Arxiu mensual: octubre de 2021

Dones que trien parella, amb molta iniciativa i molt obertes

General, , ,

 

“Dansa de Pineda”[1]

En el llibre “El cançoner de Pineda”, de Sara Llorens, l’autora comenta sobre aquesta dansa[2] i diu[3] que “queda reduïda a una passejada que fan les noies acompanyades del jove que cada una d’elles ha triat per parella (Aquesta és una particularitat que cal remarcar; la de què, a Pineda, la dansa dóna a la dona un dret que en altres pobles no té mai, ni amb la dansa, ni amb cap altre ball: el d’escullir lliurement l’home amb qui desitja dansar.).

En el carrer de Baixamar el dia de la festa dels pescadors, s’hi balla a mitja tarda. Ens les altres carrers, en havent sopar.

Els veïns del carrer tiren, d’entre ells, dos joves per a macips[4]. Aquests tenen l’encàrrec de treure a la dansa totes les noies, començant per les del carrer de la festa, i de servir-les-hi d’intermediari per a sol·licitar el jove que desitgin per parella.(…).

 La mateixa dansa es feia als veïns pobles de Santa Susanna[5], Malgrat i Palafolls” (pp. 276-277). 

Agraesc la col·laboració de les persones que m’han informat en relació amb balls i danses de línia matriarcal, a les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Treta del llibre “El cançoner de Pineda”, quan parla sobre cançons d’enramades i d’altres festes de carrer, com ara, la de les Enramades, la del dia de Sant Antoni i la de Sant Pere, comenta que, “En totes elles, s’hi solen fer ballades. (p. 276). Ens referim a la població catalana Pineda de Mar.

[2] La informació fou recopilada en el primer terç del segle XX i l’obra s’edità en 1931.

[3] Textualment.

[4] En el DCVB, veiem que “macip” també es defineix com “Encarregat d’organitzar i dirigir una festa de poble, i especialment la festa major (Costa de Llevant), cast. paborde. Els macips van a cercar les balladores que han de prendre  part en les danses, i porten almorratxes amb què ruixen d’aigua d’olor els assistents”. Una almorratxa és un tipus de cànter.

[5] Santa Susanna i Malgrat de Mar (en el text, Malgrat) i Palafolls són tres poblacions catalanes de la comarca del Maresme.

Les dones transmissores, jardineres, molt participatives i molt obertes

General, , , ,

 

Un altre tret vinculat amb el matriarcalisme, amb moltes rondalles en llengua catalana i, igualment, amb la llengua, és la figura del jardiner, de la dona jardinera, el jardí, etc. Per això, el 19 d’octubre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, posí un escrit que deia així: “La cultura vinculada amb la llengua catalana està relacionada amb el jardí i amb la figura del jardiner.

En moltes rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, apareix el jardí, el jardiner… I, en molts casos, a continuació,… una dona.

Les vostres àvies (o bé, les vostres mares), si havien nascut abans de 1920, ¿vos contaren res (rondalles, cançons, etc.) en què figuràs el jardí, la dona jardinera, etc.? ¿Dedicaven cert temps a les plantes, més enllà de lo relacionat, com ara, amb les faenes del camp? ¿O més bé estaven interessades per la figura del caçador i per la cacera? Gràcies”.

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 19 d’octubre del 2021 i posteriorment, les respostes foren “Ma mare i la meva àvia cuidaven molt el jardí. L’única cançó que conec és el ‘Julivert meu’” (Andreu Martí Cortada), a qui, immediatament, contestí que”Els meus pares, sobretot, ma mare, cuiden molt plantes” i que la cançó que ell esmentava “és prou coneguda”, “Jo també” (Maria Borras), “La mama era una apassionada de les flors. Al jardí de casa, començàvem a tenir violetes al mes de febrer, i acabàvem amb els crisantems i les dàlies al novembre. Jacints, narcisos, jonquilles, roses, un munt de roses” (Bruna Cacarach), “La meva àvia tenia més relació amb el món de la caça i la cacera (en part, no com a esbarjo, sinó com a complement de l’alimentació, confitures, etc.). La meva mare tenia molt més relació amb el jardí i, sobretot, les flors (en torretes). Era un altre món i evidenciava un fort canvi de costums” (Pere Ramon Nadal).

En el grup “Cultura mallorquina”, el 19 d’octubre del 2021 i posteriorment, les respostes foren “Sí, ben cert. Ma mare i sa padrina cantaven ‘Ses ninetes, quan són petitetes, cullen floretes de dins del jardí…’i d’altres cançons que fan referència, com has dit” (Manuela Freniche Oliver), “Sí! La meva padrina materna era molt feinera, activa… Tot el dia estava en marxa i fent coses… a casa, al camp (encara ens va dur als néts a tomar i recollir ametlles, garroves…), feinejava per l’hort, alimentava els animals… Cuidar el jardí…

Era alegre i molt bona persona… El padrí i ella es tenien afecte i respecte.

I em deix coses. Es padrí era feiner, també; però ella, una passada. Treia temps per tot i per tothom. També cantava cançons com la de ‘Ses ninetes…’. A mi, em va contar una rondalla de ‘Na Porcelleta’, que era un poc bèstia… La protagonista llançava figues de moro als ulls del gegant… Una lliçó de supervivència?” (Julia Pons), a qui, entre altres coses, comentí que “La rondalla sí que va en eixa línia. Entre les [rondalles] recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, n’hi ha una part considerable” en què una persona tomba un gegant. En el moment d’escriure aquestes línies, el 20 d’octubre del 2021, m’he recordat del passatge bíblic de David contra Goliat, en què David tomba el gegant.

Adduirem que, en moltes cançons eròtiques arreplegades fa més de quaranta anys, apareixen detalls relacionats amb el camp, amb l’agricultura o bé, per exemple, amb el jardí.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat dia rere dia.

Les dones com a transmissores de la llengua, molt participatives i molt obertes

General, , ,

 

El 18 d’octubre del 2021, després d’haver llegit la vespra i dos dies arrere dos articles sobre la introducció del castellà en Catalunya, entre el darrer terç del segle XIX i la segona meitat del segle XX, considerí adient escriure en el meu mur i en distints grups de Facebook, unes paraules que deien així “Les vostres àvies (o, com ara, les vostres besàvies), si havien nascut en el darrer terç del segle XIX (entre 1867 i 1899) o bé abans, ¿tenien més iniciativa que els vostres nets (siguen xics, siguen xiques)? ¿Què opineu? En tots aquests casos, si són catalanoparlants.

Per la banda de ma mare, que és la que més conec, sí que actuaven amb més iniciativa les àvies de ma mare (nascudes en els anys setanta del segle XIX) que els familiars de la meua generació (anys seixanta i setanta del segle XX). Considere que té molt a veure-hi la introducció del castellà. Gràcies”.

El 18 d’octubre del 2021, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, els comentaris foren “Les meves dues àvies, nascudes entre 1890 i 1900, tenien molta iniciativa i eren molt treballadores, i elles manaven a casa seva. L’àvia paterna tenia botiga de comestibles a Molins de Rei; i la materna, des dels 15 anys, feia de minyona a Barcelona. Ella era nascuda a Lleida” (Montserrat Carulla Paüls). Li preguntí  “¿I entre els membres més jóvens de la família? Gràcies” i em contestà “Lluís Barberà. No tenim nets, només una filla que és mestra i té molta iniciativa, però sí que tenim molts nebots/néts i són molt espavilats”. Altres respostes en el mateix grup foren “El meu avi (la Selva del Camp 1887, Tarragona 1976), recordo perfectament que no sabia parlar castellà, el parlava molt malament. Havia anat a escola al poble. No era, per a res, un ignorant. Ni molt menys” (David Hierro Pilas).

En el grup “Dialectes”, el 18 d’octubre i posteriorment, les respostes foren “Iniciativa, de què?” (Margarita Maria Bonafé Mora), a qui responguí “En el sentit que no esperen que els ho donen tot, bo i fet, sinó que elles són les impulsores. No necessàriament en relació amb activitats empresarials. ‘Iniciativa’ té a veure amb ‘iniciar’”. “I el franquisme de postguerra.

Lluís Barberà. La iaia era més valenta que les seves filles” (Maria Montserrat Morera Perramon), a qui, en relació amb el franquisme, comentí “Per descomptat, Montserrat.

La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) i el franquisme (1939-1975) foren els grans introductors del castellà en el segle XX”, “Jo estic com tu, i també en les àvies maternes” (Josep Bonet Roig), “En el meu cas, no ho tinc gens clar. Hi ha hagut de tot. Però m’agradaria que m’aclarires per què creus que la introducció del castellà podria ser determinant en la pèrdua d’iniciativa” (Simó Segura Pesudo), a qui, immediatament, contestí que “Les netes d’aquelles àvies dels anys setanta del segle XIX són ma mare, la seua germana i les seues cosines.

Parlem de les que també s’ajusten a lo escrit.

Lo de la intervenció del castellà, és un fet que es palpa. I, una cosa semblant, passa en les cultures matriarcals quan entren més en contacte amb altres que no ho són i que són les del règim”. En acabant, Simó Segura em respongué “Lluís Barberà. Per deixar-ho clar: les meues àvies van nàixer a finals del segle XIX (1890…). Els seus néts, uns 60/70 anys més tard (1955/1975). En el meu cas, encara no m’han arribat.
Pel que fa a la iniciativa, insistisc que no ho ‘palpe’. I això no vol dir que foren més passives que nosaltres, sinó que unes sí, i altres, no”.

Tot seguit, vaig afegir a Simó Segura que “Això es plasma en rondalles de fa més de cent anys. I en rondalles de fa uns quaranta, arreplegades per Cristòfor Martí i Adell i, per exemple, per Ximo Caturla (Joaquim G. Caturla).

També, per exemple, en el llibre ‘Dones que anaven pel món’”  i que “Els nets (s’hi inclouen xics i xiques) són els de les àvies o besàvies (o més) que encara viuen i que puguen contestar en aquest grup de Facebook”.

El 18 d’octubre del 2021, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, les respostes foren “No vaig conèixer la meva besàvia, però sí tinc entès que, amb el moviment de les faldilles, netejava tot. Volien dir que tenia una gran vitalitat” (Elvira Vila Domenech), “Jo sí vaig conèixer la meva Àvia[1], valencianoparlant de soca-rel i amb un munt de frases dites. Cultura popular a cabassos” (Salvador Lafuente Barceló).

El 18 d’octubre del 2021, en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, els comentaris foren “Tenien més necessitat, i la necessitat fa fer, l’ànsia fa filar.

Als 8 anys cuidaven xiquets barat un ou per sopar” (Lourdes Hernandis), “La repressió durant la Dictadura va transformar el paper de les dones, que eren més ‘empoderades’ en la República. No hi ha pitjor censor que u mateix, per por.

El valencià estava prohibit a l’escola, quan jo estudiava (tinc 68 anys)” (Anna Gabarda).

En aquest sentit, direm que, el 17 d’octubre del 2021, accedírem a l’article “Història de la Catalunya que no sap castellà” (https://www.vilaweb.cat/noticies/historia-catalunya-no-sap-castella), escrit per Andreu Barnils i publicat en el diari digital “VilaWeb”, el 10 d’octubre del 2021, veiem que, per mitjà d’entrevistes a noranta catalans de més de noranta anys, que encara són vius i que han contat la seua història en relació amb el castellà, la dels seus pares i la dels seus avis, els autors del llibre “El castellà a la Catalunya contemporània: història d’una bilingüització”[2], abasten, per tant, “tres generacions: la dels avis –nascuts entre el 1850 i el 1870-, que, segons els seus néts ara entrevistats, eren bàsicament monolingües catalans; la dels pares –nascuts entre el 1880 i 1890-, que, segons els entrevistats, tenien coneixements rudimentaris del castellà i el feien servir molt poc, amb entrebancs; i la dels entrevistats –nascuts entre el 1912 i el 1927-, que van aprendre el castellà a l’escola i el van començar a parlar a fora”.

Un poc després, en el mateix article, veiem que, “Si hem après alguna cosa de la generació de principi del segle XX, és que amb el castellà a l’escola no en van tenir prou. No van llançar-se a parlar-lo fins que no van trobar gent que el fes servir habitualment”, diu Mireia Galindo, u dels tres autors. “És a dir, quan arriben les onades migratòries dels anys quaranta i cinquanta” del segle XX.

Òbviament, la relació amb persones que parlaven una altra llengua (el castellà) i, més encara, les mesures que s’adoptaren, a nivell polític, durant la dictadura del general Primo de Rivera (1923-1930) i, més encara, durant el règim militar franquista (1939-1975), en què l’escolarització es feu molt més efectiva (i, per descomptat, en castellà) com també el paper de la ràdio i, posteriorment, de la televisió, influí molt en el tema del matriarcalisme, perquè la situació no era, ni de bon tros, com a primeries del segle XX.

I això, a banda, es plasma en el tipus de comentaris que es fan respecte a les dones del darrer terç del segle XIX i quan es parla (quasi sempre, sense fer esment) de les dones com a persones limitades a la casa o bé considerant la casa com un lloc a evitar (com si fos senyal de desprestigi i calgués triomfar en un treball, per exemple, industrial o d’oficina).

En aquest sentit, agraïm els comentaris que s’han fet i en què es comenta que, encara que l’home guanyàs diners i els portàs a casa, això no volia dir que ell tingués la darrera paraula en relació amb l’ús que se’n faria, sinó que era la dona (“senyora ama”, “mestressa” o bé “madona”) qui decidia i que, així, el paper de la dona era molt més actiu i de persona ben tractada per l’home (com l’home ho estava per part de la dona) i molt tolerant, però no submissa a l’home. Són molts els escrits que ens han plasmat en aquesta línia. I, molt més, si són relatius a dones nascudes en el segle XIX, amb una manera d’actuar molt més semblant, com ara, a les àvies de ma mare (1943), dues dones nascudes en els anys setanta del segle XIX.  

Agraesc la col·laboració de les persones que participaren en aquest escrit, a les que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Textualment.

[2] Mireia Galindo (1976), Francesc Bernat (1964) i Carles de Rosselló (1972) són els autors del llibre, una tesi, publicada per Onada Edicions. En l’elaboració del llibre, també han pres part estudiants de filologia sota la supervisió dels autors, com molt bé indica Andreu Barnils, l’autor de l’article.

 

Dones que transmeten la llengua, molt participatives i molt obertes

General, ,

 

Hui he llegit l’escrit “‘Gràcies a les dones’, sobre la supervivència del català” (http://www.llibertat.cat/2015/01/-gracies-a-les-dones-sobre-la-supervivencia-del-catala-29243/Imprimir), en què l’autor comenta que Rudolf Ortega, en un article titulat “Gràcies a les dones”, plasma que les dones han fet un paper molt important en la transmissió de la llengua catalana.

I, mentres escric aquestes línies, recorde un comentari que em feu Pere Riutort el 18 d’abril del 2020, en què deia que, “En 1900  [= 1902] eixí un decret que deia que l’estudi del catecisme s’havia de fer en castellà. [A Mallorca], feien l’edició en castellà i l’enviaven a Madrid. I, després, feien el catecisme en mallorquí.

En 1950 es dictà que el Rosari havia de resar-se en castellà, perquè el Rosari no es deia mai si no era en mallorquí”.

Pere Riutort també comentà que, com que la llengua en què se’ls educava, en les escoles, era el castellà, passava com a mitjan segle XIX en el País Valencià, on, atenent al pròleg del “Diccionari Escrig”, redactat per Vicente Boix, manifestava que els xiquets no entenien, ni interioritzaven lo que aprenien en els centres d’ensenyament i, sobretot, en al·lusió al catecisme.

Finalment, Pere Riutort afegí que, en Bòsnia i Herzegovina, catalanoparlants que hi havien anat, havien actuat de manera distinta: “Els hòmens parlaven turc; però, les dones, català”, un detall a què  jo no havia tingut accés abans. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

“A fer feina tots”, dones que marquen el ritme, amb molta espenta i molt obertes

General, , ,

 

El 15 d’octubre del 2021 posí, en el meu mur i en distints grups de Facebook, unes paraules que feia poc havia plasmat Margalida Juan Taberner, en relació amb una anècdota contada per son pare, en què una dona, a l’hora de triar cavall, era qui tancava el tracte, ja que el marit li preguntava “Maria, quin vols?” i, per tant, era la dona qui tenia la darrera paraula.

Jo demaní “¿Com era, en el cas de les vostres àvies (o bé de les vostres mares), si havien nascut abans de 1920?”.

En el grup “Dialectes”, el 15 d’octubre del 2021, les respostes foren “Boníssim i ben real” (Maria Montserrat Morera Perramon), “Jo, a Mallorca (als pobles), sempre havia tengut clar que la madona és la que mana” (Merce Serra), “L’home és el cap de la casa,… i la dona, el coll.

No hi ha cap cap que bellugui si no mous el coll. A casa i a tot el món” (Marina Josa Vellve).

En el grup “Cultura mallorquina”, el 15 d’octubre del 2021, les respostes foren “És lo de sempre: ‘En aquesta casa, es farà lo que jo sigui manat’ i vius com a calius.

Sempre vaig veure ses padrines” (Francisco González Paparfrancisco), “A Mallorca, comanden ses dones, de tota sa vida. A ca nostra, ma mare sempre se’n surt” (Johnny Ra), “Tenc un amic que sempre diu que, la darrera paraula, la té ell: ‘Sí, carinyo’” (Rosa Galmes).

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 15 d’octubre del 2021 i posteriorment, les respostes foren “Sa madona duia es comptes. Qui paga, mana” (Carlos Bonet Haber), “Aquesta, ja fa temps que la vaig explicar, semblantment, però ubicada a la casa del ferrer i en unes juguesques (…), però el resultat serà el mateix: MANEN LES DONES!

Es tracta de dos homes, pel que sembla, de la broma, que es van proposar qui manava en els matrimonis: si manava l’home o manava la dona. I anaven pels pobles amb aquesta intenció. Sí, manaven els homes i, si ho demostraven, els donarien un cavall; si manava la dona, un ou.

Van passar per un poble i anaven passant per les cases i es van fer un fart de repartir ous: arreu, manaven les dones.

Però va resultar que van anar a petar al ferrer del poble:

-Bon dia. Venim a veure qui mana en aquesta casa, si vós o la vostra muller.

-A casa, mano -va respondre, picant amb el martell sobre l’enclusa. Només faltaria això -insistia, llençant uns improperis! ‘Maria, porta’m el càntir de l’aigua’.

I Maria li portà el càntir d’aigua.

-Maria, porta’m un cafè.

I la dona li va portar el cafè. I així, amb diverses ordes, que aquell parell d’homes es van quedar convençuts que allí sí que manava el ferrer, i li van donar un cavall, blanc.

-Mira, Maria: m’han donat un cavall blanc, aquest parell! -exclamà amb joia i orgull el ferrer.

-Un cavall blanc? -exclamà la Maria. ‘Home, un cavall blanc a cal ferrer?’ -protestà. ‘Què no veus que s’embrutarà molt? Digues-los-hi que te’l canviïn per un de negre, home!’.

-Doncs, potser sí que tens raó!

I va sortir al carrer cridant els dos homes:

-Eh, eh, veniu!

Els dos homes es miraren entre ells i un digué a l’altre:

-Prepara l’ou!

-Digueu, senyor!

-És que la dona m’ha dit que un cavall blanc, aquí, s’embrutarà, que si me’l podríeu canviar.

Li van donar un ou i es van quedar el cavall.

Quedava ben demostrat que qui manava era la dona” (Ricard Jové Hortoneda).

El 16 d’octubre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, posí unes paraules de Francoise Ramon, del 14 d’octubre del 2021, en què aquesta dona comentava que, “Com deia es meu home, [les dones] fan moure muntanyes”. Doncs bé, el 16 d’octubre del 2021, en el meu mur, Montserrat Cortadella escrigué que “Hi ha un programa que veig a estones, que busquen parelles, i em fa gràcia perquè, quan es diuen que sí, les dones agafen la mà de l’home i elles van davant estirant. L’home va al darrere”. I, més en línia amb el fet que la dona és qui marca les directrius i el ritme i, a més, amb molta espenta, fou el que, el mateix dia, però en el grup “Dialectes”, plasmà Esperança Ventayol: “Sa meva padrina, una dia, em va contar un fet que [ella] deia va passar de bon de veres quan era jove.

Un home es va casar amb una al·lota amb doblers[1].

Després de casats, el sendemà, ella el va cridar per anar a fer feina, però ell li diu: ‘Feina? No mos fa falta fer feina: tenim doblers’, però ella escometé: ‘A fer feina tots,… Sa rica som jo’”. I, en el grup “Cultura mallorquina”, el 16 d’octubre del 2021, Catalina Romaguera comentà: “La meva mare, 1919, i en contaré de les meves padrines, i dones d’aquella època: sí que movien muntanyes. Però, una altra cosa és que la gran majoria no es valorava”. 

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: Hem retocat, formalment, el comentari de Ricard Jové Hortoneda, per a fer-lo diàleg.

[1] Amb diners.

Dones que trien (cavall i tot), amb molta iniciativa i molt obertes

General, ,

 

En el grup “Cultura mallorquina” , el 15 d’octubre del 2021, les respostes foren “És lo de sempre: ‘En aquesta casa, es farà lo que jo sigui manat’ i vius com a calius.

Sempre vaig veure ses padrines” (Francisco González Paparfrancisco), “A Mallorca, comandaven ses dones, tota sa vida. A ca nostra, ma mare sempre se’n surt” (Johnny Ra), “Tenc un amic que sempre diu que, la darrera paraula la té ell: ‘Sí, carinyo’” (Rosa Galmes), “Aquesta, ja fa temps que la vaig explicar, semblantment, però ubicada a la casa del ferrer i en unes juguesques (…), però el resultat serà el mateix: MANEN LES DONES!

Es tracta de dos homes, pel que sembla de la broma, que es van proposar comprovar qui manava en els matrimonis, si manava l’home o manava la dona. I anaven pels pobles amb aquesta intenció. Sí, manaven els homes i ho demostraven, els donarien una cavall; si manava la dona, un ou.

Van passar per un poble i anaven passant per les cases i es van fer un fart de repartir ous: arreu, manaven les dones.

Però va resultar que van anar a petar al ferrer del poble’: ‘Bon dia. Venim a veure qui mana en aquesta casa, si vós o la vostra muller’. ‘A casa, mane’,  va respondre, picant amb el martell sobre l’enclusa, ‘només faltaria això’, insistia llençant uns improperis! ‘Maria, porta’m el càntir de l’aigua!’. I Maria li portà el càntir de l’aigua. ‘Maria, porta’m un cafè!’. I la dona li va portar el cafè. I així, amb diverses ordes i donant cops a l’enclusa. De tal manera que aquell parell d’homes es van quedar convençuts que allí  sí que manava el ferrer i li van donar un cavall, blanc.

‘Mira, Maria: m’han donat un cavall blanc, aquest parell!’, exclamà amb joia i orgull el ferrer. ‘Un cavall blanc?’, exclama la Maria. ‘Home, un cavall blanc a cal ferrer?’, protestà, ‘Què no veus que s’embrutarà molt? Digues-los-hi que te’l canviïn per un de negre, home!’. 

‘Doncs, potser sí que tens raó!’. I va sortir al carrer cridant els dos homes: ‘Eh, eh, veniu!’. Els dos homes es miraren entre ells i un digué a l’altre: ‘Prepara l’ou!’. ‘Digueu, senyor!’. ‘És que la dona m’ha dit que un cavall blanc, aquí, s’embrutarà, que si me’l podríeu canviar’.

Li van donar un ou i es van quedar el cavall. Quedava ben demostrat que qui manava era la dona!”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Dones que tenen la darrera paraula, amb molta espenta i molt obertes

General

 

En el grup “Cultura mallorquina”, el 14 d’octubre del 2021, els comentaris foren “Jo, per exemple, sa meva mama havia nascut en 1901. Totes ses madones tenien molts anys i lo que sí sé és que eren valentes dones, perquè, durant generacions, han duit sa finca, es pot dir totes soles” (Francoise Ramon), “Abans també es deia ‘Una dona fa i desfà una casa’: es referia a que si era un capbuit, per molt que s’home la portàs, tot anava malament. I, en revés: si era ell es capbuit, sa dona treia sa casa endavant” (Mateu Amengual), a qui Francoise Ramon escriu “Mateu Amengual. Normalment, sa dona, sempre o quasi sempre, ha duit sa casa endavant. Hi ha que diu que ses dones tenen molta voluntat. Com deia es meu home, fan moure muntanyes. Amb molta de paciència, arribam sempre”.

El 15 d’octubre del 2021, posí, en el meu mur i en distints grups de Facebook, unes paraules que feia poc havia plasmat Margalida Juan Taberner, en relació amb una anècdota contada per son pare, en què una dona, a l’hora de triar cavall, era qui tancava el tracte, ja que el marit li preguntava “Maria, quin vols?” i, per tant, era la dona qui tenia la darrera paraula.

Jo demaní “¿Com era, en el cas de les vostres àvies (o bé de les vostres mares), si havien nascut abans de 1920?”.

En el grup “Dialectes”, el 15 d’octubre del 2021, les respostes foren “Boníssim i ben real” (Maria Montserrat Morera Perramon), “Jo, a Mallorca (als pobles), sempre havia tengut clar que la madona és la que mana” (Merce Serra).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que tallen el bacallà, amb molta iniciativa i molt obertes

General, , ,

 

En l’entrevista “Laura Vilagrà, una santpedorenca al rovell d’ou de la política” (https://cambradetardor.cat/laura-vilagra-una-santpedorenca-al-rovell-dou-de-la-politica), publicada en “Cambra de Tardor” el 6 de febrer del 2021, Laura Vilagrà i Pons, comenta “jo he begut dels valors de la pagesia, sobretot de l’esforç i del treball. Amb unes dones que treballaven molt i amb una família molt matriarcal. (…) A casa meva les dones sempre han tallat més el bacallà que els homes”.

Afegirem que, el 13 d’octubre del 2021, posí, en el meu mur i en distints grups de Facebook, aquestes paraules de Laura Vilagrà i preguntava “Les vostres àvies, si havien nascut abans de 1920, ¿també ho han fet? ¿Què opineu? Gràcies. Les àvies de ma mare (1943), sí, com també la meua àvia materna”.

En el meu mur, el 14 d’octubre del 2021, Pere Ramon Nadal, em comentà “Bastant d’acord, en quant a consideració dins la família i entorn.

Socialment i políticament, hi van haver períodes en què les dones tenien poca o nul·la participació. En l’entorn personal i familiar, molta”.

En el grup “Dialectes”, el 13 d’octubre i posteriorment, les respostes foren “L’avia materna, sí. Ella regí sempre la família i el lloc del qual eren pagesos durant dota la seva vida. I això que quedà viuda jove, amb set fills” (Tònia Gomis), “’A casa meva…’, vol dir que decidien què es menjava, què es vestia, quan feien neteja, qui portava la canalla a dormir…? O vol dir que decidien amb qui fer negocis, quina terra vendre o comprar, quan marxar i quan tornar…? Pel que he sabut de les meves àvies, manaven a casa, però qualsevol decisió que sortís de les parets de la casa, havia d’anar aprovada per l’home o el fill gran en el moment d’enviudar. La meva mare no podia agafar el tren sense permís del pare o germà, tenia carnet de conduir, però, el cotxe, el va haver de comprar amb el consentiment del germà…” (Mònica Colomé Corominas). Rosa Canela Vies, el 14 d’octubre del 2021, respon a Mònica Colomé: “No pas quan Catalunya era lliure.

Quan es van implantar les lleis castellanes. Que la fortuna del pare passava al marit. Però, a Catalunya, les dones portaven negocis i també hi havia la separació de béns en el matrimoni. Jo sempre he vist que les dones portaven la batuta. Altra cosa és que, de portes enfora, fessin el paripé.

Recordo que jo era recent casada i treballava, i vaig fer unes compres i em vaig trobar amb un garrulo castellà que em  va dir que necessitava la signatura del marit, i li vaig dir ‘Acabes de perdre una venda ‘ i vaig fer-ho en un altre establiment”. A més, Maria Pons comentà “A casa meva, tallaven el bacallà les dones. A casa i a fora. Jo no he viscut cap altra cosa que el matriarcat, arreu”.

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 14 d’octubre del 2021, les respostes foren “Ei, la meva mare va néixer el 1916, una treballadora nata. Va treballar a la fàbrica tèxtil Gorina, de la Bisbal del Penedès, a més de portar la casa i ajudar al camp, puntualment” (Iaia Bisbal), “La meva mare va néixer el  1918, va treballar al camp el bestiar i anava a la cuina d’un hostal a fer hores i sí, era qui portava la casa (tallava el  bacallà)” (Joana Vall Llosera), “La meva iaia va néixer en el 1898, era de casa bona amb minyona i cotxe, i il·lustrada, però, quan es va casar, va baixar de nivell, però va ser molt feliç. I sí, ella tallava el bacallà!!” (Dolors Morales Martinez).

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que salven l’home, amb molta espenta i molt obertes

General, , , ,

 

Un altra rondalla mallorquina en què es plasma el matriarcalisme, com ara, en el fet que l’home fa lo que li diu la dona, és “En Joanet Manent”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XI. Veiem que, primerament, un home molt fort i amb molta espenta, En Joanet Manent, coneix tres hòmens i aconsegueix que seguesquen les seues passes i que l’acompanyen en els seus objectius. Però ell, un dia, mentres cercava, troba una “fadrineta bella” (p. 29), que, a més, sabia el seu nom i li diu “Som tres filles de Rei –diu sa fadrineta- que aqueix frare (…) ens té aquí encantades” (p. 29), en un jardí grandiós i sota terra, on, a més, hi ha un casal.

La jove li diu què és lo que En Joanet haurà de fer, i ell segueix les indicacions que li dona,… i ell tomba una serp. Igualment, la fadrineta li comenta “Mira, la segona[1] està  dins aquell altre casal d’allà lluny” (p. 31), i En Joanet Manent, en trau la segona, després de tombar un brau (p. 32). I, quant a la tercera filla del rei, a qui ell troba tot seguit, li diu què haurà de fer amb una orella i amb una espasa rovellada que, com en algunes rondalles de Pineda de Mar, també apareixen en aquesta narració.

Aquesta orella, com li diu la tercera filla, la més jove,”per un cas de casos (…), li pegaràs una clavada i, tot d’una, et dirà: ‘Què mana, mi amo?’  I tu has de dir lo que vols i et serà concedit” (p. 33).

I En Joanet Manent, atrevit, ràpid i amb molta espenta com també molt obert, entra a on era el frare esmentat, tria l’espasa rovellada i, al capdavall, li guanya la mà (pp. 33-34).

Un poc després, En Joanet diu a la farinera més jove que, ara, cal anar a per les altres germanes i, sense pensar-s’ho dues vegades, li diu la tercera filla del rei: “Anem-hi ara mateix!” (p. 34) i fan marxa.

Però, quan totes tres, no sols ja juntes, se n’ixen del pou, ajudats pels companys al servici d’En Joanet, trien deixar En Joanet dins. I, aleshores, ell se n’eixirà gràcies a l’orella, mentres que, la filla més jove del rei, no sols ha aplegat a la cort sinó que diu que només es casaria junt amb tres penyores que li havien caigut en el pou i que…, com veiem en un altre moment de la rondalla, se les havia alçades En Joanet, per si li fessen paper en un futur.

A més, En Manent, aprofitant l’orella, no solament torna a cals seus pares, on veu que encara viu sa mare, sinó que, a banda, “un dia arriba sa notícia que el Reia havia fetes unes dictes que es fadrí que presentaria una arracada d’or, una sabateta d’or i un pera d’or, just com una arracada, una sabateta i una pera que tenia sa filla del Rei, es casaria amb ella” (p. 39).

Un poc després, En Joanet comenta a sa mare que ell ho farà i que hi anirà, “per casar-me amb ella” (p. 39). Sa mare li demana d’on traurà lo que li cal presentar en la cort i ell, uns dies després, li ensenya les tres penyores i li diu:

“-Hala anem a sa filla del Rei, ara mateix!” (p. 40), i la mare ho accepta perquè “va veure que li convenia anar-hi per veure com acabaria tot allò” (p. 41).

Un poc després, llegim que apleguen a la cort, que els rep la princesa, qui confirma a En Joanet lo que deien les dictes: qui trobàs les tres penyores, es casaria amb la filla del rei (p. 42), I, per això mateix, quan la filla veu que li ajusten l’arracada, la sabateta i la pera d’or (p. 42), se’n va corrent a son pare i a sa mare (p. 42) i els afig que “Ja hem trobat qui em desencantà i em llibertà. Vet aquí les tres penyores que jo li vaig tirar  quan em pujaven de dins es pou es tres missatges des meu desencantador, des meu llibertador!” (p. 42).

I, per això, immediatament, el rei i la reina digueren a la princesa i a En Manent que ja es podien casar (p. 42) i els dos jóvens diuen “Idà, ara mateix!” (p. 42).

Veiem que, tot i que hi ha molta col·laboració entre l’home i la dona i que, si bé l’home ha tret la dona, aconsegueix casar-se amb la filla del rei… perquè presenta a la cort les tres penyores de la filla més jove del monarca. Per tant, en el darrer passatge, no solament la dona salva l’home, sinó que ell fa lo que diu la dona (ací, la filla més jove del rei) i que és la dona qui marca les directrius que seguirà l’home i les condicions que ella posa per a acceptar-lo com a marit. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Fadrineta, la segona de les tres germanes i filles del rei.

Dones que trien, amb molta iniciativa i molt obertes

General, , ,

 

El 8 d’octubre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, posí un post en què, en relació amb les àvies, si havien nascut abans de 1920, preguntava “Les vostres àvies (també conegudes com padrines o bé com majorales), ¿tenien molta facilitat per a aplegar a acords amb el marit i, fins i tot, per a portar-lo, amb bon cor, cap a l’opció que elles consideraven millor? Gràcies.

La meua àvia materna, com, algunes vegades, m’ha comentat, ma mare, sí. I el meu avi li ho aprovava”.

En el grup “Dialectes”, el 8 d’octubre del 2021, Rosa Garcia Clotet comentà “Sí, sense cap problema. També era així amb els pares.

De fet, es comentaven les coses i decidien entre els dos, normalment, el que proposava la dona” i, immediatament, li escriguí “Com els meus avis materns i com els meus pares”.

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 8 d’octubre del 2021, les respostes foren “Bé. Jo tenia a la meua àvia, filla de ferrers. En l’any 1931 o 1933, li compraren un local i li ficaren un ‘casino’, … bar, ara. La major es va quedar amb la ferreria. Dos dones fortes i avançades als seues temps” (Teresa Sale Sanz), “Abans, quan venia algú a fer un negoci a casa o alguna reparació, sempre preguntava per l’ama.

Si era en un negoci o tenda, per l’amo” (Emilio Conca Puig), “La meua àvia paterna era l’ama… i la ‘directora’ del negoci de transports, cavalls i, després, cotxes. El meu avi, a les ‘órdens’ però a la seua” (Teresa Isabel Reig).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 8 d’octubre del 2021, les respostes foren “A casa meva, manava, sense que es notés, la meva padrina. Ella era la que tenia els diners” (Maria Pons), “Jo puc parlar de la mare. Va néixer el 1912.

El pare treballava, però la mare administrava els diners. Vivien a Barcelona” (Dolors Canet).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.