Poemes en què es plasma el sentiment de pertinença a la terra.
El 23 d’abril del 2022, Antonia Verdejo González, una dona que el 15 d’abril del 2022 ens havia comentat, en un missatge, “sóc nascuda a Catalunya, però, entre una cosa i altra, fa uns cent anys que som a Catalunya. (…) Estimar la teva terra on vagis, portar-la al teu cor, però mai oblidar les teues arrels, perquè no pots estimar una terra si t’avergonyeixes d’on vens” i que ens afegí que “Mai es van sentir ni rebutjats, ni res de res: parlaven el català fora de casa” com també “Jo em considero catalana de cap a peus”, ens envià una foto corresponent a un poema de Francesc Vicenç Garcia (més conegut com “el Rector de Vallfogona”), poeta barroc que havia estudiat en l’Estudi General de Lleida i que fou ordenat sacerdot en Vic l’any 1605.
En paraules d’Antonia Verdejo, sobre el llibre “La poesia a l’escola”, de Celdoni Fonoll, de poemes, “el primer que vaig comprar als meus fills grans, per Sant Jordi, el 1985. Ells són del 1984 i encara no tenien ni un anyet.
Té alguns poemes en català antic”[1]. El que hem triat per al tema del sentiment de pertinença a la terra, que ens l’envià el 23 d’abril del 2022, diu així:
“A LA EXPRESSIVA SENZILLESA DE LA LLENGUA CATALANA[2]
Gaste, qui de les flors de poesia
Toies vol consagrar als ulls que adora,
Del ric aljòbar que plorà la Aurora
Quan li convinga dir que es fa de dia;
Si de abril parla, pinte l’alegria
Ab què desplega ses catifes Flora,
O a Filomena, mentres cantant plora,
De ram a ram, la llengua que tenia;
A qui es diu Isabel, diga-li Isabella,
Sol i esteles als ulls, als llavis grana,
Llocs comuns de les muses de Castella[3],
Que jo, per a que sàpia Tecla, o Joana,
Que estic perdut per tot quant veig en ella,
Prou tinc de la llanesa catalana[4].
Francesc Vicenç Garcia
(El rector de Vallfogona)”.
Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
Notes: [1] El 30 d’abril del 2022 accedírem a la foto del llibre i ens indicà “El vaig agafar pensant en la mainada”. A banda, ens envià un poema del valencià Teodoro Llorente, vinculat amb la Renaixença (segle XIX), “La cançó del teuladí”, i un poema de Ramon Llull, titulat “D’esperança”.
[2] El transcrivim textualment.
[3] Com veiem, vincula lo castellà amb el sol, amb els estels (que, tots dos, aporten llum), els quals tenen a veure amb el dia, amb la claror, amb lo elevat i, per descomptat, amb lo patriarcal.
[4] En aquest cas, la cosa senzilla, lo pla (“ser una persona plana”). Adduirem que, així com, per exemple, en Nepal, els elefants femelles es lliguen a un pal… en horitzontal en la banda superior (i que evoca lo circular i, per tant, lo matriarcal, etc.), Francesc Vicenç Garcia relaciona la llengua amb la terra on nasqué, a més que hi escriu en sentit general.
Tot seguit, el poema, en la foto que ens envià Antonia Verdejo.
