En la rondalla valenciana “L’oroneta i el rei Jaume”, arreplegada per Josep Franco i que figura en el llibre “Llegendes valencianes”, copsem el matriarcalisme mitjançant un precedent del pactisme que, a nivell de les institucions, es considera que s’inicia durant el regnat de Pere el Gran (1276-1285), fill de Jaume I.

Així, veiem que la mare del rei Jaume I, la reina Maria de Montpeller, mentres que el fill, petit, romangué empresonat, “es va desviure per recuperar el seu fill Jaume (…). I ho va aconseguir, al cap de dos anys de negociacions, gràcies a la intervenció del papa de Roma” (p. 30). Per tant, no apostà per lo militar, sinó per tractat d’assolir un pacte.

A més, la llegenda comenta que la mare del rei “va decidir ocupar-se de l’educació del fill i va deixar les regnes del govern en mans d’un consell de cavallers lleials i valerosos que, units, impediren que els enemics del rei es feren forts” (p. 31). És a dir, que, com veurem un poc després, la reina feia de cap d’estat de manera formal i els nobles ho exerciren així com ara ho fa un govern en la gran majoria dels estats que, en la realitat (per mitjà dels fets, que no de paraules buides molt en línia amb lo patriarcal), actuen democràticament, amb tolerància i obertament, mitjançant els representants del parlament. Així, es plasmen les primeres passes cap a lo que seria un parlamentarisme amb trets clarament matriarcalistes i que, a nivell institucional, perllongaria fins als decrets de Nova Planta de temps del rei Felip V de Borbó (segle XVIII).

Per això, llegim que, en relació amb el rei Jaume I, encara adolescent, “amb el consentiment de la reina Maria, els cavallers lleials li aconsellaren[1] que es casara” (p. 31). A banda, com que el rei volia guanyar-se la confiança dels governats, “Jaume estava decidit a afermar com fóra els llaços que havien d’unir els seus vassalls. De manera que, per a guanyar-se el respecte dels seus súbdits[2], el rei els va convocar a una reunió: volia proposar-los que s’uniren a la corona per a afrontar una gran empresa” (p. 32). Aquests detalls, a hores d’ara, es reflecteixen en moltes famílies catalanoparlants des de fa generacions i, més encara, si, per exemple, ens referim a catalanoparlants que nasqueren en el segle XIX o en el primer quart del segle XX.

Prosseguint amb la llegenda “L’oroneta i el rei Jaume”, recopilada per Josep Franco, també veiem que el rei En Jaume “va convocar Corts a Barcelona perquè volia que s’uniren a la causa l’arquebisbe de Tarragona, tots els bisbes de la corona, els abats dels monestirs i els cònsols de les ciutats més poblades del territori. Quan, després de dos dies de converses, tots arribaren a un acord (…), va començar a preparar la conquesta del regne de Mallorques” (p. 35), en 1229.

I, per a rematar el tema del pactisme i de l’estil matriarcalista de govern (traslladable, igualment, a les famílies catalanoparlants i a molts temes tractats per David Algarra en el llibre “El Comú català”, publicat en el 2015), la rondalla comenta que “Jaume havia aprés de la reina Maria de Montpeller, que la fe sense obres no val res” (p. 36), paraules que ens evoquen a una dita molt comuna entre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920: “Primer l’obligació que la devoció”, típicament matriarcal. 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Notes: [1] Al rei Jaume I.

[2] El detall que un rei cal que tracte de guanyar-se la simpatia dels seus súbdits, fins i tot, figura en la rondalla valenciana “L’amor de les tres taronges”, en la versió arreplegada per Joaquim G. Caturla en el Campello (població valenciana de la comarca de l’Alacantí), en què comenta que un jove, “Jaume (…) havia passat els dos rius i havia ajudat aquelles persones quan el necessitaren, com ha de fer un bon rei si vol ser estimat pels seus súbdits”. Són paraules molt en línia amb la visió matriarcalista de la vida i de la política.