Prosseguint amb la rondalla mallorquina “Ses figues i es fill petit”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXIII, al moment, veiem que, set dies després, el rei comenta a la senyora princesa que havia triat dur-la perquè estava vidu i volia casar-se amb ella. I la princesa, sense embuts, li respon que no es casarà mentres que no li duguen l’anell que ella havia tirat a la mar (p. 79) i, per això, el rei tria fer-se amb En Bernat i dir-li que, “Així com m’has sabuda dur la princesa (…), aniràs a dur-li s’anell que tirà dins sa mar, com la duies” (p. 80).

I el rei, amb molta espenta, diu a uns criats que vagen de pressa cap a can Bernat per a que el porten a cal rei. A més, immediatament, veiem que En Bernat hi aplega i que el monarca li comenta que ha de portar-li l’anell que demana la princesa (p. 80).

Aleshores, el jove fa via, es troba amb la jaieta, li diu l’orde del rei i la velleta li respon “Jo ara et diré com ho has de fer per haver tal anell. Te’n vas a sa vorera de mar, allà mateix on trobares aquell peix fora de s’aigua; afiques sa mà dins mar (…) i, al punt, et compareixerà aquell mateix peix, que durà s’anell amb sa boca; tu l’hi prens i, cap al rei, a entregar-l’hi!” (p. 81). Per tant, la dona salvarà l’home i, a banda, En Bernat farà lo que li dicta la jaieta: l’endemà, de matí, amb el cavall que anava amb les egües, “s’hi posa damunt i li dona cap a mar” (p. 81).

Ja en la mar, el peix, que duia l’anell de la princesa, li’l dona i, En Bernat, ràpidament, se’n va cap a cal rei (p. 82). El monarca li l’entrega a la jove i ella li contesta que sí que era l’anell, però que el jovenet s’havia de tirar dins d’un forn de calç (p. 82).

El rei ho comenta a En Bernat i el jove es troba amb la jaieta, li explica lo que li ha indicat el monarca i ella li comenta: “Mira: si fas lo que jo et diré, et tiraràs dins es forn i no et cremaràs gens!

(…) Demanes es cavall de ses egües del rei, t’hi poses damunt i li fas donar parades fins que et tenga dos dits de sabonera per tot es cos; (…) i es forn t’escopirà defora, sense ni una cremallonada” (p. 83) i com si no s’hi hagués ficat dins. I, així, de nou, En Bernat farà lo que li ha dit la jaia.

Un poc després, En Bernat se’n va a cal rei, supera la prova, moltes persones ho comenten al rei, i el monarca diu a la senyora princesa que ja es poden casar. Però, com que ella, amb fortalesa i sense embuts, li respon que ell s’ha de tirar dins el forn mateix de calç (p. 84) i el rei no ho supera (perquè el seu cavall no anava mai amb les egües), el monarca romangué consumit a l’acte (p. 85).

I, com la princesa ho sabé, fa que se li acoste En Bernat i li diu:

“-Ara em puc casar!

(…) Tota la cort trobaren que havia pensat bé i que En Bernat s’havia guanyada sa princesa i sa corona” (p. 85). I, a banda, veiem que regnaren en aquell regne com també en el regne on ella era princesa (p. 85), detall que ens recordà, per exemple, la segona festa de Nadal i la segona festa de Pasqua.

Com hem pogut copsar, es fa lo que vol la dona, ella marca què han de fer (bé el rei, bé En Bernat) i, així, és la dona qui té la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.