Una altra rondalla mallorquina en què es plasma el matriarcalisme i en què, a més, un jove, En Bernadet, segueix les indicacions d’una dona vella però molt oberta i que li ho posa molt fàcil, és “La princesa Aineta”, la qual està en el Tom XIII. En aquest relat, un rei que tenia tres fills els diu que “Tendrà sa corona aquell que, dins un any i un dia, se’n vénga casat amb s’al·lota més garrida, més llesta i més xeravel·la, perquè no em vénguen amb gent lletja, aturada i mújola[1]” (p 129) i tots tres prenen un cavall i un bossot de dobles de vint i fan marxa (p. 129). Els tres, quan es separen, acorden veure’s un any i un dia després en l’entreforc de tres camins en què cadascú en tria u. En Bernadet, a diferència dels altres dos, anava a per una que complís les tres condicions que els havia posat son pare, el rei, en lloc de conformar-se amb la primera jove que trobàs. I això serà decisiu al llarg de la rondalla.

El jove, molt prompte troba una jaia que, com en moltes rondalles, demana compassió, per l’oratge fred que fa, i, En Bernadet, immediatament, la puja i li pregunta si és de la ciutat que hi ha molt pròxima a on són en eixe moment, i la velleta li respon que sí. I ell, sense pensar-s’ho dues vegades, “Posa sa jaia a ses anques des cavall i cap a la ciutat! La du as seu casull, li posa dins sa mà un quern[2] de dobles de vint, se’n va al senyor rector d’aquella parròquia i li deixa un quern d’aquelles rotlanes grogues (…) perquè assistesca, en esser necessari, a aquella jaia; se’n torna a sa jaia i li diu que, en haver acabades aquelles dobles de vint, que vaja al senyor rector i n’hi donarà més” (p. 131).

La jaia, ràpidament, li ho agraeix i En Bernadet pensa que la velleta pot saber “lo que, fins ara, no he pogut trobar. Podria esser molt bé que en sabés qualcuna, d’al·lota tal com jo l’he mester. Podria esser molt bé que em sabés donar camí per trobar-la!” (p. 132). I, efectivament, la dona sí que ho sap i, així, li aplana molt el camí. I, de nou, veiem que la velleta (i, així, la dona) és qui ho posa molt fàcil al jove i, com es sol dir, el salva, com en moltes rondalles i com en molts comentaris en què es plasma que és la dona qui porta la casa avant… i més:

“-Prou que en sé una! -diu sa jaia-: la princesa Aineta.

-Ai, la princesa Aineta! -diu En Bernadet” (p. 133).

Serà l’obertura, el seguiment de les directrius de la jaia i l’espenta del jove lo que permet que En Bernadet, àdhuc, tot i que veja que la reina (i més personatges vinculats amb ella, son ratolins o rates), podrà veure-la en forma humana (com una jove). Però una jove que marca la pauta d’altres personatges, com ara, quan, en u dels últims passatges de la rondalla, llegim que la princesa Aineta, “com veu Na Passa-vents que arribava (…), s’exclama:

-De bon toc arribes! Deixa’m aquí es gerricó, es mirallet, sa pinteta i s’ampolleta de ses bones olors; i sa caixereta posa-la’m en sa represa des capçal des llit.

Na Passa-vents ho feu així” (p. 160).

I, un poc després, aquella rateta passa a ser una dona a qui En Bernadet veia que, “com més anava, més garrida i galanxona tornava” (p. 160). A més, com que el jove ha seguit la pauta que li havia ordenat la jaia, N’Aineta es presenta al rei (que és el pare d’En Bernadet). Això sí, ella li indica què no vol que faça ell i, En Bernadet li respon “Per mi, no es perdrà” (p. 160) i, així, accepta lo que N’Aineta li havia comentat i es fa lo que vol la dona.

Immediatament, veiem que “la princesa Aineta, (…) quan En Bernadet li va dir ‘Aineta, ja és s’hora!’, obrí aquella caixeta de llenyam vermell, forrada de vellut verd, i dedins hi va haver un vestit sa cosa més preciosa (…), i, llavors, un cotxe tot d’or i sis cavalls amb ses potetes de plata i ses guarnicions d’or i sis cotxers, tots vestits d’or.

N’Aineta i En Bernadet s’afiquen dins es cotxe i cap allà on el rei estava aplegat amb tota la cort!

Com hi són davant, davallen des cotxe, entren dins sa gran sala i En Bernadet diu:

-Vet aquí sa meua dona! Això és ella! Si ens hem guanyada la corona, que ens la donin!” (p. 161).

I, al moment, el rei i tota la cort diuen “vostra és s’acció! Vostra és sa corona!

I què fa el rei? La se lleva des cap i la posa a En Bernadet i a la princesa Aineta” (p. 161).

Finalment, N’Aineta admet les dones dels germans d’En Bernadet i, quant a En Bernadet, accepta els seus dos germans, tot i que havien actuat de manera diferent a ell (p. 162).

Com veiem, tant la dona (bé vella, bé jove) és qui diu què ha de fer l’home i, a banda, ell accepta seguir les seues indicacions i ho fa considerant que elles el tracten bé, amb molta sensibilitat i molt obertes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Notes:[1] Que parla poc.

[2] Conjunt de quatre coses.