comentari: “L’autor del llibre és Joan Amades.

Títol: ‘Folklore de Catalunya. Rondallística’.

És un llibre antic, pertanyia a l’avi.

Editorial: Selecta, Barcelona”.

La versió que figura en aquesta obra de Joan Amades diu així:

“714. DE QUÈ VE EL CAVALL BERNAT DE MONTSERRAT

Heus ací que molt abans de la troballa de la Mare de Déu i que Montserrat fos habitat per ermitans i penitents, hi havia un bosquerol[1] que feia una vida pobra i miserable i tenia per casa una mala barraca feta de troncs entremig del gran rocam. Es dedicava a tallar llenya, baixar-la al pla i vendre-la. Es passava el dia tallant arbres a destralades; de capvespre feia feixos i penosament els baixava a peu de riu, on es presentaven a comprar-li la llenya els qui la necessitaven.

Heus ací que un capvespre, quan acabava de fer els darrers feixos per baixar-los, va sentir el trepig d’un cavall i va restar sorprès, puix que aquell rocam no era lloc adient per passar-hi cavalls. Va aixecar la testa i se li presentà un home cavalcant un cavall alt i gros com un gegant, que es va oferir a traginar-li la llenya a peu de riu. El bosquerol ja ho crec si va admetre l’oferta! Van carregar entre tots dos aquell cavallàs amb tanta llenya, que va acabar que ni es veia la bèstia. El cavaller el va aviar[2] tot sol només dient-li:

            -Cavall Bernat,

            porta aquesta llenya

            a baix al Llobregat.

El cavall va fugir corrent que semblava que volés i en un tancar i obrir d’ulls va tornar descarregat i disposat a fer tants altres viatges com calguessin per a traginar tota la llenya. Podeu comptar si en va restar, de meravellat, el llenyataire! El senyoràs amo del cavall, que era el diable, va oferir-li la bèstia, i el pobre bosquerol va refusar-la, ja que era tan pobre, que no tenia ni un diner miserable. El diable li va dir:

-Si voleu, us deixo el cavall per deu anys. Mentrestant vós n’haureu de cercar un altre de semblant, i, si el trobeu, quan tornaré a cercar-lo em donareu aquell i us podreu quedar aquest per a vós; si no el trobeu, haureu de venir a viure amb mi.

Els tractes van ésser del gust del bosquerol, i el diable li va cedir el cavall.

Amb aquesta facilitat de traginar, el bosquerol no feia sinó tallar la llenya i el cavall la portava d’ací d’allà com el vent. Ben aviat aquella pobresa tan rigorosa va canviar-se en benestar i més enllà en riquesa. Es va casar i va tenir fills i tots cada dia anaven a passar el rosari a la Mare de Déu de Montserrat, car fou llavors que la imatge va ésser trobada[3]. I heus ací que, quan feia justament deu anys, dia per dia, va presentar-se el diable a preguntar-li si havia trobat un altre cavall tan valent i tan ardit com el cavall Bernat. I, com que en tot el món no n’hi havia cap altre de semblant, el bosquerol li va dir que no l’havia pas trobat, i el diable li contestà que li havia de tornar, doncs, el cavall i anar-se’n a viure amb ell, tal com havien quedat[4]. Aleshores el pobre bosquerol va comprendre el mal pas que havia donat en admetre l’oferiment, que semblava tan gentil i era tan malintencionat. La seva muller, que va comprendre el que passava, va posar-se a la conversa i va dir al diable que, tot i la seva força, se n’hauria d’anar sense el seu marit i que si volia prengués el cavall[5]. El diable llançà una riallada que va fer tremolar tota la muntanya i va preguntar a la dona com s’ho faria per a sostreure’s al seu gran poder. La doneta, sense contestar-li, va despenjar-se els rosaris, que sempre portava penjats a la cintura, es va agenollar, va aixecar els ulls al cel i va demanar amb tot fervor a la Mare de Déu que els volgués ajudar[6], i la Moreneta, com els estava molt agraïda perquè cada dia li anaven a passar el rosari, la va escoltar. A l’instant va sentir-se un terratrèmol esfereïdor: tota la muntanya es va commoure i va anar de dalt a baix; roques i penyes es van capgirar, i quan tot va haver passat, van veure a llur davant el ferotge cavall Bernat dret i eriçat tornat pedra i immòbil pels segles dels segles i palplantat[7] perquè sempre més es tingui record del fet.

Contada per RAMON CAMPRUBÍ, de Barcelona (1922).

 

NOTES:

Aquesta tradició és una versió de l’abundant grup de la muller que salva el marit que s’ha lliurat al diable portat per la necessitat o per la desesperació. Aquesta llegenda és universal i les seves variants són incomptables”.

I continua.

Agraesc la col·laboració de totes les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les de bon cor i molt obertes i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Ací, home que treballa i habita en el bosc.

[2] En aquest cas, i, partint del DCVB, “aviar” vol dir fer via.

[3] Primerament, apareix el dimoni, en la llegenda, i, a mitjan relat, és trobada la Mare de Déu de Montserrat.

[4] Hi ha moltes rondalles en què una persona desesperada fa un pacte amb el diable i, al capdavall, guanya la mà al dimoni.

[5] Copsem una dona valenta qui, en primer lloc, entra en la conversa entre el seu marit i el dimoni i, des d’eixe moment, és ella qui es dirigeix al diable.

[6] Ací, la dona actua eixerida i amb una opció que considera que pot compensar el pacte del marit: que Nostra Senyora de Montserrat els repare el fet que ella i el marit, cada dia, preguen el rosari. I… la fe mou muntanyes.

[7] Ert, recte. El cavall, en aquesta llegenda, està associat al dimoni. I, així, com que el diable resta ert, és senyal que ha sigut vençut per la bonesa.

 

Finalment, les fotos que ens envià Rosa Garcia i Clotet.