En un correu electrònic de Francesc Castellano Vilamu, del 17 de juny del 2020, m’escrivia la cançó següent, de què comentà “la vaig recollir l’any 1973 a Tírvia, al Pallars Sobirà; me la va cantar un tal Esteve (junt amb la d’‘El pobre terrisser’, ja molt més coneguda) i no l’he trobat a cap cançoner. És la d’‘El pobre de Figueres’”. Diu així:

“EL POBRE DE FIGUERES

A Figueres, hi havia un home

que n’és pobre com un rat,

i, de tan pobre que n’era,

se’n volia vendre el nap.

Ai, xiviririviri, ai, xiviriviri.

Ja l’escolta una soltera.

Diu ‘Per mi, n’és massa llarg’.

Ja l’escolta una casada.

Diu ‘Per mi, és gruixut pel cap’.

Ja l’escolta una vídua.

Diu ‘A mi, me ve pintat!’.

Troba una porta peluda,

ja se n’hi fot de cap,

hi ha entrat amb barretina

i n’ha sortit pelat pel cap;

els morros, plens de farina,

com si l’haguessin enfarinat”.

Com veiem, és la dona qui té la darrera paraula, fins i tot, en triar si aprova o no els desigs sexuals de l’home. En aquest cas, sí que s’obri a l’home: quan troba una porta peluda.

Finalment, direm que el Pallars Sobirà és una comarca del Pirineu català i que està molt vinculada amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.